REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

El viatge musical d’El Petit Príncep

pp

Per Miquel Àngel Alabart.

El cap de setmana passat vam tenir l’oportunitat d’anar a veure “El petit príncep” al teatre  Barts de Barcelona. Un espectacle que ja va tenir tant d’èxit l’any passat que de moment repeteix i aquest Nadal es podrà veure durant totes les vacances.

Vaig sortir-ne enlluernat (literalment: l’escenografia visual és espectacular), però dient que amb l’espectacle passa com amb el llibre, que no saps gaire per a quina edat és. Les meves filles – adolescents – es van encarregar de treure’n la part positiva: van dir que creien que precisament aquesta és la gràcia, que cada edat hi troba el que necessita! I és cert que els més petits reien amb l’histrionisme dels personatges més exagerats – el comptable, els fanalers – o empatitzaven amb la guineu. I els adolescents i, per descomptat, els seus pares, comprendran un cop més els missatges profund de Saint-Euxupéry: que l’ ”essencial és invisible als ulls”, que “és el temps que has passat amb la rosa, que la fa tan important”, que “el que fa bell el desert és que en algun lloc amaga un pou” o que si som capaços de “domesticar-nos”, aleshores creem lligams i ens fem especials els uns als altres. Missatges que tenim poques oportunitats d’escoltar avui en dia.

La versió d’Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau és, com és sabut, un musical, i per tant s’hi canta (i molt bé), s’hi balla, i hi ha llums i colors i focs artificials (o gairebé). La posada en escena, però, mereix una menció a banda: un disseny acuradíssim i no m’imagino com de difícil de sincronitzar, en què els personatges interactuen amb projeccions. Molt efectiva i molt magnètica, sense atabalar – excepte en algun moment, potser, en què el ritme trepidant pot costar d’assolir als més petits. Per descomptat que cada decisió en aquesta versió és un risc, i que si estem acostumats a un teatre infantil dels de tota la vida potser ens desconcerta. Però un cop vista, em pregunto de quina altra manera se li podria haver donat aquesta força, i si hauria estat fàcil de fer-la tant amena com seriosa, tant atractiva com respectuosa amb el sentit – i en bona part, el text – original del llibre. El Petit Príncep de Llàcer-Guix-Artigau (i no ens l’oblidem: d’una sublim rosa anomenada Elena Gadel i d’un encertat Petit Príncep – Júlia Bonjoch) no és, doncs, només una obra molt digna, sinó molt equilibrada quant a tots els recursos que posa en escena, quant a edats i gustos del públic, quant a barreja d’emocions (sí, mares i pares, us caurà alguna llagrimeta, si no abans, almenys quan l’aviador Ivan Labanda o el propi Àngel Llàcer canta allò de “Allà vaig aprendre…”) Comercial? Mediàtica? D’acord, i què? Un bon producte. I què coi, fa passar una molt bona estona!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 14 Desembre 2015 by .
%d bloggers like this: