REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Viure en família… divinament!

1

Foto: Glòria Vives

per Catalina Mas,

(article extret del número 46 de la revista “Viure en Família”)

Moltes mares i pares d’avui dia sabem, més que mai, sobre com acompanyar les emocions dels nostres fills, sobre
com tractar la salut, sobre com orientar-ne la sexualitat. Estam pendents de l’escola, ens preocupam pel seu temps lliure. Uns podem estar més sensibilitzats per garantir una educació artística i, d’altres, per fomentar una educació física i esportiva. Uns, tenim clar que els dissabtes vespre han de ser familiars; d’altres, preferim sortir amb els amics. En general, escollim i prioritzam entre les diverses opcions en funció d’uns criteris ètics i d’uns valors que transmetem en el dia a dia.

Però hi ha un tema que ni vivim ni parlam gaire; ni amb els fills, ni amb la parella, ni amb els qui ens envolten: la fe o, almenys, la dimensió espiritual, el sentit de la transcendència. Podem ésser ateus, agnòstics, creients, o podem no sentir-nos clarament definits, però qualsevol opció requereix una reflexió prou madura per acceptar que la qüestió
religiosa forma part de l’educació humanística que desitjam per a les nostres criatures. No cal tenir una religió, però sí cal acceptar que existeix, i saber quin tipus de relació volem establir-hi. Tanmateix, no ens queda altre remei, perquè les evidències ens recorden pertot arreu que la religió segueix formant part de la nostra cultura i de la nostra història: el calendari que vivim any rere any és cristià (festes tradicionals, vacances, el dies de la setmana, etc.); hem d’emplenar, a cada nou curs escolar, la casella de si volem o no que el nostre fill cursi religió; rebem una invitació a una primera comunió; sentim parlar als científics de “la partícula de Déu”, i estam enrevoltats de persones que exterioritzen molt, i de diverses maneres, la seva religiositat.

Preguntes innocents: fent diana
El que ens obliga a aturar-nos, a reflexionar i a plantejar-nos la nostra postura davant del fet religiós, són les preguntes profundes, que s’escapen del raonament empíric, i que amb tanta senzillesa com interès, els nostres fills i filles, des de ben petits, ens formulen qualsevol dia i a qualsevol hora: “Per què ens morim?”, “Per què hi ha gent dolenta?”, “Jo sempre he existit dintre de la teva panxa?”, “Per què Zeus, si era immortal, ja no existeix?”, “Els Reis d’Orient porten regals a tots els nens del món?”…Segurament, també haurem viscut reaccions gracioses dels nostres menuts davant símbols religiosos que desconeixen. Recordo que el meu fill, quan tenia 4 anys, va veure una creu penjada en una paret, i va exclamar tot entusiasmat: “¡Mira, una espada!”. I un temps després, mig escoltant una conversa d’adults sobre un bisbe, va preguntar: “¿Qué es un obispo? ¿Es el dios de las avispas?”. Podem quedar amb la rialla a la boca i abraçar la seva innocència, però segurament també sentirem la necessitat de donar explicacions… que no sabem fins on poden arribar. No és possible plantejar-nos com tractar el fet religiós amb els nostres fills, si abans, els pares, no ho treballam nosaltres mateixos. O potser sigui el moment de fer-ho plegats, petits i grans. Però cal estar predisposats a desfer-se de prejudicis, a cercar allò genuí, a reconèixer que hi ha diferents camins d’espiritualitat. Cal demanar-se si l’esperança pot ser motor de la vida. Cal parlar obertament de la fe en la nostra relació amb el món, gosar conversar sobre la possibilitat, o no, d’una dimensió divina. Cal escoltar els pensaments profunds dels nostres fills i filles, i acompanyar-los plenament. Cal posar damunt la tau la temes profunds i transcendentals que no solem compartir mai.

Viure i transmetre
A cadascú correspon escollir, definir-se i assumir els desafiaments de cada opció, ja sigui una fe concreta, l’ateisme o l’agnosticisme. Potser la humanitat de persones com Mahatma Ghandi, Martin Luther King, Oscar Romero, Víctor Jara i molts d’altres també coneguts o més anònims, ens garanteixi models ètics sòlids per viure. Potser ens declarem creients, però tenguem la necessitat de trobar una nova cultura religiosa més propera a la nostra quotidianitat, i en la qual nosaltres i els nostres infants ens sentim més protagonistes i creadors. Potser l’estrès i les preocupacions del dia a dia ens impedeixin moments de silenci necessaris per anar un poc més enllà de tot allò palpable. Potser consideram que es pot viure amb respostes breus.

La reflexió, però sobretot la vivència de les nostres conviccions i creences, és un dels llegats més valuosos que podem deixar als nostres fills. Molt més que els coneixements i el saber fer. Tard o d’hora es trobaran amb situacions d’injustícia, soledat, desànim, fracàs, traïció o desengany que exigiran respostes profundes per poder afirmar i sentir que, malgrat tot, val la pena viure. Tard o d’hora, tendran moments d’immensa gratitud i experimentaran un amor incondicional que necessitaran compartir i agrair fins a l’infinit. Com va dir André Malraux, escriptor francès, agnòstic: “el segle XXI serà místic o no serà”!

Catalina Mas Llull Pedagoga

 

Mas, Catalina. Núm.046 – Novembre, Desembre 2012 REVISTA VIURE EN FAMÍLIA. Per mares i pares
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 8 Setembre 2015 by .
%d bloggers like this: