REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

TOT CANVIA

Per Miquel àngel Alabart,

Temps de fred, una estufa de llenya. L’home escalfa la nova casa on s’ha instal·lat amb
la Teresa i amb el fill d’ella. A fora, una pluja fina amara els vidres mentre a la cuina
bull un caldo que escalfarà els cossos i mantindrà calents els cors d’aquelles tres
persones que avui comencen a viure juntes. Una nova etapa en aquesta vida feta de
provisionalitats que s’encavalquen.
La Teresa sap que la dona amb qui va marxar el seu marit (un gran dolor que s’ha anat esvaint),
és una bona mare de les seves filles i estima en Nil. Quin exercici de confiança va haver de fer,
al principi, quan tenia por que ell s’oblidés de la medicació del nen, o que no l’abrigués prou les
nits d’hivern; i quin patir quan l’envaïa la idea que el Nil podria acabar estimant aquella nova
dona del seu pare més que a ella mateixa. Amb el temps s’ha adonat que, per al seu fill, l’amor
pel seu pare i per la seva mare sempre serà abans que res. I sap que tant ell com ella sempre
l’estimaran “fins a la lluna anar i tornar”, com li llegien en aquell conte quan era petit. Això els
ha ajudat a posar-se les coses més fàcils, a tancar acords, a respectar els camins de cadascú. Ara el
seu fill té la sort de tenir l’amor d’una altra dona que en té cura i se sorprèn, la Teresa, sentint un
cert agraïment cap a ella per això. I també, pensa, li agrada la relació fraternal del seu fill amb les
filles d’aquesta dona, a qui el Nil anomena “germanastres”.
Després d’aquell hivern van venir algunes primaveres, estius i tardors, i altres hiverns. Avui
és ella la que té, de nou, el cor encès pel goig en una nova casa que l’home està escalfant. Sí:
una nova parella, que també tindrà cura del seu fill; caldrà un temps, però s’estimaran. “En certa
manera, és una sort”, pensa, mentre a fora els núvols, indulgents, deixen passar els últims raigs de
sol. “Cambia, todo cambia”, cantava la Mercedes Sosa. I algunes coses encara queden: llars calentes
quan a fora fa fred, àpats compartits, i l’amor dels pares, com una flama que mai no s’apaga.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 11 Desembre 2015 by .
%d bloggers like this: