És un corrent viu, ens diu la Begoña d’aquesta escola singular. S’hi conjuguen la llibertat de decisió i moviment dels infants, amb la flexibilitat d’una estructura al servei de l’escolta emocional. Li hem demanat que ens pinti aquest paisatge, amb paraules i imatges.
TEXT: BEGOÑA GONZÁLEZ MINGUILLÓN
FOTOS: EL ROURE
Vam emprendre el nostre recorregut l’any 1996 amb La Caseta, un espai per a nens i nenes d’entre 1 i 6 anys a la ciutat de Barcelona. Vam fer un pas decisiu l’any 2001, traslladant-nos a una preciosa finca rural, a la comarca del Penedès (Barcelona).
Des de llavors, l’experiència pedagògica i humana no ha deixat de créixer i de madurar, alhora que l’ànima d’aquella llavor que vam sembrar continua intacta. El concepte d’escola que vam somiar aleshores, s’ha realitzat. En el recorregut hi ha hagut molt esforç i alegria, i de fons hem viscut la trobada de processos de transformació personal i col·lectiva. Continuem mantenint un enorme desig de seguir aprenent a través d’aquesta aposta per cuidar-nos i cuidar la respiració de la vida, que demana ser respectada en la mirada de cada nena i cada nen.
Som una complexitat en moviment, un bell entramat de naturalesa i cultura en què qualsevol de nosaltres pot detectar embolics i confusions. Com a adults que tenim cura de nens i nenes, som transmissors d’una forma de relació amb nosaltres mateixos, d’una forma d’entendre i de ser al món. La naturalesa de cada criatura està dotada de múltiples recursos i capacitats, té un llenguatge propi, una manera d’expressar-se i de realitzar-se, un sistema d’autoregulació orgànica i psíquica molt sofisticat. La nostra atenció permanent com a educadors consisteix a procurar que la cultura, és a dir, les nostres idees, creences, coneixements, criteris morals, etc. no ofeguin la naturalesa dels nens i nenes, sinó que estiguin en sintonia i al servei del seu desenvolupament.
SER QUI S’ÉS
La nostra certesa és que aprendre és la dinàmica natural de la vida: aprendre per poder créixer, per poder comprendre’s i comprendre l’altre, el món. El respecte a les necessitats de la naturalesa pròpia de cada nena i nen i de la realitat
emocional de cada moment, permet que cadascú pugui mantenir-se en contacte amb el seu potencial i desenvolupar-lo, per a ser qui realment és i aportar-ho al món. Aquesta és la direcció que marca la nostra brúixola.
El Roure és un espai dedicat a famílies amb fills i filles d’entre 3 i 16 anys. Disposem d’una finca extensa,
entre vinyes i bosc, amb diferents edificacions per a les tres etapes (infantil, primària i secundària) que tenen un ambient propi i diferents espais definits pel tipus d’activitat i els materials pedagògics (sala de música, motricitat, teatre, taller de plàstica, taller de natura, biblioteca, racons, i a l’exterior: sorral, estructura motriu, camp de joc, cabanes, pèrgola de trobada, hort, etc.). La diferenciació de les tres etapes permet que cada grup tingui consciència de la seva diferència, però al mateix temps hi ha una obertura cap a la trobada i la relació amb els altres grups d’edat. Les mares i pares que ElRoure necessita per desplegar-se estan profundament compromesos amb la seva tasca, oberts a continuar aprenent i desitjosos d’una escola en la qual poder participar. L’equip pedagògic s’ocupa, d’una banda, d’acompanyar els nens i les nenes en els seus processos de creixement i d’una altra d’acompanyar les mares i pares en la seva tasca. Les dues funcions de l’equip estan absolutament lligades i requereixen d’una gran dedicació personal, que també implica una actitud de constant revisió i aprenentatge. La convivència d’aquestes tres realitats (les criatures, les mares i pares i els acompanyants), formen un teixit orgànic singular, flexible i viu, en comunicació permanent a l’entorn d’una visió de la criança i l’educació.
UN CORRENT VIU
Explicar el que passa a El Roure no és fàcil; els nens i nenes es mouen entre l’activitat autònoma (amb l’ús dels materials) i l’activitat estructurada (col·lectiva i amb la mediació d’un adult). És un corrent viu en el qual tot esdeveniment present té una brillantor especial. Es conjuguen la llibertat de decisió i moviment dels nens i nenes i la flexibilitat d’una estructura al servei de l’escolta emocional. Aquesta conjunció és el paisatge que afavoreix un aprenentatge integral, integrat i profund. La llibertat permet que aflori tot el que hi ha, i la nostra tasca com a acompanyants, mares i pares és aprendre a llegir els llenguatges de la subtilesa en cada nena i nen. Així anem desvelant les claus d’un procés complex i únic d’aprenentatges interconnectats (amb aspectes emocionals, cognitius i físics), definit per la història familiar i la singularitat personal de cada criatura.
Per acostar-vos a la realitat de la nostra experiència en El Roure, recorro aquesta vegada al relat d’una situació concreta i el que ens ha aportat. Es tracta d’un moment o procés triat d’entre la infinitat que cada dia se succeeixen. M’agradaria que fossin pinzellades d’acostament a una realitat interconnectada, en la qual es donen simultàniament multitud de vivències diverses.
(El següent text, extret d’un article de la revista anual elaborada entre l’equip i les mares i pares, relata tota la vivència generada a partir de la construcció d’un capgròs.)
FER POR I TENIR POR
Feia temps que tenia la idea i les ganes de construir amb els nens i nenes de Cirerers (3-6 anys) un capgròs de cartó faller. No tenia esbós previ, ni tampoc la idea del tipus de personatge que seria, simplement esperava que s’anés definint amb aportacions diverses, de manera que realment fos fruit de l’expressió col·lectiva. I com sol succeir aquí, aquesta indeterminació, aquesta obertura al que vulgui succeir, ens regala una qualitat de vivència que supera infinitament allò que s’ha imaginat amb la proposta.
CONVERSES I SILENCI
M’interessava molt que les nenes i els nens presenciessin tot el procés en temps real; el temps que marca un material, una tècnica artesana i tradicional, l’interval que li podíem dedicar tenint en compte que era una cosa més de les moltes a les quals ens dedicàvem en el dia a dia, tant ells com jo. Al voltant de la construcció del capgròs s’han donat converses sobre déu, dimonis, dragons, fades i altres éssers; hi ha hagut també aquell silenci que apareix necessàriament amb la concentració; s’han fet aliances i s’han evidenciat diferències entre els qui hi participaven;.s’han explicat contes i relats de fets familiars… i mentrestant, el capgròs, quasi sense adonar-nos-en, anava prenent forma, una forma que determinaria en gran manera la seva personalitat i la seva funció. Va començar tenint un nas que es va anar fent enorme per l’excés de paper que hi van col·locar de base i provocava la rialla. Jo vaig començar uns ulls concèntrics que li donaven un aspecte estrany, per descomptat ja no podia ser un home o una dona corrent. Un dia algú va suggerir que li poséssim banyes, ja que evidentment es tractava d’un monstre. D’aquí vam passar a les dents, obra d’en Joel, que es va ocupar que tinguessin un aspecte prou terrible. Ell ja va veure clarament que volia portar el capgròs amb una torxa de foc en una mà i insistia que havíem de buscar la manera que tirés foc per la boca.
Mentrestant la Lara (acompanyant) es va encarregar de coordinar la fabricació del vestit: la meva idea era la d’un vestit allargat amb unes quantes obertures per als caps i per a les mans, que permetessin acollir dins diversos nens i nenes, a més del que es col·loqués el capgròs. També així, a estonetes, la Lara treia el vestit i reunia col·laboradors per a la costura de petits retalls i de guants que cobririen les mans dels qui hi anirien a dins. Per a això, va demanar als nens i nenes que si tenien guants desaparellats a casa els portessin per afegir-los al vestit, i així van anar naixent als costats una infinitat de manetes multicolors.
«ÉS DE VERITAT?»
En aquesta fase va passar una cosa inesperada: alguns dels nens van expressar la seva por al capgròs. Un dia l’Enric el va tocar dubtós i em va preguntar si era un monstre de debò, en Marcos i l’Adiga van dir en diverses ocasions que els feien por les dents i no acabaven d’acostar-s’hi.
En la reunió d’equip, vaig proposar que el capgròs se n’anés a viure a l’espai dels petits, de manera que a poc a poc es convertís en algú familiar, algú que cal cuidar. Així va ser com, amb l’inconvenient inicial d’alguns i l’eufòria d’altres, el capgròs s’hi va instal·lar. Li van construir una casa i van començar a donar-li menjar. Què menja un monstre? Alguns van començar a dibuixar menjars apropiats (a base de seriacions matemàtiques): «princeses al forn», «sang»… que li van deixar a la porta de la casa.
Encara no estava acabat, i un dia el vam baixar al taller Es conjuguen la llibertat de decisió i moviment i una estructura al servei de l’escolta emocional. per pintar-lo. Ràpidament s’hi van apuntar en Joel, la Sara i en Paul. Mentre anàvem preparant les pintures parlaven sobre com pintar-ho:
-Ha de ser negre i vermell, perquè és un monstre. Tot negre i les dents i les banyes, vermelles.
Tots tres hi estaven d’acord. A mesura que anaven pintant conversaven animadament. A poc a poc, el capgròs s’anava tornant completament negre, excepte els ulls, i les dents. Realment tenia un aspecte terrorífic i jo vaig començar a inquietar-me, pensant en com ens presentaríem amb ell així davant dels que ja li tenien por quan era tot blanc. Així que vaig llançar molt directament:
«Crec que no el podem deixar així: alguns ja li tenien por quan era blanc, de manera que ara potser en tindran més». La resposta va ser contundent: «Doncs és clar, és que ha de fer por, moooooolta por!».
Quan van acabar, em vaig quedar una mica desolada al costat del capgròs, pensant que la situació s’havia complicat i tenia difícil tornada. Alguns tenien la necessitat clara d’explorar aquesta atracció visceral cap al costat fosc i uns altres es mostraven insegurs i desprotegits davant del poder de la seva pròpia imaginació en aquell terreny.
ÈXTASI CREATIVA
Llavors se’m va acudir una idea: l’endemà vaig dir als uns i als altres que si algú més volia pintar el capgròs podia baixar al taller. Per a la meva sorpresa i alleugeriment, els que ja l’havien pintat no es van queixar ni van defensar que es quedés tal com estava. De manera que vaig convidar especialment l’Enric (que no s’hi va interessar gens ni mica), l’Adiga i en Marcos, que van baixar amb mi molt disposats. Curiosament, van semblar que no veien l’expressió del capgròs, sinó que es van posar a pintar molt concentrats. Tots els colors eren pocs, i al final la transformació era absoluta. Quan van acabar, se’n van anar i vaig tornar a fer una última crida, a la qual van acudir la Clara i la Lota. Completament entusiasmades, van començar a fer mescles de colors, van experimentar amb diferents traços, i van acabar pintant amb les mans, en un èxtasi creatiu.
Després d’això, el capgròs va tornar a casa i va seguir la fase d’acostament de l’Adiga i en Marcos. La Judith (acompanyant) ficava el cap a dins i anava parlant: «Sóc jo, Marta», invitava els qui ho volguessin a posar-se’l, i un dia algú exclamava impressionat: «l’he tocat!». A poc a poc, en Marcos i l’Adiga van anar vivint com a normal la presència del capgròs i van poder conduir la seva por, fins que un dia
es van arriscar a ficar-s’hi a dins.
Va arribar el dia de posar-hi el cap i el vestit i sortir de festa. Ja ningú semblava estranyar-se del «monstre». Fa poc, la Lara va sentir que en Marcos proclamava entusiasmat des de la casa del capgròs: «Jo visc amb la Cucafera!».
Alt Penedès) L’Escola El Roure és una escola viva, centrada en les necessitats dels nens i nenes. Creada el 1996, s’hi acullen
nens i nenes fins als 16 anys i les seves famílies, que participen de tot el procés.
viureenfamilia.wordpress.com 