«Xarop no!». L’acompanyament en moments de cures desagradables

Text: Raquel Oropesa Reyes i Nora Hernández Herrera

Xarops, injeccions o senzillament, banyar o tallar les ungles poden ser moments de cura que no agradin als nostres infants, o que fins i tot els facin mal o por. Les autores ens donen pistes per acompanyar-los en aquests moments.

Ens referim a cura desagradable quan realitzem qualsevol acció per un bé de l’infant però que per a ell o ella pot resultar desagradable. Certament, a la vida ens trobem amb diversos moments en els quals els nostres fills i filles ho poden passar malament. Si poguéssim, els ho estalviaríem. Les vacunes en són un clar exemple. A l’edat dels 0 a 3 anys aquests moments es diversifiquen perquè hi ha una manca d’experiència de vida i la comprensió del món encara és molt difusa. Per tant, en aquest moment evolutiu hi ha una sensibilitat especial que fa que accions més quotidianes com posar un termòmetre, donar un xarop, tallar les ungles o fins i tot rentar els cabells, puguin esdevenir també cures desagradables. Cada infant és únic i el que un pot viure amb tranquil·litat un altre ho pot viure amb veritable angoixa. Cal que puguem empatitzar amb la seva sensibilitat i que reconeguem aquests moments, encara que per a nosaltres no estiguin vistos com tan difícils de transitar.

Afrontar aquestes situacions de neguit en els fills i filles acaba sent un acte dolorós per a l’adult, un dolor que genera inseguretat i influeix en el nostre posicionament a l’hora d’acompanyar els infants. Per inèrcia, és habitual acabar actuant com ho van fer amb nosaltres, ja que tornar al que hem viscut, al que coneixem de prop, ens dona seguretat. Treure ferro a la situació, fer servir l’engany o la persuasió, no acceptar els sentiments o donar premis, solien ser algunes de les reaccions habituals que rebíem quan érem petits.

Amb la situació actual de pandèmia es realitzen sovint proves mèdiques als infants, suposadament senzilles, però invasives i molestes per a ells. Amb la voluntat d’acompanyar aquests moments vam crear aquests cinc passos com a orientació.

ANTICIPACIÓ, HONESTEDAT I COMPRENSIÓ

• Anticipar, però no massa. Han d’estar previnguts del que passarà, però uns minuts, no cal fer-ho abans d’hora. La informació en infants de menys de 3 anys ha de ser sempre contextualitzada, perquè arribi amb claredat, estar anticipant molt abans el fet, només els generarà desconcert i més neguit.

• Explicar el que passarà. L’infant sempre ha de poder rebre una anticipació del que passarà en relació amb el seu cos, tingui l’edat que tingui, els nadons també.Tractar-los com a persones reconegudes i capaces, no com a subjectes passius a qui hem d’enganyar o convèncer. Pot ajudar utilitzar frases com: «Ara vindrà un metge a fer-te una prova, et posaran un palet pel nas, (podem tocar-li suaument la zona per a fer-lo més conscient)potser et molesta o et fa una mica de mal». L’engany porta a la desconfiança; la veritat, a l’empoderament.

• Hem de fer ús de la nostra autoritat materna o paterna en tant que prenem una decisió per a ells, perquè des d’aquesta autoritat creiem que és el millor i ens hem de fer càrrec de la situació i col·locar-nos en el nostre lloc com a adults.

• Estar present. No podem evitar-los el patiment ni en aquesta ni en moltes altres situacions al llarg de la vida, l’únic que podem fer és donar-los el nostre suport, reconeixement, comprensió i acompanyament. «Sé que potser et fa por, que aquesta situació no t’agrada, però jo estaré al teu costat, jo estic amb tu». Cal estar presents i connectats amb els nostres petits, sense mimetitzar-nos en el seu dolor o la seva por. La nostra seguretat i tranquil·litat serà la millor acompanyant.

• Acceptar el plor: repetir mantres com ara «no passa res» o «no ploris», no ajudarà a fer que el tràngol passi més de pressa i provocarà en les criatures sentiments d’incomprensió i de tapar emocions; voler respondre a aquesta petició de l’adult quan per dins senten malestar. I és que tenim tendència a dir que no passa res, però sí que passa, per ells passen moltes coses, por, desconcert, angoixa, potser dolor… El que necessiten sentir de nosaltres és: «Entenc que ploris, això no t’agrada, et fa por, no entens què està passant…».Necessiten que acceptem incondicionalment el seu sentiment i malestar, i que els ajudem a posar paraules i a entendre que és un moment transitori. Sovint aquest «no ploris» també respon a la nostra incapacitat per sostenir el dolor i el patiment de les nostres criatures. Ens n’hem de fer responsables i no carregar-lo en els petits.

• No calen premis: Després d’una situació angoixant no cal donar premis per «portar-se bé». Estaríem fent entendre que portar-se bé és no expressar, no plorar, no queixar-se i acceptar situacions desagradables per a ells sense dret a rèplica. Si després del moment estressant voleu donar-los (o donar-vos plegats) una alegria, feu-ho! Però no ho relacioneu amb el fet d’haver-ho fet bé. Plorar no és portar-se malament.

Raquel Oropesa Reyes i Nora Hernández Herrera són mestres d’educació infantil a l’escola bressol municipal «El petit Univers», de Barcelona.

Article publicat al núm. 88 de la revista Viure en família

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s