REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Rebosteria literària: tria de Sant Jordi 2016

Comencem pel llibre del Viure d’aquest any, amb el text que va escriure’n Mar Hurtado per a la revista Guix.

Document sense títol

 

Educació emocional i família. El viatge comença a casa.

Miquel Àngel Alabart i Eva Martínez (Ed. Graó, 2106)

 

Viatjar sempre ha estat un plaer per conèixer, descobrir i deixar-se emportar per nous descobriments. D’un viatge sempre tornes diferent, l’experiència d’aquest transforma moltes de les teves creences o simplement te les assegura donant molt més valor al que dius i al que fas.

D’aquest viatge he tornat amb calma, amb una sensació plaent, agradable, delicada, respectuosa. Alguns paràgrafs m’han ressonat directament i els he reconegut com a moments clau alhora d’atendre als meus infants com a mestra però m’he sabut reconèixer en el meu paper de mare. Mare inquieta, que busca el millor per als seus fills que pregunta, que en ocasions és insegura que dubta però que actua des de l’amor més incondicional que existeix.

Aquest viatge m’ha endreçat pensaments i ha sabut posar paraules a maneres de fer i entendre la infància. He pogut acostar-me i integrar una mica més el concepte “acompanyar l’infant (el fill, la filla)” en parlem sovint en tots els àmbits i genera una idea que si no aclarim bé pot ser confosa i esdevenir una paraula de “moda” però buida.

Arribo a casa, amb ganes de compartir imatges, vivències, i maneres de fer d’aquest viatge que en tot moment he sabut que no he fet sola.

 

I aquí hi ha la tria de les ressenyes d’aquest any! Gaudiu-les!

 

Contes per a nens que s’adormen de seguida Pinto&Chinto. Kalandraka, 2016

“Els contes per abans d’anar a dormir han de ser curts, i no com aquell conte tan llarg que quan l’acabesd’explicar ja és l’hora que el nen hagi d’anar a l’escola. O aquell conte llarg que feia que els nens esquedessin adormits cap a la meitat i després havien de somniar-ne el final. És clar que el conte més llarg que nosaltres coneixem és tan llarg que quan l’acabes d’explicar el nen ja és adult…”Amb aquesta contraportada, els autors avancen una declaració de principis: contes breus, d’acord, però sobretot intel·ligents i bons: sense tòpics, sense trames previsibles, sense moralitats ni conclusions fàcils. Aquest recull de relats -realment breus- és un festival d’imaginació, d’ironia, d’agudesa narrativa;girs inesperats, finals oberts, i un cert humor de l’absurd que els dóna un caràcter original i singular. Si els textos de López enamoren pel talent literari i l’audàcia, les il·lustracions de Pintor interpreten visualment les situacions hilarants i propostes impossibles dels relats, amb línies sinuoses, volums sorprenents, desbordants de color i de detalls. No us perdeu aquest regal, que ara arriba en català. Us en llepareu els dits!

 

 

La balena blava Jenni Desmond. Kókinos, 2015

Coneixeu la balena blava? és l’animal més gran que habita el nostre planeta: pesa tant com una manada de 55 hipopòtams. El seu cor té la mida d’un cotxe. El seu cant és més potent que el motor d’un avió a reacció -i d’un to tan greu, que els humans no el podem sentir sense l’ajuda d’aparells-. Dins la seva boca hi poden cabre 50 persones. I sabeu què? doncs… el cadell de balena, el balenó…mama uns 200 litres de llet materna cada dia!!!
Aquestes són algunes de les coses que ens explica La balena blava, que pot considerar-se un llibre de coneixements -dóna informació, aporta dades-. No es tracta de confondre’l amb literatura, ni es tracta d’evitar els llibres com aquest, que no són llibres de text amb temari definit i objectius curriculars, sinó una invitació a descobrir com és un animal, un hàbitat, un paisatge, una màquina, o el procés d’una tempesta. I sobretot: amb quina qualitat ens ho serveix l’autora! En aquest cas, no calen ni fotografies ni desplegables: les il·lustracions són una delícia desbordant de tendresa, d’humor i de detalls que ens fan ser, alhora, el lector extern i el petit protagonista que, dins el llibre, llegeix el mateix llibre sobre balenes. Ens podem preguntar si els llibres de coneixements pretenen això: transmetre una informació concreta, o de vegades impulsar una presa de consciència sobre el tema que exposen. En aquest sentit, la declaració d’intencionalitat de Jenni Desmond no pot ser més clara, i la trobem en una nota inicial: ens explica que aquest cetaci està en greu perill d’extinció (malgrat ser espècie protegida des de 1996), fins al punt que en queden pocs exemplars. Un mamífer extraordinari, intel·ligent i bellíssim, diu l’autora. I llavors, en lloc d’un discurs de sensibilització sobre la necessitat de salvar-la, Desmond ens ofereix justament això: un intel·ligent i bellíssim àlbum, per les pàgines del qual ens enamorem completament de la balena blava.

 

 

Un petó per al petit ós Else Holmelund Minarik. Il·lustracions de M. Sendak. Kalandraka, 2015

Les històries del petit ós són contes d’Else H. Minarik, originals de 1968 i feliçment recuperats avui per Kalandraka: El petit ós, Un petó per al petit ós, La visita del petit ós, L’amiga del petit ós, i El pare ós torna a casa, tots ells igualment recomanables. Es tracta de textos breus, ben construïts i plens d’ironia, que ens poden remetre, en certa manera, als relats també clàssics del Petit Ós i Petit Tigre de Janosch, per bé que els textos són més senzills, i poden adreçar-se a infants més petits. Les relacions entre els personatges hi tenen un paper predominant, i els embolics i les bromes tenen tant de pes com les petites contradiccions i les característiques que els defineixen.
Els contes d’Else Holmelund Minarik van ser il·lustrats per Maurice Sendak, i és interessant redescobrir-lo en aquests dibuixos, potser d’aire més clàssic, més austers de color, si bé també hi reconeixem el Sendak que s’acabaria popularitzant a partir d’obres posteriors.

 

 

L’animal més gran del món Pere Juan, Noemí Batllori. Yekibud, 2016

La segona proposta de l’editorial Yekibud ens ofereix la versió publicada d’un conte de Pere Juan, nascut de forma oral i explicat per ell durant molts anys a La Caseta, on ha estat educador i referent. Ara, doncs, sobre paper, i amb el treball poderós de Noemí Batllori, que omple les pàgines d’una il·lustració tan suggerent com impecable. Resulta particularment atractiu el tractament del color, amb grans superfícies que donen cos als personatges, amb siluetes definides i alhora contorns porosos, gairebé desdibuixats; és remarcable també l’ús de les pàgines gairebé sense imatges, que reforcen el tempo i la progressió del relat. Així, diàlegs i imatges avancen sostenint eficaçment el crescendo que defineix aquest viatge: amb cada trobada s’alteren les percepcions, les mides queden qüestionades, i sorgeix una certesa provisional (Tu deus ser l’animal més gran del món, oi?) que acompanya la comitiva d’animals fins al següent encontre, que modificarà de nou els equilibris.
Només amb l’altre, doncs, cadascú es reconeix i s’ubica: d’aquest contrast neix el relat…i de la insaciable curiositat per descobrir quin és, però de debò!, l’animal més gran del món.

 

 

Fils i tisores Ricardo Alcántara, il·lustracions de Rebeca Luciani. Animallibres, 2015

Aquest és un conte que ens parla del vincle, de la por, del creixement enmig del canvi i l’adaptació. Ensexplica, sobretot, de quina manera l’amor incondicional pot fer possible el pas que hi ha de la necessitat de presència física propera i permanent, a la certesa interna i l’acceptació de la distància.
Quan la mare veu que a la filla li passa alguna cosa, mira d’animar-la, l’omple de petons. “La Raquel li responia amb un somriure, però era un somriure trist. En algun racó del seu cos, hi amagava una pena molt grossa”. Passen els dies i “Era tanta la por que tenia que, allà on anés la mare, ella li anava al darrera. Semblaven cosides l’una a l’altra perquè ningú no pogués separar-les.” I llavors la mare que va teixint, de forma literal i també metafòrica, amb audàcia i fermesa, llaços que visualitzin la presència, la disponibilitat. I la filla va responent: a cada petit progrés, una mica més de fil.
El temps, la dedicació i la confiança són ingredients bàsics en tot aquest procés d’acompanyament. Per això emociona aquesta dansa de l’una amb l’altra; la nena, “en mirar-se al mirall, es va adonar que la mare li havia brodat les inicials amb el fil daurat”.

 

 

Stína. La nena de gel Lani Yamamoto, trad. Jordi Martín. Babulinka Llibres, 2015

Stína ens arriba en català de la mà de Babulinka Llibres, i en una edició deliciosa: un petit àlbum il·lustrat de grandíssima qualitat, tant pel valor del relat com per les il·lustracions. Text i dibuixos teixeixen aquella combinació única que enamora per l’eficàcia amb què ens parla al cor, com fan les obres literàries senzillament rodones.
Stína és una nena que sempre té fred, que viu concentrada en trobar maneres de refugiar-se. Aviat ens adonem que es tracta d’un fred de dintre, dels que no marxen posant-hi mantes al damunt. Avança l’hivern i la nena gairebé no es mou del llit…fins que, un dia, els nens que juguen a fora truquen a la seva porta.
El relat, en un tot delicat i precís, ens parla de sortir dels amagatalls interiors on ens tanquem de vegades, i de la capacitat curativa de la companyia dels altres per poder tornar a abraçar la vida. Perquè la Stína té fred al cos, però sobretot al cor, i el fil de curiositat que sent pels nens que juguen a fora no és suficient: el desgel començarà quan ells truquen a la seva porta, i ella fa el moviment (intern, extern) d’obrir-la. I així és com es tornarà a encendre, a poc a poc, el desig que ens estira cap a la vida: siguin unes gofres calentes o unes volves de neu sobre la llengua.

 

 

Festes i tradicions catalanes Francesc Castellano. Il·l. de Maria Palet. Comanegra, 2014

Els castellers, els focs de Sant Joan, la Castanyada, les festes Majors, les havaneres o Sant Jordi: hi trobareu tot això i més coses, en aquest recull il·lustrat de les festes del nostre calendari. Una col·lecció de celebracions acolorides per a tot el curs de l’any, que tenen història i sentit pel que simbolitzen, perquè ens apleguen i també perquè ens fan ser com som.
A banda dels textos que ens apropen i ens fan conèixer les nostres festes, d’aquesta proposta ens ha interessat especialment el treball de la Maria Palet, que ens ofereix unes il·lustracions amb tècnica mixta de fotografia i dibuix, omplint les pàgines d’unes imatges molt atractives, fresques i plenes de color. Si conèixer és estimar, aquesta magnífica edició de Comanegra és una bona invitació a mirar-nos al mirall, festivament parlant.

 

 

La pastanaga Laia Domènech. Editorial Milrazones, 2015
Aquest conte llarg i prim com les orelles d’un conill és una versió del conte tradicional xinès, sovint conegut a casa nostra com Els bons amics. La història és senzilla i rodona –de fet, circular-: ens explica que, en ple hivern i en un bosc on comença a escassejar el menjar, un animal es troba una gran pastanaga. I tant si té gana com si no (depenent de la versió del conte), pensa en un altre animal que viu a prop i té cadells per alimentar, o està malalt, o té més gana que ell, de manera que deixa la pastanaga davant el seu cau. L’animal que la troba s’alegra del regal, i pensa en algun altre veí més necessitat que no pas ell, i li porta la pastanaga…i així, de l’un a l’altre, la roda miraculosa de la solidaritat quotidiana porta la pastanaga fins al cau del primer animal que, amb gran sorpresa, se la torna a trobar. D’una manera simbòlica, i tancant el cercle, rep un retorn de la seva pròpia generositat. En la majoria de
versions del conte, el protagonista convida els seus veïns a partir-se la pastanaga amb ell. A la versió de L. Domènech el conill, en rebre de nou la pastanaga, té una idea que multiplica les pastanagues. Un final igualment rodó, però amb una dimensió comunitària, amb cert regust d’abundància (“des d’aleshores, el conill convida tots els seus amics a casa per compartir plegats les pastanagues….”).
Però La pastanaga ens ha captivat, sobretot, per unes il·lustracions magnífiques i un format original que li dónen una altra categoria. Des de la tipografia de la portada fins als detalls de la contraportada, la
qualitat d’aquesta proposta és per llepar-se els bigotis. La bellesa de les il·lustracions és indiscutible, amb un treball del color sorprenent, detalls magnífics com les galtes dels animals o el petit ocell a la falda d’un probable llop de la primera plana, o uns porcs senglars irresistibles!, o la impactant doble pàgina de la tempesta nocturna. Però també el format, indissociable de les pròpies il·lustracions, permet i fa molt potent aquesta proposta.

 

 

Agujero Oyvind Torseter. Barbara Fiore, 2014
Aquesta joia, a l’alçada de les millors propostes d’aquesta editorial, és un relat gràfic (amb petites bombolles escrites) intel·ligent, irònic, ple de detalls, que arrenca en un escenari de mudança i manté al llarg de les pàgines un cert aire inacabat, com a mig fer.
L’edició d’Agujero -com sol passar amb aquestes propostes- és part del propi discurs: gran format ambunes tapes de cartró gruixut, grafisme en tinta negra, llom de tela groga, i el famós forat troquelat, que el travessa físicament de banda a banda. Així queda incorporat a la narrativa visual ja des de la coberta, i esdevé l’element central i permanent fins al final. El forat no es mou (travessa el llibre sencer, d’un sol cop), i les il·lustracions s’organitzen de diverses maneres al llarg de les pàgines, fent que per al lector es mogui d’aquí cap allà, mentre el protagonista intenta atrapar-lo. La pròpia relació del personatge amb el forat va generant l’acció i el pas pels diversos escenaris, mentre el forat està engabiat (dins la caixa), però alhora és un tub, una boca de claveguera, una càmera del carrer, un globus, un semàfor o un ull.
Tant sorprenent com irònic, el periple del protagonista ens captiva, i ens porta cap a un final encara més desconcertant, que queda obert i, en alguns casos, obre finestres a dintre. Perquè a banda de la qualitat d’aquesta narració gràfica, Agujero també té una lectura simbòlica molt interessant: evoqui el que evoqui, el forat és a fora, però podria ser a dins: extern, però podria ser intern. El protagonista que acaba d’arribar al nou pis el descobreix a la paret, primer s’estranya i després s’inquieta, demana ajuda,
finalment “captura” el forat i el porta a un lloc perquè l’analitzin, l’investiguin; en certa manera, el lliura a alguna mena d’autoritat, i n’espera alguna resposta (o solució?). La paradoxa és que al laboratori es queden el forat, però quan l’home torna a casa, aparentment relaxat…nosaltres comprovem que no se n’ha desempallegat, del forat. Al final potser, sabent-ho o no, tots llegim, bevem cafè, dormim…convivint amb algun agujero.

Mamà

Mamà. Glòria Vives Ed. Litera, 2015
Vam conèixer la Glòria pel blog “Júlia al dia”, en què narrava la seva experiència diària com a mare novella.
Ens va frapar la bellesa, la delicadesa, la capacitat per plasmar en dibuixos concisos la pròpia consciència del que li passa a ella com a mare, i de retruc a totes o la major part de mares: aquesta transformació física, psicològica i també social que suposa tenir una criatura per primer cop. I ho feia amb claredat, humor i un punt de reivindicació.
Després vam tenir el goig de conèixer i recomanar l’imprescindible “40 semanas”, sobre l’embaràs, i de conèixer la persona: una vendaval d’il·lusió i creativitat a qui vam contractar com a il·lustradora “resident” i cap de comunicació del Viure.
Mamà és el relat complet d’un primer any de criança que ens farà riure, potser també plorar i segur que comprendre i comprendre’ns més que qualsevol text sobre criança. També és, doncs, imprescindible. (Miquel Àngel Alabart)

 

 

anna

 

Anna Ortiz  És la responsable de la secció “Monstres i paisatges” de la revista Viure en família, dedicada bàsicament a la literatura infantil i juvenil.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 21 Abril 2016 by .
%d bloggers like this: