“La violència obstètrica és l’última frontera de la violència de gènere”

Parlem amb Esther Vivas, periodista i escriptora

Text: Anna Ortiz

Els nous feminismes han tret de l’armari temes incòmodes, i la maternitat n’és un. Val la pena de parlar-ne, i de fer-ho amb aquestes noves mirades: perquè ni ser mare hauria d’implicar renunciar a la resta de la nostra vida, ni ser feminista hauria de comportar la indiferència davant la maternitat.

Amb aquesta música ens arriba la veu d’Esther Vivas, periodista i activista destacada en temes de feminisme, moviments socials i ecologia. Ha publicat Mama desobedient (ARA llibres, 2019), que aquí ens serveix d’eix sobre el qual fem ballar una bona conversa.

Has estat mare fa relativament poc, i entre moltes altres coses afirmes que vivim una intensificació neoliberal de la maternitat, en la qual tot plegat ha esdevingut molt més complex?

Les mares d’avui hem d’encaixar en dos ideals: el de l’àngel de la llar, clàssic i patriarcal, i el de la supermama, que arriba a tot sense deixar d’estar 100 % disponible per al mercat de treball, i amb la criança supeditada a la feina. Són models contraposats, però tots dos útils per al sistema. I aquí cal que ens preguntem on queda l’experiència materna, les vivències de les dones. La pregunta és important, no tant per tenir-ne una mirada idealitzada com per donar-li el valor social, econòmic i polític que li ha estat negat.

I què hi ha de més important, des del feminisme, que poder decidir sobre tu mateixa, sobre el teu embaràs, part i postpart?

Una de les aportacions nuclears del teu llibre enfoca el fet que “l’esquerra té un problema, i greu, amb la maternitat, la criança i la família.”.

Part dels sectors més progressistes han confós el que és la imposició de la maternitat com a institució, amb l’experiència materna de les dones i tot el que implica. Això s’explica perquè el patriarcat ha utilitzat la maternitat com un mecanisme de control sobre les dones. El feminisme dels anys 60 i 70 es va alçar contra tot això i s’hi va oposar, però no va abordar la qüestió. En realitat, bona part del feminisme no n’ha volgut saber res, de la maternitat, i ha caigut en un discurs antimaternal i antireproductiu. Però es tracta d’un fet central en la nostra vida, que hem de poder viure informant-nos i decidint sobre tot el procés. I què hi ha de més important, des del feminisme, que poder decidir sobre tu mateixa, sobre el teu embaràs, part i postpart? Per això és urgent establir aliances entre maternitat i feminisme!

En relació amb la criança, parles de la supeditació a la feina, dels permisos insuficients i de la càrrega emocional que suposa no poder-se ocupar dels fills (ni) durant el primer any de vida. Per on creus que han d’anar les respostes?

Necessitem pràctiques polítiques i laborals que siguin realment compatibles amb la maternitat i la criança, començant per tenir permisos suficients. Avui tenim unes polítiques profundament classistes, perquè aquest model de maternitat –supeditada a la feina remunerada– perjudica les dones amb menys recursos econòmics: només si t’ho pots permetre, et pots agafar una baixa maternal per compte propi; des d’una doble òptica de classe i de gènere, tenir uns permisos dignes hauria de ser una demanda de primer ordre. Els canvis també han de passar perquè els nostres llocs de feina no perillin quan tenim fills, per habilitar fórmules laborals que incloguin el bebè…

Precisament, les dones que poden accedir a la informació i prendre decisions pròpies, ho fan en part gràcies al seu nivell sociocultural i econòmic. I llavors aquestes opcions són titllades d’elitistes i minoritàries…

És una crítica fàcil, però absurda: els moviments que han apuntat a canvis i transformacions socials sovint han nascut en sectors amb més formació i mitjans, però finalment de les conquestes socials obtingudes se n’ha beneficiat tothom. Que només es plantegin des de perfils socioeconòmics mitjans i alts no invalida aquestes reivindicacions, al contrari: cal reclamar que l’alimentació saludable o el part respectat siguin possibles per al conjunt de la població.

Com és possible que unes pràctiques tan essencials per a la reproducció humana com són gestar, parir, alletar, siguin tan menystingues per la societat!

També planteges interrogants molt propis de les dones com ara com gaudir de la maternitat sense ser consumida, sense quedar reduïda a mare.I reivindiques l’ambivalència i les contradiccions de la pròpia experiència maternal.

Fins que no assumim l’ambivalència com un element intrínsec a la maternitat, no podrem tenir-ne una experiència positiva. Seguim sota un ideal de maternitat inassumible, amb sentiments nets i absoluts, una vida organitzada i unes prioritats clares… i el resultat és una culpa permanent. Assenyalar que la maternitat implica contradicció, desbordament, estimar la teva criatura com ningú i alhora no poder més amb ella… reconèixer-ho i parlar de tot això ens facilitaria una experiència més satisfactòria.

La criança, dius, no és un treball de cures més, no és fàcilment externalitzable. Més enllà de la implicació del pare i amb els nous permisos «iguals i intransferibles», no hi ha una certa tendència a ignorar el fet fisiològic de la maternitat?

Per descomptat, la maternitat té un caràcter biològic, a més de cultural, i unes pràctiques exclusives de les dones per raons òbvies –embaràs, part, lactància. El fet que sigui cultura i biologia alhora també incomoda alguns sectors d’esquerres i feministes: un altre cop sembla que reconèixer aquest caràcter biològic porti a posicions conservadores, quan en realitat cal que ens preguntem com és possible que unes pràctiques tan essencials per a la reproducció humana com són gestar, parir, alletar, siguin tan menystingues per la societat! No es tracta d’una idea romàntica o essencialista sobre aquests processos biològics, perquè es poden viure de maneres molt diverses, però el que és fonamental és visibilitzar aquestes pràctiques, valorar-les, donar-los el reconeixement que els ha estat negat.

Per això és urgent reapropiar-nos de la maternitat, reivindicar-ne la centralitat política, social i econòmica.

Quan subratlles la necessitat de pensar un nou tipus d’organització social, parles de polititzar les cures i de problematitzar certes pràctiques i dinàmiques actuals.

Sí. Dic que cal polititzar les cures en el sentit de visibilitzar les dificultats que tenim per ser mares i per criar. Parlo de problematitza-les per fer evident que el sistema és hostil a la maternitat i les cures. Des de l’economia feminista s’ha posat èmfasi en aquest concepte de cures, però sovint bandejant el que està vinculat a la criança i la petita infància. Polititzar-ho és debatre, reflexionar-hi públicament i buscar respostes.

Una mama desobedient és una mare que manté una actitud crítica i reflexiva, equiparable a la que prens en d’altres àmbits com ara el consum, l’alimentació o els residus?

Segurament, però per a mi va més enllà, perquè la maternitat és una vivència importantíssima en la vida d’una dona, i ens ha estat segrestada: en la mesura en què encara hi ha violència, patiment i silencis, ens en queda una petjada física, emocional i psicològica important. Per això és urgent reapropiar-nos de la maternitat, reivindicar-ne la centralitat política, social i econòmica. El que m’ha portat a escriure aquest llibre és la indignació i la ràbia per la violència obstètrica: adonar-me (jo!, dona, activista d’esquerres i feminista) que això existia aquí i avui, em va impactar, perquè no n’havia estat conscient!

Quan parlem d’orfandat política també parlem de temes com aquest, en què encara estem lluny de la contundència reivindicativa que caldria donar-li, perquè la violència obstètrica és l’última frontera de la violència de gènere. Hem acabat acceptant que parir és això… però no són males pràctiques. Aquesta violència forma part de l’atenció al part, està institucionalitzada. I hem de començar a reconèixer que existeix.

Una de les claus per combatre aquesta violència és la formació dels professionals: cal canviar l’actual i crear-ne una amb perspectiva de gènere i feminista

Expliques que l’autoritat religiosa va ser substituïda per l’autoritat mèdica en el control de la gestació, incloent-hi el dolor del part. Però si històricament es donava un sentit expiatori a aquest dolor, actualment s’intervé en el part per eliminar-lo completament…

La inseguretat i la por han estat utilitzades tradicionalment per controlar el part: encara avui s’aborda com un procés perillós, que cal atendre a l’hospital i a càrrec de metges obstetres, seguint aquesta idea de la por al que pugui passar, a l’imprevist. D’altra banda, el dolor: un dolor suposadament inassumible, que fa que deleguem en els professionals el seu alleujament sense tenir en compte que, en un altre context i en circumstàncies més favorables, nosaltres mateixes el podríem gestionar. La por del dolor és una por construida ideològicament, sobre la creença del part com un fet extremadament dolorós, fins al punt que una falsa percepció de seguretat i facilitat, combinada amb aquest imaginari de por heretada, fa que avui moltes dones demanin cesàries a la carta per als seus parts. Així s’ha acabat normalitzant una pràctica de cirugia major que hauria de ser reservada a parts de risc i situacions mèdicament justificades.

Després del teu diagnòstic de situació, si tinguessis responsabilitats polítiques directes i concretes en aquest àmbit, quines prioritats establiries?

Per a mi seria prioritari erradicar la violència obstètrica, perquè és part de la violència que patim només pel fet de ser dones. Una de les claus per combatre aquesta violència és la formació dels professionals: cal canviar l’actual i crear-ne una amb perspectiva de gènere i feminista, que comprengui l’embaràs i el part com un procés fisiològic que fonamentalment necessita respecte i temps, i amb la dona com un subjecte actiu de ple dret. Fins que no canviem aquesta mirada, no aconseguirem parts respectats.

El canvi social en relació amb la violència de gènere ha estat lent, en part perquè les mateixes dones havien normalitzat un cert grau de violència, i la presa de consciència és potser el primer pas per a tots els següents.

Per això, abans que res, cal reconèixer-la entre les mateixes dones i anomenar-la. Tant conscients com som avui que la de gènere existeix i cal eliminar-la, doncs hem d’incloure l’obstètrica dins d’aquesta violència de gènere.

Estem en vies de fer el mateix recorregut?

Tinc l’esperança que el farem una mica més de pressa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s