REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Noves famílies

1

Tot i que cada vegada són més habituals, les mal anomenades “noves famílies” encara segueixen despertant la suspicàcia d’allò que “no és normal”. Sovint hem vist, en els ulls de pares i mares de famílies “convencionals”, una certa compassió pels fills i filles de pares i mares separats, i ja no diguem pels de parelles homosexuals, mares o pares solters, etc.

La pèrdua d’uns models que han durat segles és un dol social, i per tant aquesta actitud de por davant el desconegut és comprensible. La vida és complexa, i viure-la amb llibertat i amb plenitud comporta uns riscos i uns patiments de vegades inevitables, també per als fills malgrat els nostres esforços. I també unes oportunitats.Diversos estudis expliquen, per exemple, que els fills de famílies homoparentals són més tolerants i tenen una relació més propera als seus progenitors que la mitjana. Pel que fa a pares i mares separats que tornen a viure amb noves parelles, és cert que fins i tot en els millor dels casos és un petit caos logístic i emocional. Però també pot ser una festa.

Fa temps una amiga que viu en família reconstituïda, com ho és la meva mateixa, m’enviava una frase per celebrar el dia de les “stepfamilies” (el nom en anglès) que ho resumia més o menys així:“Celebrem que els nostres fills tenen més adults que els estimen”. És una frase que recordo sovint, quan em faig càrrec de les filles de la meva dona o ella, o la parella actual de la mare de les meves filles, es fa càrrec d’elles. Cadascuna és estimada i cuidada per quatre adults. I també me’n vaig recordar quan, a la comunitat de Cal Cases – de què parlem en aquest número – una mare em va dir el mateix: “Aquí tinc la sensació que els meus fills són molt estimats”. Estimats pels 20 adults amb qui conviuen!

Com a persones i com a societat tenim les nostres necessitats, i els temps que vivim ens permeten experimentar amb diverses formes de convivència que ens fan estar bé com a adults, cosa imprescindible perquè ho estiguin els nostres fills. De vegades, això els pot fer patir, no ho podem ignorar ni deixar d’acompanyar-ho. Però potser hem d’anar incorporant una nova mentalitat que reconegui la diversitat i també la possible provisionalitat de lesformes de convivència de les famílies. Una mentalitat que faci que no ens sembli un desastre, sinó fins i tot el contrari – malgrat els dols, que cal viure -, cap mena de nova situació per les que puguem arribar a transitar. Això sí, amb dos principis clars: que sempre s’inclogui amb amor qualsevol vincle familiar establert anteriorment. I sobre tot, que sempre s’asseguri la cura de la vida i el cor dels nostres fills i filles.

 

Miquel Àngel Alabart

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 19 Novembre 2015 by .
%d bloggers like this: