REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Comprendre als nostres fills

3 copia

Per Eva Ferran Font

Esdevenir pares i mares capaços d’entendre què viu i què sent en el seu interior el teu fill o quines són les seves necessitats vitals en cada etapa o període evolutiu no és una tasca sempre senzilla. I, sobretot, perquè ningú no ens ha ensenyat a fer de pares.

Pensar que als infants, un cop caminen i ja comencen a entendre tot allò que els diem, els podem tractar com adults en petit, amb les mateixes exigències i esperant d’ells respostes immediates a les nostres demandes tal com ho esperem d’un adult, comporta un patiment innecessari tant per als grans com per als petits. Dels 0 als 6 anys, especialment, cal tenir cura de no demanar-los més enllà del que poden fer o respondre d’acord amb la seva maduresa. Es tracta d’una etapa decisiva on s’assenten les bases de la seva estructura emocional interna i adquireixen les eines que els permet relacionar-se amb ells mateixos, amb els altres i amb l’entorn amb total confiança i seguretat. D’aquesta etapa en depèn el que l’infant esdevindrà en el futur.

Cada dia més, me n’adono que és molt important que els pares i les mares s’informin bé de quins processos viu un infant durant el seu desenvolupament i tinguin veritables inquietuds d’entendre-ho i així puguin respectar els ritmes i les necessitats dels seus fills: físiques (permetre un bon desenvolupament motor, moviment suficient…), cognitives (facilitar el coneixement del món que els envolta), emocionals i afectives (que puguin ser ells mateixos, escoltats i compresos).

Quan insistim a un nen que encara no ha fet 2 anys que no es posi tot el que troba a la boca però tot ha de passar per aquesta perquè està aprenent a relacionar-se amb els objectes i el món; quan abans dels 3 no parem de dir-li «no toquis això o allò» (quan no suposa un perill) durant l’etapa de major expansió i necessitat d’explorar-ho tot; quan fa una rebequeria i les nostres paraules són de rebuig i d’amenaça «deixa de plorar, els nens grans no ploren», «si no et portes bé m’enfadaré» perquè desconeixem que les rebequeries son necessàries per a la identificació del JO intern i son sinònimes d’autoafirmació i creixement; quan davant una caiguda al parc deixem anar: «ja t’ho he dit mil vegades que cauries», «si no passa res, vinga, no ploris» en lloc de validar el seu sentiment i comprendre’l; quan volem que comparteixi les seves joguines abans que tingui la maduresa suficient per poder fer-ho; quan pega els altres i el castiguem al racó de pensar perquè reflexioni sol quan el que necessita és que algú l’acompanyi i l’ensenyi a veure l’altre i les conseqüències de la seva acció; quan ens costa posar límits perquè ens sentim culpables o tenim por al rebuig per part del nostre fill o quan no li expressem de forma clara quines són les nostres pròpies necessitats… Quan ens passen coses com aquestes és perquè ens cal conèixer millor com funciona un nen i practicar amb constància l’acció de posar-nos en el seu lloc.

A fer de pares se n’aprèn a mesura que anem convivint amb infants. Cal que estem oberts a observar-los abans d’actuar per tal de no avançar-nos ni envair-los i entendre quines emocions i sentiments hi ha darrere de cada conducta. I més encara si estem disposats a observar-nos i adonar-nos de quins són els nostres «patrons de comportament» personals i, de vegades massa automàtics amb els quals ens movem en el nostre dia a dia, amb el savi desig de polir i modificar aquells que no ens resultin eficaços en favor d’una relació empàtica i de confiança amorosa amb els nostres fills.

Concretant una mica més, des del meu punt de vista, els aspectes que els pares i les mares poden incorporar a la seva vida i que faciliten una convivència millor són:

-Desig d’informar-se i despertar inquietuds per entendre el desenvolupament infantil.
-Practicar una actitud de «presència» vivint l’aquí i l’ara des de la mirada nova, la del «no judici» (tal com ens ho ensenyen els infants).
– Tenir cura del llenguatge verbal i no verbal per tal que els missatges arribin des d’un llenguatge emocional positiu i que serveixin per validar sempre les emocions de l’infant, mai per atacar la seva conducta.
-Oberts i compromesos a aprendre i a créixer juntament amb els fills. Amb ganes de treballar-se i d’entrenar-se per tal d’augmentar i millorar la intel·ligència emocional d’uns i altres, esdevenint pares models per als seus fills.

Cal remarcar que, segons Goleman, la intel·ligència emocional implica cinc capacitats: descobrir les emocions i els sentiments propis, reconèixer-los, manejar-los, crear una motivació pròpia i gestionar les relacions personals. Si els pares ho practiquen amb ells mateixos ho poden fer extensible als seus fills i llavors sí que els poden acompanyar emocionalment.

 

2L’Eva Ferran Font és  pedagoga i p sicomotricistai ofereix cursos de creixement i acompanyament de pares i fills al seu centre: creixambtraça

 

 

 

 

 

 

 

g

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 7 Juliol 2015 by .
%d bloggers like this: