Present

Un pare és davant el seu fill, i el mira a través d'un vidre que alhora és una pantalla transparent
Un conte de Jenn Díaz
Un pare és davant el seu fill, i el mira a través d'un vidre que alhora és una pantalla transparent
Il·lustració: Glòria Vives

Que em truca i em diu que tot fent el burro al llit, saltant i rient i jugant amb la germana, ha picat amb el cap al sostre, perquè és un sostre d’aquells que fan baixada, perquè és la part de dalt de la casa i fa baixada, com unes golfes però no són unes golfes, perquè és l’habitació de la germana, al principi ho era d’una germana i ara ho és de l’altra, perquè com que no té porta, doncs hi ha gent que vol una habitació amb porta i hi ha qui no li cal, i allà l’habitació és ben gran, i té el sostre d’aquella manera com a les golfes… jo tot això ho sé perquè m’ho han dit, m’ho han explicat i alguns dies amb les videotrucades veig de fons la casa, però en persona no l’he vista mai però me l’he imaginat i és així, una habitació gran com uns golfes, amb unes escales al mig que funcionen com a entrada i sortida, i sense porta, amb el sostre ben bonic que fa baixada però que si saltes al llit, plaf, pots picar-hi amb el cap, i això li havia passat i per això trucava, perquè s’havia fet mal i les criatures fan això, quan es fan mal, ho expliquen a tothom i el meu fill doncs també ho fa i m’ha trucat… i quan he despenjat la videotrucada l’he vist amb una mena de mocador al cap, de color blanc, i embolicat dins del drap, uns glaçons de gel per a la inflamació, i mira, papa, que s’ha fet mal i jo doncs m’he plantat un tovalló al cap també, per solidaritat i empatia i perquè això és el que fan els pares quan no hi són presents, fer-se presents d’altres maneres, per exemple amb la broma… i llavors fa així amb el cap, enfocant cap a la càmera, i em diu que just havia picat amb la cicatriu, i quan li he vist la cicatriu primer m’ha fet pena, i després com un orgull per tenir un fill que duu una cicatriu al cap i mite’l, com somriu, i com salta sense por, i com s’estavella contra el sostre de l’habitació de la seva germana, una habitació sense porta, però que hi ha gent que no necessita les portes, i n’hi ha que sí… i jo tot pensant en les meves coses, del trau al cap, i… el fill m’ha preguntat com era la bandera d’Egipte, i com és que jo hi havia anat i no l’hi havia explicat, i sí que l’hi vaig explicar però no se’n recorda, perquè per aquella cicatriu el temps i la vida s’hi escolen i fan un bon remolí d’anècdotes, i el meu fill juga amb el remolí i per tant també ho fa amb el temps i amb la vida, i una mica amb mi també, quedi dit, i un cop ja sap com és la bandera d’Egipte, el mocador ha desaparegut i cap a la terrassa, al sol, a ballar i a jugar amb el patinet, i jo a través de la pantalla el renyo i li dic que tornarà a fer-se mal, però ja ho sé, ja, que tornarà a fer-se mal, si és un nen, com vols que no es faci mal… i després quan penjo em quedo com un babau amb el tovalló al cap, i me’l trec, perquè davant del meu fill el mocador tenia tot el sentit del món, però ara ja no el té, i això és ben bé el que fan els fills, li donen sentit a un drap al cap i després marxen, fiu, i et deixen allà amb el mocador que no saps molt bé si et fa un bé a tu, o a ell…

Jenn Díaz és escriptora i diputada al Parlament de Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s