REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Educar en verd: natura i desenvolupament infantil

julia en verd

per Heike Freire

L’aprenentatge és molt més equilibrat si s’ha gaudit de l’oportunitat de jugar, sentir, manipular… i res millor que la natura per fer-ho. Una riquesa enorme a l’abast de la mà.


És un fet: els nens i nenes d’avui disposen de menys temps per jugar lliurement, en un entorn natural, que els de fa tres dècades. Tota una generació de joves està perdent el contacte amb la natura, i no em refereixo tan sols a l’habilitat de saber distingir entre una alzina i un roure, sinó, més profundament, a la capacitat de connectar amb l’origen de la vida, amb l’energia de la qual procedim i que constitueix el nostre ser.

Tornar a la natura
En el seu conegut llibre Last Child in the Woods (“L’últim nen als boscos”, que malauradament encara no s’ha traduït al català, l’autor americà Richard Louv, basant-se en estudis científics, encunya el terme “Trastorn per dèficit de natura”. En ell agrupa un conjunt de mals moderns com la depressió, l’estrès, el dèficit d’atenció-hiperactivitat o l’ansietat, la causa de les quals podria ser la manca de contacte amb l’entorn natural. El doctor William Bird, autor de l’informe “Natural Thinking” (“Pensament natural”) i conseller de la fundació Natural England, considera que, a llarg termini, la salut mental dels nostre fills està en perill. A les seves investigacions, Bird ha demostrat que les persones estan més sanes, s’adapten millor, tenen menys estrès i són més capaces de concentrar-se, solament amb contemplar, uns minuts diaris, els espais verds. Sortir regularment al camp o a parcs i jardins redueix els símptomes del dèficit d’atenció, augmenta la motivació del professorat i, consegüentment, la qualitat de l’ensenyament. També s’observen millores significatives en el comportament i resultats acadèmics dels alumnes quan es condicionen zones verdes, amb hort i arbres, als patis de les escoles.

Al caire del colapse, la nostra civilització comença a prendre consciència de la urgència de tornar a la mare natura. La preocupació per “salvar la terra” i a tots els seus éssers, animats i inanimats, té el seu revers en la idea de salvar-nos també a nosaltres mateixos, a una espècie la salut, supervivència i equilibri de la qual es troben amenaçats per la seva pròpia forma de vida… I tal vegada una de les claus del canvi sigui, precisament, un enfocament educatiu que, des de la més tendra infància, tingui en compte les necessitats dels infants i, en particular, la seva necessitat de contacte amb la natura.

La Marta i els còdols
Al parc, la Marta recull petits còdols i palets blancs que, a les seves petites mans, es converteixen en pedres precioses. Són freds, suaus i durs, brillen al sol damunt la seva pell morena. Pot fer que s’escolin entre els seus dits, que pugin i baixin des del palmell de la mà fins al tou dels dits, deixar-los caure per recollir-los després… o sorprendre’s, i fins i tot enfadar-se, per l’obstinada tendència que mostren a tornar a terra. A punt es troba d’aconseguir suspendre’ls a l’aire, amb aquella màgia que tan sols nens i nenes saben desplegar, quan una veu, severa i estrident, arribar per treure-la del seu dolç somni: Marta! Deixa això! No es toca!
Però el món es això, precisament això que no es toca i s’olora, s’escolta, es respira, es veu, s’assaboreix… És tot això que ens entra pels sentits, o que tal vegada els nostres sentits crea, somniant un univers per ells mateixos produït. És tot això, el pes, densitat, color, llum i sabor del qual podem sentir.

Malgrat les prohibicions, els obstacles, les dificultats d’accés en zones urbanes (on actualment resideix la meitat de la població mundial), els infants, especialment els més petits, senten una atracció irresistible cap a la natura; s’identifiquen més que els adults amb els seus dons, s’hi senten més propers. Per què? Com explicar la seva passió per l’aigua, la terra, l’aire i el foc? Com, el seu interès i sensibilitat especial cap als temes mediambientals? Tal vegada no han perdut l’instint bàsic que els uneix a la vida o, essent menys conscients de formar part del món natural, se’n senten menys separats.

El que queda clar és que les investigacions els donen la raó, també des del punt de vista del desenvolupament humà: una bona base sensorial i motora és fonamental per a un creixement intel·lectual sòlid i harmoniós. Dit d’una altra manera: quant més exercitin durant els seus primers anys el moviment i els sentits, millors seran les seves capacitats intel·lectuals després. Educar amb conceptes lògics i abstractes massa aviat és com començar a construir la casa per la teulada.

Estudis de neurociència, com la “Teoria evolutiva del cervell triple”, de Paul McLean (1952), expliquen el desenvolupament de les nostres estructures cerebrals al voltant de tres gran etapes evolutives: el cervell “rèptil” que, situat al tall, regula les funcions biològiques essencials tals com el ritme cardíac i respiratori; el cervell “mamífer” (paleocòrtex) que, en el sistema límbic, elabora les percepcions sensorials generant emocions, i “l’humà” (neocòrtex), que interpreta els continguts sensorials i emocionals (basant-se en la capacitat d’abstracció, la lògica i el llenguatge) per poder donar una resposta adequada a les situacions. Igual que les nines russes, els tres cervells encaixen perfectament, són interdependents. L’equilibri del conjunt dependrà del bon funcionament de cada part i de la qualitat de les seves connexions, i, especialment, d’una relació harmoniosa entre els aspectes emocionals i intel·lectuals.

Estímuls no agressius

Precisament amb la idea d’estimular la sensibilitat (i, fins i tot, la intel·ligència) infantil, la nostra cultura hipertecnològica ha creat tot un arsenal d’artefactes electrònics, joguines pletòriques de colors, textures i sons, DVD superdidàctics, programes de televisió molt divertits i jocs d’ordinador al·lucinants. En ocasions, algunes mares sucumbim a l’encant d’aquests ginys per contemplar després decebudes com els nostres fills els abandonen per tornar a la senzillesa de l’aigua o la caixa de cartró.

En el món artificial que hem construït, la sensibilitat infantil es troba sobreestimulada: tot és excessivament fort i estrident, i provoca, finalment, avorriment i uns nivells de reacció que requereixen intensitats cada vegada més elevades. Per això, la quietud i simplicitat de la natura, que apel·la als sentits sense violentar-los, és profundament sanadora per als infants. Els estímuls naturals posseeixen més suavitat, riquesa i diversitat, no s’imposen i es respecta el ritme d’apropament de cada individu. A més, apel·len a l’agudesa de tots els òrgans a la plegada, en lloc de centrar-se només en d’un d’ells. Posen els infants en contacte amb el seu instint més pur, i els permeten expressar la seva il·limitada imaginació i les seves dots creatives. A través de la interacció amb arbres, animals i plantes, aprenen a relaxar-se, a utilitzar l’espai, a resoldre els seus temors, a confiar en si mateixos, a relacionar-se i conèixer les conseqüències de les seves accions.

Així va succeir amb en Marc, un nen enèrgic i molt actiu que, amb tan sols tres anys, ja començava a ser qualificat d’“agressiu”. Quan els espais oberts van compensar la seva manca d’espai vital, tant a casa com a l’escola, el seu comportament va millorar considerablement; la natura el va ajudar a trobar el seu lloc. O amb la Natàlia, una nena callada i molt tímida, que va poder expressar les seves emocions i sentiments als silenciosos sers del bosc i, a poc a poc, també a tota la resta d’éssers. Les plantes, els arbres i els animals foren els seus primers amics.

Com recuperar el contacte

Si no disposes d’una escola infantil al bosc a prop de casa teva, hi ha moltes coses que pots fer per tal d’afavorir el contacte dels teus fills amb la natura:

  • Condiciona un espai on puguin jugar amb els elements. Un sorral o una taula d’aigua (base per col·locar un gibrell a la seva alçada) són ideals.

  • Quan facis la tria de les seves joguines, opta per aquelles fetes amb materials naturals abans que amb plàstic o altres productes sintètics.

  • Considera la possibilitat d’adoptar algun animal domèstic i decorar la casa amb flors i plantes.

  • Organitza sortides setmanals al camp, però no els imposis la natura: deixa que segueixin el seu propi impuls cap a ella.

  • Tracta de transmetre’ls seguretat i confiança en la terra, els fenòmens atmosfèrics, els animals i les plantes.

  • No tinguis por que es taquin, mullin o facin mal. La natura enforteix les defenses immunitàries i, a més, bé es poden canviar després del joc.

  • Confia en les seves habilitats i en la seva capacitat per avaluar riscos.

  • Uneix-te a algun moviment associatiu per promoure la natura a la infància. 

 http://educarenverde.blogspot.com.es/

Freire, H. (març, abril, maig 2010). Educar en verd: natura i desenvolupament infantil. Viure en Família, num.35.

Anuncis

One comment on “Educar en verd: natura i desenvolupament infantil

  1. Retroenllaç: Com fer més natural i educatiu el pati de l'escola - Fundesplai +Escola

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: