REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Els adoptats parlen

adopció

Entrevista a Iolanda Serrano.
Text  Montserrat Marsal.

Inicies el perfil del teu bloc amb les paraules: “Tinc 32 anys, i sóc adoptada”. Per què aquesta reivindicació d’un “sóc adoptat”, en present?
Perquè ser adoptats ens ha acompanyat durant tota la vida. Arribem als trenta anys i ho constatem. Per tant, creiem que tenir-ho present i ser-ne conscients és summament positiu.
A les xerrades que ofereixes, parles de l’existència d’un permanent sentiment d’inferioritat i de por a l’abandó. Com afecta a la relació amb els pares adoptius, família extensa, amics, etc.?
És difícil d’explicar… Et sents de segona i això et fa ser extremadament complaent amb els amics o amb les parelles per la por de ser abandonat de nou. Mires al teu voltant i saps que no ets un fill normal i corrent, tant dins com fora de la família. En el nostre cas, el sentiment ve reforçat perquè som d’una generació anterior. A l’escola, jo era l’única adoptada. No tenia amb qui parlar i alleugerir-me. A més, per a moltes famílies (no per a la meva), haver adoptat era una vergonya i el que els pares transmetien era “T’ho expliquem a tu, però tu no ho expliquis a ningú, eh?”. Això, inevitablement, et minva l’autoestima. Crec que els infants adoptats d’avui en dia, quan el fenomen s’ha fet més comú i generalitzat, no ho patiran com ho hem patit nosaltres.
La majoria de vosaltres vau ser La majoria de vosaltres vau ser adoptats per processos nacionals. Ara fa anys que predomina l’adopció internacional. Què canvia això?
Sempre pregunto a les persones en procés d’adopció internacional: “Sou capaços de projectar la imatge del vostre futur fill d’una altra raça d’adult? Dins el vostre cercle d’amistats hi ha persones negres, asiàtiques, etc.?” M’he trobat amb comentaris comel d’uns pares adoptius d’una nena colombiana que em deien molt amoïnats: “La nostra filla s’ajunta amb els llatins del barri”. La preocupació és legítima i comprensible, però cal anar amb compte amb el llenguatge perquè a la nena se li està transmetent que ser llatina, i ella ho és i ho sap, és una cosa dolenta. Em plantejo si estem realment preparats per a l’adopció internacional. Crec que hi ha poca consciència i reflexió prèvia. I aquesta és imprescindible.

Per què?
Perquè és molt important que els pares adoptius es preocupin de tenir eines, de saber respondre certes preguntes quan arribin. Sempre explico que una mare
adoptiva d’una nena xinesa, quan la seva filla li va etzibar “Per què
m’estimes, si no he estat a la teva panxa?”, va respondre “I com pot
ser que tu m’estimis a mi, si no has estat dins la meva panxa?”.
L’infant i adolescent el que cerca és seguretat. Quan un fill adoptiu
li diu a la seva mare “Tu no ets ningú!”… el que vol escoltar és un “T’equivoques, jo sóc la teva mare”. A la vegada, però, per exemple, la meva mare sempre em va obligar a tenir respecte cap a la meva mare biològica, cosa que ara li agraeixo moltíssim. Sempre m’ha dit “No sabem què va passar, no podem jutjar-la”. Els pares adoptius, tots, han de ser respectuosos davant el desconeixement. La rancúnia i l’odi, encara que subtilment, es transmeten i són captats per l’infant.

Tanmateix, les dades indiquen el clar descens del nombre d’adopcions internacionals els darrers anys.
Passa que les entitats, associacions i professionals relacionats amb l’adopció estem fent un discurs molt més crític actualment que fa que moltes persones s’ho repensin una mica més. Però mentre hi hagi Angelines Jolies, Sandres Bullocks o Sharons Stones que adopten, seguiran les adopcions.

És freqüent sentir expressions com “Quina sort que has tingut que t’adoptessin” o “Et va tocar la loteria”.
Aquestes expressions tenen molt a veure amb el sentiment d’inferioritat que sentim i del qual parlàvem abans. El discurs sobre la nostra història, l’hem après sota el prisma del discurs dels nostres pares adoptius, però també de l’entorn. Cal trencar la idea que som els adoptats els qui hem tingut sort. No, nosaltres no hem tingut sort. El que hem tingutm és una vida molt dura i, en tot cas, els qui han tingut sort són els pares adoptius que han pogut tenir un fill gràcies a l’adopció. Això reforça l’autoestima de la persona adoptada.

Com vas viure l’adolescència, una època complexa de mena en què es ratifica la pròpia identitat i hi ha un enfrontament amb els pares.
Si tens clar qui ets, d’on véns, etc., t’és més fàcil gestionar aquest període que no pas si encara no t’hi has enfrontat. És un procés dolorós, però jo, personalment, entre això o quedar-me dins una ferida que fa mal constantment, prefereixo enfrontar-m’hi i tenir una actitud resilient.

Quin és el futur de l’adopció?
Hem d’anar cap a les adopcions obertes [és a dir, una adopció plena no confidencial en què hi ha informació i/o contacte entre la família biològica i l’adoptiva], tot i que crec que, culturalment, encara no estem preparats. Potser farà falta esperar unes generacions.L’adopció oberta provocarà
processos més normalitzats.
Entenc que és difícil, sobretot per als pares adoptius. Però per a l’infant seria la situació ideal perquè contempla la vessant biològica i la vessant adoptiva i no li faltaria res.

Finalment, què opines de la cerca dels orígens?
La no informació fa que tots, al llarg de la nostra vida, haguem fantasiejat. Jo mateixa hi havia vegades que pensava que la meva mare biològica era una prostituta i d’altres que pensava que era una artista famosa que no es podia fer càrrec de mi… Quan tens informació, en canvi, pots construir en funció de les dades que tens. I trenques prejudicis perquè no és cert que tots els nens i nenes adoptats provinguin de situacions de pobresa, d’estrats baixos de la societat, de la delinqüència, de la pobresa, de l’alcoholisme, etc.
Totes les persones adoptades tenim la necessitat d’omplir els buits. Però qui busca la família biològica busca informació, no busca una mare perquè, de mare, ja en té una.

https://iratxeserrano.files.wordpress.com/2013/11/img_1661.jpg?w=182&h=182Iolanda Serrano és pedagoga, educadora i
professora. Coordinadora de La Veu dels
Adoptats, fou adoptada amb cinc hores
de vida.

 

 

 

 

Article extret del número 36 de la Revista Viure enFamília. Setembre, Octubre, Novembre 2010

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 25 Novembre 2015 by .
%d bloggers like this: