REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Estigues quiet i escolta

per HEIKE FREIRE

IMG_9798

foto: Irene Gilabert

Entre les dades espectaculars sobre casos diagnosticats i els tractaments per abordar-los, la polèmica sobre si es tracta o no d’una malaltia autèntica, està servida. Però el debat avança desviat cap a un terreny que el manté allunyat d’una reflexió sobre les causes verdaderes.

El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) porta alguns anys ocupant el centre de l’atenció social i mediàtica. D’una banda, l’augment espectacular del nombre de casos entre la població infantil (alguns estudis parlen d’un 300 % i en algunes aules hi ha fins a set alumnes diagnosticats) preocupa cada dia més pares, educadors i professionals de la salut. Les institucions públiques han oblidat el seu paper important en l’elaboració d’una estratègia de prevenció primària, mitjançant l’anàlisi de les causes d’un fenomen de proporcions quasi “epidèmiques”, i la posada en marxa d’accions concretes per promoure la salut entre la població de risc. De manera que l’única prevenció (secundària) realitzada, es basa en la detecció precoç (és a dir, ràpida) que bé podria ser la responsable de les taxes elevades de sobrediagnòstic, que han oscil·lat entre un 90 % i un 40 % els últims temps. A més, es proposa un tractament únic, basat principalment en la ingesta d’un psicoestimulant (el metilfedinat) amb acompanyament psicològic de tipus cognitiu-conductual. Una medicació que no cura, ni s’adreça a les causes del problema, i té com a missió principal “adaptar” l’infant i l’adolescent a les condicions de l’entorn.

Aquests fets i alguns altres han convertit, per a molts, el TDAH en un dels casos més clars del que s’ha anomenat la “promoció de malalties falses” per part de la indústria farmacèutica. De manera que la polèmica sobre si es tracta o no d’una malaltia autèntica està servida; i el debat desviat novament, des del meu punt de vista, cap a un terreny que el manté allunyat d’una reflexió sobre les causes verdaderes. Perquè, malaltia o no, el TDAH és un fet, una realitat que necessitem entendre per explicar per què apareix precisament en aquests moments i com ha arribat a afectar tan àmpliament la població infantil.
El trastorn “de moda” podria ser un bon indicador de la situació de la infància d’avui; l’expressió de la forma en què la nostra societat exerceix el que el sociòleg noruec Johan Galtung va definir, ja a finals dels anys seixanta del segle passat, com a “violència estructural”: el dany físic o psíquic causat per les institucions socials (família, ciutat, escola…) quan priven les persones, i en aquest cas els nens i les nenes, de la satisfacció de les seves necessitats autèntiques. Potser per aquí haurien d’anar els nostres debats… i els nostres afanys.


HEIKE FREIRE és periodista especialitzada en infància, educació i natura. És autora d’Educar en verd (Graó, 2013) i de
¿Hiperactividad y déficit de atención? (RBA, 2014).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 14 Juny 2016 by .
%d bloggers like this: