REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

El vincle de la vida

a1

Article extret del número 37 de la Revista Viure en Família

Per Ibone Olza

Naixem per estimar. I per ser estimats. L’amor no és un caprici ni un luxe. Al contrari, és central per a la supervivència de la nostra espècie. La naturalesa ha previst que les mares s’enamorin dels seus nadons des del naixement i que sigui aquest amor el que modeli el creixement de la criatura. Basant-se en aquesta primera relació amorosa s’anirà desenvolupant el cervell i amb ell la personalitat del nadó. El que la naturalesa ha dissenyat per a la supervivència de les nostres criatures és una meravellosa i fascinant sincronia de mares i nadons. Quan l’ambient és respectuós amb les necessitats de tots dos, la criança esdevé una experiència de l’amor més profund i veritable. Ara sabem que és la química d’aquest amor la que permet als nadons créixer confiant en la vida i gaudint-ne al màxim. Aquesta química amorosa que es tradueix en salut i plaer.

Sense amor no creixem. O creixem malparats. És l’altra cara de la mateixa moneda. Quan el vincle falla, quan per diverses raons els nadons no aconsegueixen aferrar- se a les mares i pares tot resulta molt més difícil. Quan s’obstaculitza la química i no es permet la construcció natural dels fonaments de l’aferrament, el resultat és dolor, dificultat, patiment, desconfiança i en el pitjor dels casos, indiferència. Indiferència que també es tradueix en alteracions cerebrals, creixement patològic, problemes de salut i fins i tot patologies mentals. Naixem per estimar i sense amor no creixem.

Una teoria inspiradora
La teoria del vincle, que el psiquiatre infantil John Bowlby va formular de manera brillant entre els anys cinquanta i setanta del segle passat, ha generat un ampli nombre d’estudis i investigacions científiques. Comptat i debatut Bowlby va afirmar que la relació que estableix el nadó amb els pares és central per a la supervivència humana i va afegir que aquesta relació càlida, íntima i continuada ha d’estar caracteritzada per la satisfacció i el gaudi  mutus. Des de llavors, una infinitat de professionals de la psicologia, medicina, etologia i neurobiologia
entre d’altres ciències han estudiat la naturalesa d’aquesta relació. Les troballes coincideixen en aquesta conclusió: tot just néixer tots els nadons esperen ser estimats. En les primeres hores i setmanes de vida es produeixen esdeveniments extraordinaris des del punt de vista de la química cerebral que no es repetiran mai més. Les sensacions de plaer, unió, entrega i transcendència es barregen entre els efectes que porten a la construcció de l’aferrament. La neurobiologia de l’afecció ha demostrat com en condicions idònies les hormones de l’amor (com l’oxitocina endògena) envaeixen el cervell de la mare i del seu nadó i dirigeixen l’orquestra durant els primers anys de la vida. A més hormones d’amor, més receptors en el cervell del nadó, més connexions neuronals, més creixement en les àrees de l’empatia i la sociabilitat, més intel·ligència i també més tendència a la bondat.
El que la ciència de l’aferrament ens ensenya és fàcil de resumir: cal cuidar les mares perquè puguin vincular-se eficaçment amb els seus nadons. Cuidar les mares significa respectar-les escoltar-les, sostenir-les. Però aquest respecte a les mares que hauria de ser el punt de partida, encara brilla per la seva absència en moltes facetes de la nostra societat, inclosa la ciència. Al llarg de dècades, les mares i les seves experiències han estat desautoritzades, silenciades o fins i tot culpabilitzades des de  la psiquiatria, la psicologia, la psicoanàlisi o la medicina. En comptes de tenir-les en compte com a veritables expertes i coneixedores dels seus fills, les han exclòs, les han privat de vegades fins i tot del contacte amb els fills o nadons, les han qualificat d’immadures o inconscients i fins i tot les han maltractades. Al llarg de la història de la psiquiatria, les mares tristament han estat culpades de malalties tan greus com l’autisme, l’esquizofrènia o l’anorèxia nerviosa. Aquesta actitud persisteix en molts àmbits i de vegades reapareix disfressada. No és gens estrany que el sentiment de culpa sigui tan freqüent entre moltes mares occidentals.

Escoltar les mares
Ara sembla una anècdota recordar com, a mitjan anys quaranta del segle passat, quan Bowlby era un jove psiquiatre infantil en formació a l’Institut Psicoanalític de Londres, la seva supervisora, Melanie Klein, li va prohibir que parlés amb la mare del nen de tres anys que estaven psicoanalitzant perquè considerava que no era rellevant (Bowlby 1987, citat per Bretherton). Sortosament, Bowlby va optar per trencar amb aquell tipus d’abordatge que excloïa les mares i va escoltar lliurement la seva experiència. Juntament amb Mary Ainsworth i un grup ampli d’investigadors, Bowlby va començar a observar la relació entre mares i fills i a comparar-la amb el que succeïa en altres mamífers. Durant anys va anar setmanalment com a observador a un grup de suport per a mares recents a Londres i aquella experiència el va ajudar a elaborar posteriorment la teoria del vincle. Però el fet de pensar, com feia Melanie Klein, que les mares no són interlocutores vàlides en allò que concerneix a les emocions o a la salut dels seus fills ha estat tristament freqüent en la medicina moderna. Basta recordar la dramàtica història de l’atenció dels nadons prematurs
(…). El mètode cangur, no obstant això, ha suposat tota una revolució en l’atenció dels nadons més vulnerables. Una revolució no tan sols perquè ha millorat notablement la supervivència i el pronòstic dels prematurs, sinó perquè les investigacions que s’han fet han permès fer un salt de gegant en la comprensió dels mecanismes pels quals s’estableix el vincle en els primers moments de la vida. La medicina ha començat a reconèixer que les mares són les que millor poden cuidar els seus nadons i per fi la ciència està començant a escoltar el que les mares han de dir.

Els resultats de les investigacions recents són preciosos i ens ensenyen la importància de respectar la fisiologia del vincle, és a dir, permetre o afavorir que cada mare i cada nadó es trobin en condicions ideals. Quines són aquestes condicions? Probablement és menys el que sabem que el que ignorem.

a2

Respecte per a la criança
Sobta el paral·lelisme entre el tracte que hem donat a la naturalesa i el que s’ha donat durant dècades a parteres i nounats. Al llarg dels últims seixanta anys, s’ha desfet el que la naturalesa portava milers d’anys perfeccionant: la revolució industrial va culminar amb la industrialització de la criança i el resultat últim va ser la destrucció de la cultura de la lactància i la separació rutinària i sistemàtica de mares i nadons. No és gens estrany, doncs, que a mesura que creix la preocupació pel futur del nostre entorn i avança el moviment ecologista, també són més les veus que reclamen més respecte a la fisiologia de la reproducció i la criança. Només ara estem començant a intuir la importància del període perinatal. En medicina, en psicologia, en psiquiatria, encara és difícil trobar el respecte profund a la vida i a la maternitat. En textos cèlebres i clàssics s’extreuen conclusions pseudocientífiques basades en les interpretacions d’alguns autors que percebien els nadons com a éssers “manipuladors”, “egoistes” o com a simples “miralls” de les projeccions i desitjos de les seves mares, que per als mateixos investigadors sovint es caracteritzaven per la immaduresa i la dificultat per diferenciar la fantasia de la realitat. La sensibilitat i la capacitat no tan sols de rebre sinó també de donar amor dels nadons ha estat sovint negada; l’amor matern, objecte de sospites quan no de judicis.

Més feliços
Encara que es necessiten més estudis, sembla que hi ha prou evidències, des de l’antropologia i l’etnopediatria, que els nadons que són criats de manera més fisiològica (és a dir, els naixements dels quals no són pertorbats amb substàncies químiques, que creixen sense ser separats de les mares durant els primers mesos o anys de vida, alletats a demanda durant els primers anys, etc.) no tan sols creixen més sans i emmalalteixen menys: són també més alegres, més empàtics, més amorosos. A més, els pobles que crien de manera més fisiològica són també més pacífics i es caracteritzen per desenvolupar una relació amb el medi ambient natural molt més sostenible i equilibrada que la del món occidental. Una relació que no està marcada per la dominació ni la destrucció de la naturalesa.

El neonatòleg Nils Bergman, un dels principals investigadors sobre el mètode cangur, afirma amb rotunditat “el pitjor que li pot passar a un nadó és que el separin de la mare”. No obstant això els efectes d’aquesta separació primerenca i repetida, les seqüeles que la pèrdua de la lactància o del contacte pell amb pell poden deixar en els més menuts i com això afecta el creixement cerebral només són en part coneguts, encara queda molt per investigar.

La naturalesa ha previst una criança fàcil i feliç però són tan pocs els adults d’avui dia que han estat criats de manera absolutament fisiològica i respectuosa, que encara no podem fer-nos la idea del potencial que tenim tots i cada un de nosaltres. Però respectar la fisiologia no significa tornar a les cavernes sinó entendre les necessitats dels més petits per poder satisfer-les. Curiosament satisfer aquestes necessitats afectives del nadó també influeix en la salut de mares i pares en bon sentit, fins i tot a llarg termini.

a3

Reparar ferides
Tal vegada una les coses més boniques que té la vida sigui l’oportunitat que la maternitat o la paternitat ens ofereix de reparar les pròpies ferides. En aquest donar als més menuts (que de vegades a més són els més ferits, si parlem de criatures adoptades després d’un abandonament o un maltractament) l’adult rep més del que imagina i pot curar les ferides d’una infància de vegades més o menys traumàtica. Respectar el vincle permet criar i créixer amb amor i goig, no sols als infants sinó també als progenitors i cuidadors. Comprendre la fisiologia de la criança és imprescindible per poder reparar i curar les ferides dels infants que han patit abandonament i maltractaments en la primera infància i que posteriorment han estat adoptats. En aquests casos les pràctiques de criança fisiològica (com el llit familiar, la lactància adoptiva o el portament) esdevenen eines terapèutiques.
Es necessita un poble per criar un infant, diu el proverbi africà. Sostenir i protegir a la díada mare-nadó no és tasca exclusiva del pare sinó que ha de ser una prioritat de tota la societat. La meva intuïció és que naixem per estimar i que estimant podem créixer fins a llocs insospitats però que intueixo joiosos, creatius, plens d’alegria i tan rics en matisos com un paisatge de naturalesa verge.

a4Ibone Olza és psiquiatra infantil i perinatal a l’Hospital Puerta de Hierro de Majadahonda, Madrid. És coautora, entre d’altres, de ¿Nacer por cesárea? Evitar cesáreas innecesarias, vivir cesáreas respetuosas. Madrid: Belacqua, 2009 (amb Enrique Lebrero) i de nombrosos articles científics i de divulgació.

 

Olza Ibone, El vincle de la vida.Núm.037 – Gener, Febrer, Desembre 2011. L´amor, clau en la criança

REVISTA VIURE EN FAMÍLIA. Per mares i pares

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 16 Setembre 2015 by .
%d bloggers like this: