Etapa d’adaptació, etapa d’acollida i vinculació

Per Miquel Àngel Alabart

Aquests dies de principi de curs, i sobre tot a l’etapa d’infantil, s’està parlant, com és habitual, del període d'”adaptació”. Per sort, cada cop més escoles s’estan adonant que aquest es tracta d’un període molt important tant per a la vida emocional dels infants com per la manera com es condiciona, en aquest moment, la seva vivència de l’escola. Per això, per abordar-lo, el que algunes persones proposen, d’entrada, és canviar-li o potser ampliar-li el nom. L'”adaptació” pressuposa l’acomodació d’un organisme al medi en el que viu, i això és obvi que és així a l’escola. Però d’alguna forma, on es posa l’èmfasi quan només parlem d'”adaptació” és en aquest “organisme”, és a dir l’infant, i no en el seu “medi”, és a dir l’escola. Per a la criatura (i per a la família!) és una adaptació, i tant, i la seva feina hauran de fer, però la fan des d’un lloc de més vulnerabilitat: el seu benestar a l’escola dependrà que s’adaptin o no “al que hi ha”. L’escola també viu una transformació amb cada nova criatura i família que s’hi incorpora, i per tant d’alguna forma també s’adapta a una nova realitat, però ho fa des d’un lloc de més comoditat, senzillament perquè la nova criatura i la nova família entren a un lloc que fins ara no era casa seva, mentre que per a l’escola, per a l’equip, el seu benestar no depèn de les persones que arriben noves. Qui canvia de medi és l’infant, no l’equip educatiu. Parlar d’adaptació, sobre tot, vol dir parlar de com els infants i les famílies “fan alguna cosa” per adaptar-se. Però com que entenem que l’escola té la intenció de fer també alguna cosa perquè els infants i famílies que hi arriben s’hi trobin bé, perquè amb el temps sí que s’hi sentin com a casa, això vol dir que l’escola vol ser activa, en aquest procés, també vol fer alguna cosa perquè això sigui així (per facilitar que els infants i famílies s’adaptin). Aquest procés que fa l’escola és el d’acollida.

Hospitalitat

Acollir algú a casa nostra és un instint de totes les persones i comunitats. Fora d’Occident és inconcebible que no s’aculli a la gent a casa, l’hospitalitat és un manament de moltes religions i un tret essencial de la humanitat. L’acollida, doncs, no ha de ser, ens sembla, una cosa de dos dies que fan “les d’infantil””, sinó tot un procés per al qual l’escola sencera es prepara, potser decorant l’espai i preparant algun ritual de benvinguda, d’entrada, però sobre tot, preparant els cors, obrint-los per rebre l’altra persona, sigui com sigui i vingui d’on vingui. Crec que una pregunta important a plantejar-se com a claustre i com a persones és aquesta: com ho podem fer perquè tothom, però sobre tot les noves persones que s’incorporen a l’escola, se sentin com a casa? com, amb quin gest puc individualment acostar-me a cadascú i interessar-me per qui és, què li cal? Si vingués algú nou a viure a casa nostra (abans de la microfamília actual, això era força corrent), la seva acollida passaria a ser una prioritat. Potser el primer dia trauríem les nostres millors tovalles, vaixelles i cuinaríem una àpat especial de benvinguda. I més enllà d’això, sobre tot estaríem al cas de conèixer els seus gustos, el seus costums, en tindríem una cura especial, perquè se sentís a gust, perquè el vincle amb nosaltres s’anés fent més fort. I com que ja intuïm que el vincle és una cosa important, aquí ve el segons nom de la cosa: “vinculació”.

Com sabem cada cop amb més certesa, els vincles afectius són la matèria primera del benestar emocional i de les relacions saludables. Normalment les criatures petites “venen vinculades” de casa (més bé o més malament, però això és un altre tema). Si tenen al voltant de vuit mesos, el vincle d’aferrament és tan recent que la mínima separació de la seva primera figura de vincle provoca una angoixa molt gran. En altres edats això no sempre és així, però no deixa d’haver-hi la necessitat de preservar la seguretat dels vincles familiars, sobre tot quan una situació nova el que dona és precisament inseguretat. També les mares i els pares tenen les seves pròpies inseguretats que cal respectar i acompanyar. El que ens suggereix la teoria del vincle és que, en la petita infància, perquè pugui haver-hi una separació de les figures principals de vincle, ha d’haver-hi primer una nova vinculació amb unes noves figures: amb una ràtio molt baixa, que generin molta confiança a les famílies i que puguin oferir molta presència i cura als infants. Crec sincerament que tota l’energia de l’escola, la seva organització i la seva intenció en l’etapa d’acollida s’ha de focalitzar en fer possible la vinculació: flexibilitat en els horaris, reorganitzar el personal a principi de curs (a P3 podrien haver-hi les persones especialistes tot el dia, ja hi haurà temps perquè vagin a fer les seves especialitats a altres classes me´s endavant), calendari generós en aquesta etapa, etc.

Sempre el vincle

I és que si ens hi fixem, una etapa d’acollida i vinculació és necessària sempre, i no només a infantil: quan comencen en una escola nova, quan comencen la primària, quan comencen la secundària, quan comencen un curs amb professorat nou, quan comencem en un grup nou del que sigui (un extraescolar, una coral), quan comencem en una feina nova (per exemple, en una nova escola)… Ara bé, el nostre benestar en cadascuna d’ aquestes noves etapes vindrà condicionat, en part, per com van ser els vincles en les etapes inicials de la nostra vida. Si com hem dit abans, l’acollida ens fa humans i el vincle és la matèria primera del benestar emocional i de les relacions saludables la resta de la vida, no val la pena dedicar-li energia?

Miquel Àngel Alabart és mestre, psicopedagog, terapeuta i formador independent, i professor associat a la Universitat de Vic. És director de la revista Viure en família

malabart@araebcn.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s