Igualtat és posar la vida i les cures al centre

Prioritzem el permís de maternitat i els ajuts universals per criatura a càrrec

Miquel Àngel Alabart, director de Viure en família

Fa uns 20 anys diverses entitats i persones d’arreu de l’Estat ens vam començar a coordinar per iniciar una de les moltes campanyes que després s’han engegat per allargar els permisos de maternitat. A Catalunya un temps després vam crear també una Coordinadora per unes polítiques familiars progressistes, que va tenir un recorregut relativament limitat. Potser era massa d’hora, a la política no li interessava gaire la criança i als moviment socials tampoc. Afortunadament les coses han canviat, i la polèmica generada pel nou permís de paternitat – un dels més llargs del món – més enllà de les opinions de cadascú al respecte, mostren que la societat està avançant.
En aquell moment, com ara, teníem clar que unes polítiques familiars progressistes (i feministes de debò), havien de de posar la vida i la cura al centre. Per això, al voltant del nou permís de paternitat igual i intransferible, em sembla que cal tenir en compte una sèrie d’elements que intento sintetitzar:

  • Tenir fills i filles i criar-los és un dret de tota persona, igual que no tenir-los. Gaudir d’una criança en condicions és un dret dels infants. El respecte de tots aquests drets és un benefici per a la societat.
  • L’inici de la criança és un moment clau per al benestar psicològic dels infants i dels seus adults de referència. La ciència, en especial la psicologia, ha demostrat a bastament la necessitat que aquesta etapa es visqui amb tranquil·litat i suport emocional. La cura de l’inici de la vida té repercussions positives en l’infant, a nivell de salut mental i benestar de la societat en general.
  • L’alletament matern a demanda durant almenys 6 mesos és el que recomana l’OMS, si la mare així ho desitja. La societat ha de protegir i potenciar aquesta pràctica.
  • El part comporta la necessitat d’un temps per a la recuperació física i psicològica de la mare gestant.

“La societat, i sobre tot les administracions, no es poden desentendre de la criança, sinó al contrari, donar-hi suport ha de ser una de les primeres prioritats polítiques.”

  • Durant els primers mesos de vida el nadó experimenta un procés que es coneix com a “exterogestació”, en què s’acaben de tancar alguns teixits i el sistema nerviós és extremadament sensible a la qualitat de la cura. També s’hi comença a establir un vincle afectiu entre el nadó i la principal persona cuidadora, que és fonamental per al desenvolupament emocional i la salut mental de l’infant. Cal que la societat tingui cura d’aquesta etapa.
  • És per aquestes raons, pels drets de totes les persones implicades en la criança, començant pel propi infant i la mare gestant, i la resta de membres de la unitat familiar, que la societat, i sobre tot les administracions, no es poden desentendre de la criança, sinó al contrari, donar-hi suport ha de ser una de les primeres prioritats polítiques.

“Si hi ha una mare gestant que desitgi exercir aquestes tasques ha de tenir-ne el dret i la prioritat en les polítiques familiars, perquè posar la vida al centre implica reorganitzar els adults, sovint de forma asimètrica.”

  • Les dones, les mares gestants, han estat històricament les que s’han fet càrrec de la criança en els primers mesos de vida dels infants. Aquesta realitat ha de ser reconeguda com una tasca que han realitzat les dones i que ha estat enormement beneficiosa per a la societat. De fet, decisiva per a la seva supervivència. I si hi ha una mare gestant que desitgi exercir aquestes tasques ha de tenir-ne el dret i la prioritat en les polítiques familiars, perquè posar la vida al centre implica reorganitzar els adults, sovint de forma asimètrica. Alhora, aquesta realitat ha de poder ser canviada si és la voluntat de la dona.
  • Els permisos remunerats per a les mares gestants han de ser d’almenys sis mesos i universals, no subjectes a cotitzacions prèvies.

“Si el permís de paternitat ha d’anar en detriment del fet que el permís de maternitat es pugui allargar fins al temps realment necessari, pot arribar a ser directament discriminatori.”

  • És molt beneficiós per a la mare gestant i per a l’infant que a l’inici de la criança aquella pugui comptar amb el suport de la seva parella (sigui home o dona) o una altra persona de referència. En aquest sentit i amb aquest objectiu em sembla necessari que existeixi un permís perllongat per a aquesta persona. De fet, hem impulsat campanyes perquè aquest fos un permís digne. Però que aquest sigui exactament igual que el de maternitat, quan aquest encara és massa curt, i a més intransferible, em sembla que té un sentit ideològic d’igualtat mal entesa, o parteix d’un gran desconeixement. I si el permís de paternitat ha d’anar en detriment del fet que el permís de maternitat es pugui allargar fins al temps realment necessari, pot arribar a ser directament discriminatori.
  • Els dits permisos de paternitat haurien de ser en realitat per al progenitor no gestant, és a dir la parella si aquesta hi és, sigui home o dona. Aquest permís hauria de ser obligatori, per protegir la persona treballadora de possibles pressions de les empreses.
  • Crec que almenys una bona part del permís de maternitat hauria de ser intransferible, per protegir el dret de la mare gestant. Es pot adduir que algunes mares gestants poden voler cedir el seu permís a les seves parelles, però es fa difícil per a l’administració, en una societat patriarcal, controlar que aquesta cessió sigui sempre realment voluntària, i a més fa més vulnerables les dones davant la pressió empresarial. Si la mare gestant es vol incorporar a la feina abans, ho podria fer un cop passat el període transferible, que hauria de ser, crec, de menys de la meitat del permís.
  • En canvi, en un moment en què el permís de maternitat encara no està al nivell que cal – entre 18 i 24 setmanes, com a tants altres països d’Europa – un permís de paternitat hauria de ser transferible a partir de la 4ª o 5ª setmana. Es dona la paradoxa que un permís de maternitat massa curt és transferible, i que en canvi un de paternitat massa llarg, no ho és. Igualtat?

“El permís de paternitat no hauria d’afavorir l’apropiació

de drets de les dones per part dels homes.”

  • No obstant això, el permís de paternitat no hauria de ser un mitjà d’apropiació de drets de les dones per part dels homes. La igualtat, entesa com a equitat, implica comprendre i respectar les diferències i donar suport a qui més ho necessiti en cada moment. La mare gestant i el nadó necessiten un rol de suport per part de l’altre adult, no el de substituir la mare gestant en les primeres setmanes de vida si aquesta no ho vol.
  • En el cas de famílies adoptives pot tenir més sentit el repartiment dels permisos entre els dos progenitors, però proposaríem igualment que hi hagués un dels progenitors com a persona cuidadora principal, i prioritzar i protegir aquest vincle amb l’equivalent del permís de maternitat (encara que sigui un home qui el demani).
  • En el cas de famílies monoparentals, pot haver-hi l’opció de l’acumulació de tot el
    permís en la persona que és família adoptiva monoparental, o la possibilitat que una
    persona de suport de l’elecció d’aquella pugui acollir-se al permís de “paternitat”.

“El suport universal per fill o filla a càrrec, tal com es fa als països més avançats d’Europa en aquests temes, és una assignatura pendent del nostre Estat del Benestar.”

  • Més enllà dels permisos de maternitat i paternitat, les polítiques familiars han demostrat ser un factor que fa disminuir les desigualtats i la pobresa familiar i per tant, infantil. El suport universal per fill o filla a càrrec, tal com es fa als països més avançats d’Europa en aquests temes, és una assignatura pendent del nostre Estat del Benestar. I aquests no depenen de la riquesa del país, si no de la voluntat política. Molts països de l’Est d’Europa tenen permisos de maternitat de més de 150 dies (alguns de més de 300!). Es tracta d’invertir (no gastar) un % del PIB més alt, sigui quin sigui aquest PIB. A Espanya l’Estat inverteix l’1,5% del PIB en suport a les famílies, la mitjana europea és del 2%, i hi ha països (els escandinaus, però també Hongria) que hi dediquen més del 3%.

La creació de permisos de paternitat iguals als de les mares s’ha fet des d’un pretès objectiu d’igualtat, però en realitat, quan un col·lectiu, com és el de les mares gestants, ha estat vulnerabilitzat i encara no té reconeguts els seus drets ni cobertes les seves necessitats, la “igualtat” implica menys drets per a aquest col·lectiu. Si el que vol és equitat, l’Estat ha d’incrementar fins a 6 mesos el permís a les mares gestants, i introduir un ajut universal digne per fill o filla a càrrec.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s