REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Puerperi

per Celeste Vaiana

foto: Ima Garmendia

El bebè neix; el temps s’atura en un sospir, en la seva mirada, en el seu plor. Els nostres cossos cansats, febles, esquerdats, sostenen aquestacriatura sublim des d’una força interna que surt des del més visceral de nosaltres, d’un lloc abans desconegut.
Ningú ens ha parlat d’aquests primers dies, ningú ens ha explicat de què va tot això; de les emocions contradictòries, les sensacions tan intenses, les pors, el cansament, l’aclaparament i la immensa felicitat que es viu al mateix temps. Mai no havíem pensat que a més del naixement viuríem tants dols, tantes pèrdues… La pèrdua d’aquell cos físic, de l’espai i disponibilitat emocional amb la qual comptàvem, dels moments amb la parella, de la nostra energia al servei dels espais socials visibles, la pèrdua de la nostra identitat, aquella que ens va sostenir durant tant temps…

El puerperi se’ns presenta com un camí intens, per moments caòtic i desordenat, per moments serè i tendre; un ball fusional cos a cos jo i la meva criatura, sols, coneixent-nos: entre l’imprevisible i l’incert. Aquest naixement ens transforma i ens permet despertar a un nou amor infinit i immens, i en paral·lel transitar situacions que poden ser molt difícils, i fins i tot extremes. És així com anem oscil·lant en un tobogan emocional que puja cap al cim de la plenitud, i pot baixar en picat cap a la desesperació i el desconsol. És habitual que a més ens arribin des de l’exterior una immensitat de consells “ben intencionats” que ens maregen, ens angoixen i ens infantilitzen. Aquestes paraules que provenen de l’altre – el pediatre, la infermera, la mare, la sogra, la parella– retrunyen a les nostres orelles i es barregen amb el plor del bebè, ens omplen d’impotència, i ens produeixen descontent.

Des de la nostra sensibilitat alterada per aquest remolí hormonal, ens sentim contínuament jutjades i no podem escoltar el nostre saber interior, ni escoltar en el nostre bebè aquell llenguatge que començarà a instal·lar-se entre nosaltres, aquells signes. En aquest inici estem tot sols amb el bebè, ningú pot –ni ho ha de fer– interferir entre nosaltres, som UN, el mateix, nodrint-nos mútuament des de la calor, la llet, la mirada, el contacte, el cos. M’agrada pensar el puerperi des de la imatge simbòlica del cordó umbilical que segueix sostenint la unió dels nostres cossos.
Interferir, tallar, separar, negar, no respectar aquest moment vulnerable tan delicat i essencial de l’espècie humana, sembrarà l’inici del malestar, de l’emmalaltir, de la neurosi tan propagada en aquests temps.

 

 

CELESTE VAIANA és psicòloga i professora en Psicologia. Visita la seva pàgina: celestevaiana.com

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 27 Març 2017 by and tagged , , .
%d bloggers like this: