REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Avis i àvies

Per Miquel Àngel Alabart

avia

Per Miquel Àngel Alabart,
article extret del números 45 de la revista “Viure en Família”.

Treballen, segurament, des de molt joves. Ho han fet tota la vida, doncs, i ho van compaginar com van poder amb la criança de fills i filles. Potser per això no acostumaven a fer males cares als pediatres que els aconsellaven una criança una mica menys natural del que ara mirem de fomentar: els permetia tirar endavant el treball i la feina de casa. Però això no vol dir que no estimessin, i molt, aquelles criatures. I que fessin tot el que van poder, i més, perquè no els faltés res, com potser sí que els havia faltat a ells, de petits.

Ara són els seus fills i filles els que han tingut criatures. I potser han triat criar-les d’una altra manera, que no sempre comprenen. Però com que els estimen tant i tant, igual que estimen també amb passió aquells néts i nétes que els fan reviure emocionats els seus primers passos com a pares i mares inexperts, tant els fa. Dediquen les hores que calgui – i de vegades, en calen massa – a ocupar-se’n. Esgarrapen minuts de la classe de tai-xi o del que sigui, i no poques vegades, surten amb el temps just de la feina on encara treballen per recollir un nét a l’escola i estalviar als seuspares, així, el cost de la ludoteca-guarderia, pensada per a famílies a qui ni l’empresa ni l’estat no afavoreixen la conciliació. Porten anys, doncs, sostenint amb el seu temps i el seu esforç un sistema d’organització que compta massa amb la capacitat de resistència de famílies i d’infants. Ara, quan l’economia trontolla, també són sovint ells i elles els que amb el seu ajut en forma de sou, d’ estalvis, de pensió o fins i tot acollint de nou la família o part d’ella sota el seu sostre, són la darrera esperança.
Algun país, com Alemanya (que ja compta amb ajudes familiars dignes) s’ha adonat de la importància estratègica d’aquest exèrcit d’avis i àvies que sostenen econòmica i psicològicament la població, i s’ha plantejat crear un reconeixement en forma de permís per cura dels néts, pels els avis que encara treballen. A casa nostra, on la situació és molt pitjor i la funció dels avis i les àvies és encara més decisiva, insinuar això sona a luxe que no ens podem permetre. I així, mentre les famílies amb nens i nenes petits – i més encara les monoparentals – es van dessagnant per la pobresa, són molts d’aquests avis i àvies els que acabaran pagant la gran estafa!

Miquel Àngel Alabart

MIQUEL ÀNGEL ALABART és psicopedagog i terapeuta.

És director de Viure en família i terapeuta de l’Associació Arae.

Malabart, Miquel Àngel. Núm.046 – Novembre, Desembre 2012 REVISTA VIURE EN FAMÍLIA. Per mares i pares
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 4 Setembre 2015 by and tagged , , .
%d bloggers like this: