REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Era una mare fantàstica… fins que vaig tenir fills

Les mares i els pares som dolços, estables i coneixedors de la tècnica… fins que ens enfadem. Llavors, boom! Totes les etapes de la civilització desapareixen i som novament a l’era del neandertal. Alguns psicòlegs apunten que saber calmar-se a un mateix és una habilitat vital fonamental, i el millor recurs psicològic amb el qual podem dotar els nostres infants i adolescents. En poden aprendre a través de la nostra manera de comunicar-nos a amb ells.

La importància del com
És tant important el que diem com la manera de dir-ho. I per regla general, tot s’embolica quan entren en joc els sentiments dels adults i els dels infants. De vegades una comunicació deficient i inútil genera sentiments de poca vàlua personal, descrèdit i molts conflictes amb un mateix i amb els altres. De vegades, les paraules poden tallar com ganivets. Algunes, fins i tot, poden deixar cicatrius permanents. I d’altres vegades, les paraules permeten identificar i reconèixer estats i sentiments, expressar-los, i poder-los acceptar. Observem aquests petits diàlegs:
NENA: És massa difícil!
MARE: No es difícil, és molt fàcil
de fer.
I la nena marxa callada i trista.
NEN: La mestra m’ha renyat.
PARE: Segur que has fet alguna cosa que no estava bé.
NEN: Parles com la mestra. Bah,  amb tu no es pot parlar!
NEN: Tinc mal de panxa!
MARE: La propera vegada no mengis tant ràpid.
NEN: No he menjat ràpid!
MARE: És clar que sí, com sempre.
NEN: Deixem-ho córrer, no val la pena. No m’entens.

Boy, Cranky, Sad, Laying Down, Couch, Child, Kid
Una i altra vegada, diem als nostres fills que no senten el que senten, que no veuen el que veuen i que no poden confiar en els seus propis sentiments. Però quins seran aquests sentiments amb les respostes que acabem de llegir, i quan provenen dels adults més importants de la seva vida com mare, pare i educadors? (…)

Tenim eines per ajudar els nens i adolescents a expressar els sentiments que els amoïnen, i per fer-los sentir que nosaltres els entenem. Vegem-ne algunes:

-Com mostrar-li que els seus sentiments són acceptats i respectats...
-Pots escoltar amb atenció i en silenci.
-Pots reconèixer els seus sentiments amb paraules com: “Vaja!… Ah, sí?… Ja ho veig…”
-Pots posar nom al sentiment:“Sembles molt enfadat.”
-Pots concedir-li els seus desigs en la fantasia: “Tant de bo pogués fer que el plàtan madurés ara mateix!”… “M’agradaria tenir un milió d’euros per fer aparèixer la moto que vols!”

(…)
Buscar aquest temps per escoltar amb atenció i sense distraccions és una inversió a llarg termini que fem en el banc emocional dels nostres infants.Amb aquesta atenció i escolta atenta, li fem sentir que estem per ell o amb ella, que ens importa. El silenci és una altra eina molt valuosa, que moltes vegades dóna peu i permet a l’infant continuar  parlant.

Love, Africa, Orphan, Child, Humanitarian, Cuddle
Reconèixer els sentiments
Necessitem aprendre a deixar de fer preguntes i de donar consells. Les paraules Vaja!, Ah sí?, Ja ho veig! Funcionen amb l’infant com a invitacions a parlar dels seus sentiments i del que l’amoïna. I sol passar, llavors, que ell mateix troba les seves pròpies solucions.
Posar nom als sentiments
Mares i pares no estem prou acostumats a dir coses com “Veig que estàs frustrat”, o “Sembles furiós”.
Sovint, tenim por que si posem nom al sentiment dels nos tres infants,  la situació empitjorarà. I, d’altra banda, necessitem molta pràctica i un ventall ampli de paraules per anomenar els sentiments. Com a mares i pares, volem que siguin feliços, i en aquest desig, de vegades eliminem o minimitzem vivències que ens semblen doloroses: decepció, dolor, frustració, impotència; però ignorar-les no fa que el sentiment desaparegui i, en canvi, aquestes experiències i les paraules per reconèixer- les fan que l’infant i l’adolescent madurin.
Per tant, cal que busquem més enllà de les primeres paraules que ens apareixen, perquè els sentiments són molt variats i plens de matisos. I pot ser útil conrear i anar ampliant un bon llistat de paraules poc freqüents: ràbia, odi, avorriment, culpa, felicitat, enveja, fàstic, orgull, remordiment, sorpresa, vergonya, disgust, compassió,
confiança…

Concedir-li els desitjos en la fantasia
De vegades, el simple fet que l’infant sàpiga que entenem el que vol, que acceptem el seu desig (que no suposa satisfer-lo), li fa la realitat més fàcil. Gairebé més important que les paraules que fem servir és l’actitud que tenim quan les diem. Només si som sincers arribarem al cor de l’infant, i alhora, si no ho som, pot rebre les nostres paraules com una manipulació.
Recursos diferents,respostes diferents
Recuperem els tres petits diàlegs del principi per veure com respondrien el pare o la mare utilitzant les quatre eines que hem comentat, i com això podria afavorir unes reaccions ben diferents dels infants:
NENA: Es massa difícil!
MARE: Sembles frustrada!
NENA: Sí, li demanaré al Guillem
si m’ho pot explicar.
NEN: La mestra m’ha renyat.
PARE: Vaja!
NEN: He destrossat el dibuix d’en
Ferran.
PARE: Ostres!
NEN: He vessat cola sobre el seu
dibuix perquè m’ha dit que el meu
dibuix era molt lleig.
PARE: T’has enfadat molt!
NEN: Sí, però potser m’he passat.
Demà aniré a la mestra i li explicaré
tot.

NEN: Tinc mal de panxa!
MARE: Vaja, això pot ser molt dolorós!
NEN: Sí, potser he menjat massa
ràpid.
MARE: Mmmm! M’agradaria que
el teu mal de panxa fos lleuger
com els núvols perquè el vent se’l
pogués endur fàcilment.
NEN: Uf, a mi també! M’estiraré
una mica al sofà.
Quan els seus sentiments són escoltats i acceptats, moltes de les converses que tenim amb ells deixen de ser discussions, les nostres relacions són menys estressants i la dinàmica familiar és més harmònica.

1
(…)
Quan els pares i mares respectem els sentiments dels fills, ells també aprenen a respectar-los i a confiar-hi. És important que puguin confiar en els seus sentiments, fins i tot quan això vulgui dir que es contradiu l’opinió d’una altra persona. La confiança d’un nen en si mateix l’ajuda a ser conscient del que està fent, detectant-ho com a encertat o com a erroni. Si no confia en si mateix, serà molt vulnerable a la influència dels altres. La supervivència del nen i de l’adolescent depèn de la confiança que té en si mateix.La responsabilitat de mares i pares no és la felicitat del seu fill o filla, sinó la contribució a la formació del seu caràcter i personalitat. Quan reconeixem la realitat dels sentiments de l’infant, li oferim un regal molt important: la força per actuar segons els seus pensaments, la possibilitat de saber què senten els altres i la capacitat de veure’s a si mateix com una persona única.!

Júlia Mateo i Esther van Zoen són facilitadores humanistes i coachs.

Per a conèixer millor el que fan: com1nicat.cat

*Amb el consentiment de les autores, aquest article basa els seus continguts en els llibres d’Adele Faber i Elaine Mazlish: Com hem de parlar perquè els fills escoltin i com hem d’escoltar perquè els fills parlin (Medici, 1997) i Padres liberados, hijos liberados (Medici, 2003)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 22 febrer 2016 by .
%d bloggers like this: