REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

ARRELS QUE FAN CRÉIXER. POSAR LLUM SOBRE LES GENERACIONS ANTERIORS

1

TEXT: MIQUEL ÀNGEL ALABART
FOTOS: JORDI VIES

Sovint ens descobrim fent coses i sobretot, dient frases iguals que les que ens deien els nostres pares. Frases que no ens agradaven gaire… «Vigila que no et deixis el cap!», «qui tot ho vol, tot ho
perd». O coses «pitjors» com ara «que lletja que estàs quan plores!».

Sovint ens descobrim fent coses i sobretot, dient frases iguals que les que ens deien els nostres pares. Frases que no ens agradaven gaire… «Vigila que no et deixis el cap!», «qui tot ho vol, tot ho perd». O coses «pitjors» com ara «que lletja que estàs quan plores!».
Una reflexió sobre algunes i moltes altres d’aquestes frases ens faria sentir, potser, una mica culpables. Però és que fem aquest tipus de reflexions perquè en tenim l’oportunitat. Molts dels nostres pares no la van tenir, i els valors predominants a la seva època eren uns altres.
Ara bé, que potser l’evolució de les generacions ens havia fet creure que nosaltres «no cauríem en les mateixes errades»? És a dir, que d’alguna manera seríem «millors» que ells? Segurament a molts de nosaltres la nostra pròpia vida com a mares i pares ja ens ha donat l’oportunitat d’abaixar-nos els fums i de reconèixer-nos com a «humils» progenitors que, com els nostres, fem el que podem, això sí, amb la millor de les intencions. I encara gràcies si aconseguim no fer-ho gaire malament.

Adonar-nos d’això no només ens pot tranquil·litzar, efecte, si som capaços de veure’ns com a fills i filles que reconeixem en els nostres pares unes persones que, fossin com fossin, van fer ni més ni menys que el que podien –i també, dins les seves limitacions com tenim tots, amb la millor de les intencions– això és un regal que fem als nostres fills. Perquè ens reconcilia amb el nostre llinatge i ens ajuda a encaixar en un sistema que abasta diverses generacions i que ens inclou a tots. Poder dir als nostres pares (internament o realment), amb humilitat: «jo sóc un pare o una mare igual que vosaltres» pot ser un alleujament enorme per a nosaltres. D’aquesta manera, podem veure en aquelles accions i frases que repetim dels nostres pares una mena d’homenatge que els fem. Encara que en si no siguin les més políticament (o pedagògicament) correctes, com que ens igualen a ells i per això ens posen en el nostre lloc, ens ajuden a posar els nostres fills en el seu.

ORDRES DE L’AMOR
Una visió ben àmplia -el que en diem sistèmica- ens dóna la possibilitat de comprendre’ns i comprendre coses que fem o que ens passen des d’una perspectiva molt més gran. De vegades, fins i tot, pot ser el desllorigador de problemes més complexos. El terapeuta alemany Bert Hellinger, al llarg d’anys de treball amb el mètode de les constel·lacions familiars, que ell mateix va crear, ha anat descrivint el que ell anomena «els ordres de l’amor». Són una mena de regles internes dels sistemes familiars -que inclouen tres o fins i tot més generacions- que, si es respecten, afavoreixen el benestar en les famílies.

Un exemple ens permetrà comprendre el primer dels ordres de l’amor: la pertinença. En una ocasió, una noia jove va venir a fer un treball gestàltic individual. La noia manifestava una gran tristesa, que per moments se li feia insuportable. Va anar fent un treball en el qual va poder expressar el seu pesar i també va aprendre a viure millor amb la seva tristesa. Però ens semblava clar que hi havia alguna cosa més profunda que la pertorbava. La vam convidar a participar en un taller grupal de constel·lacions familiars, i, en representar la seva família d’origen, una informació va sortir a la llum. Abans que ella, havia nascut una altra nena que havia mort al cap de pocs mesos. I el que era més feixuc per a ella: li havien posat el seu mateix nom. Aquesta nena que havia mort representava un dolor tan gran per a aquells pares, que van excloure-la, en el seu record, del sistema. No se’n parlava mai, no hi havia cap foto, no se’n recordava el naixement ni la mort. I fins i tot s’havia donat a la germana el paper de substituir-la, posant-li el nom i carregant-li així tot el pes d’aquell dolor tan terrible. En la constel·lació, doncs, la noia va poder mirar tot això, reconèixer la seva germana abandonava aquell pes tan insuportable.
La necessitat de pertinença, de tenir un lloc de dignitat i respecte en el sistema familiar, és una necessitat de tot el sistema. Excloure algú és desequilibrar tota la família, i és fàcil que algun membre acabi «reivindicant» la persona no acceptada –o que, com en aquest cas, se li assigni aquest paper. Algú que va cometre alguna cosa «moralment inacceptable», les morts traumàtiques que no han pogut elaborar-se, els nens avortats, el pare quan hi ha una mare que no pot acceptar que el seu marit l’abandonés per una altra… Es tracta de situacions que, com podem comprendre, sovint són summament difícils de pair. De vegades no es poden pair, i queden pendents en el sistema familiar, fins que el malestar profund que generen provoca alguna reacció per part d’algú. I, de vegades, s’inicia de nou un cercle viciós. Moltes altres vegades, es camina cap a una solució equilibrada on es torni a incloure, simbòlicament, els oblidats.

 

 EL LLOC DE CADASCÚ
Un nen amb qui treballàvem mostrava una ansietat molt gran, que manifestava de diverses maneres. A més, el seu comportament, sobretot a casa, era molt disruptiu, especialment envers el pare, amb qui semblava que buscava el conflicte. Els pares estaven molt preocupats i amb algun altre professional havien treballat amb tècniques individuals d’expressió d’emocions que sens dubte li havien anat molt bé, però no semblava que haguessin arribat a l’arrel del problema. En les sessions amb tota la família ens vam adonar que els pares, guiats per una voluntat de «fer-ho millor» que els pares respectius –especialment el pare, que segons va explicar tenia un pare molt autoritari– en realitat havien abandonat en part la responsabilitat d’adults. A més, les poques vegades que l’exercien ho feien d’una manera tan exagerada que encara se sentien pitjor. Treballant amb uns ninos que ens ajuden a representar les famílies vam veure que aquest nen d’alguna manera estava intentant usurpar el paper del pare, però també que el pare se sentia incapaç de posar-lo al seu lloc. En algunes sessions de teràpia fem servir aquests ninos per comprendre millor el que passa en una família –i visualitzar-ho de forma molt evident–,i alhora per ajudar a trobar possibles solucions. A través d’aquest treball, el pare del nen va poder recol·locar la relació amb el seu propi pare i les coses van començar a canviar. Paradoxalment, resoldre els problemes amb el propi pare el va ajudar a fer el seu paper de manera més equilibrada que abans, i, si bé de vegades tornava a repetir alguna de les formes del seu pare, en general era més ponderat i se sentia bé amb el seu paper.

La jerarquia, entesa com un ordre que sorgeix de la successió natural entre generacions, és un altre dels ordres de l’amor. El pares de l’exemple hi havien renunciat en part: d’una banda el pare se creia «millor» que el seu (es posava, doncs, per sobre), i d’una altra banda acceptava que el seu propi fill es posés per sobre seu. Això no feia cap bé al fill. Per sort, com passa en molts casos, els quedava una part de responsabilitat, que els va fer cercar ajuda, i van poder reordenar el seu sistema, la qual cosa va tranquil·litzar

 

DONAR I REBRE
Un tercer ordre que és important respectar és l’equilibri entre donar i rebre. Tothom rep i tothom dóna al sistema en una mesura similar, però no en la mateixa direcció. Els iguals, és a dir, bàsicament la parella, sí que han de trobar l’equilibri entre donar i rebre entre ells. Si no ho fan, això donarà lloc a conflictes que, com passa moltes vegades, potser es desviaran cap als fills si en tenen. En canvi, els pares donen més als fills del que en reben. No poden exigir als fills rebre’n en la mateixa proporció. Sí que poden i han de marcar els seus límits, pel seu benestar i per l’educació dels fills. I òbviament, a mesura que creixen, poden demanar-los una col·laboració en les tasques de la llar, per les mateixes raons. Això, a més, els infants ho entenen i ho acostumen a fer sense gaires problemes, si se’ls va demanant de forma proporcionada a l’edat i no se’n fa un conflicte gaire excessiu. Ara bé, missatges del tipus «a sobre que he fet tot el que he fet per tu, ara m’ho pagues amb aquestes notes» amaguen la idea de fons que «tot el que he fet per tu» tenia un preu. Una cosa és dir «estic desbordada i necessito que m’ajudeu» i una altra és entendre-ho com el pagament pels serveis prestats. El que ens han donat els nostres pares –que bàsicament és la vida– ho equilibrem mirant de prendre i acceptar tot allò de bo que n’hem rebut, i traient profit de la vida per a nosaltres mateixos. I, si tenim fills, havent-los donat la vida i tot allò que creiem necessari i puguem, però sense anul·lar-se un mateix, perquè aleshores el deute seria excessiu per als fills.

El paper dels fills és, doncs, créixer i gaudir de la pròpia vida, sense mirar de satisfer les necessitats dels pares -excepte en la vellesa, és clar, moment en el qual tot i així l’acció de «donar» dels fills hauria de tenir un límit, sobretot si va en detriment dels propis fills. I, això sí, agrair la vida que se n’ha rebut, tal com és, sense tampoc exigir-los res. Com explica el terapeuta Joan Garriga al seu conte ¿Dónde están las monedas?, pensar que no ens van donar prou ens fa sentir amargats i mancats, mentre que trobar que ens van donar massa –o no gaudir-ho prou- és una forma de ser desagraïts; ambdues actituds ens predisposen a una vida insatisfactòria. Recuperar, doncs, una actitud d’agraïment i assentiment cap als propis pares, sense exigències, judicis o retrets cap a ells, i promoure-la en els nostres fills, va a favor de l’equilibri en el sistema familiar. Patrons que es repeteixen en les famílies, dates assenyalades que inconscientment ens pertorben, assumptes pendents que s’hereten esperant una solució… Pot ser bo de conèixer-ho i mirar-ho. Però també cal saber veure i agrair, de vegades malgrat les dificultats, tot allò de bo que hem rebut, fins i tot sense adonar-nos-en: aprenentatges, valors, béns. I el més important: la vida mateixa. El que ens ve donat no sempre és determinant ni per bé ni per mal, per suposat, però sentir-nos part d’un arbre antic i poder sentir-nos-hi còmodes ens fa créixer. Posar llum en la història de la nostra família ens pot ajudar a comprendre-la i integrar-la millor en les nostres vides, pel bé dels nostres fills i filles.

Alabart, M.A. (Setembre, Octubre 2014). “ARRELS QUE FAN CRÉIXER. POSAR LLUM SOBRE LES GENERACIONS ANTERIORS”. Viure en Família, num.57.

 

Miquel Àngel AlabartMIQUEL ÀNGEL ALABART és psicopedagog i terapeuta.

És director de Viure en família i terapeuta de l’Associació Arae

malabart@araebcn.com

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: