REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

“A TERÀPIA, NOSALTRES?” ELS PERQUÈS D’AQUEST ESPAI D’APRENENTATGE

1

per MIQUEL ÀNGEL ALABART

Fotos: Dmitry Shironosov i Danil Roukedo.

Quan ens trobem malament anem al metge, quan ens hem d’arreglar els cabells anem a la perruqueria, i quan el cotxe fa un soroll estrany, al mecànic. Però al terapeuta… ai, el terapeuta. Això sempre fa mandra!

Quan alguns dels meus amics em pregunten informalment pels problemes amb els seus fills i filles, sovint acabo suggerint la visita a algun professional. I també moltes vegades la resposta és la mateixa: «jo no hi crec, en els psicòlegs». És cert que, a diferència d’altres professions, on la tasca és clara i coneguda per tothom, tot el que fa referència a la ment, les relacions humanes, etc., que no és ni pot ser una ciència exacta, genera certa desconfiança. I és lògic. Si el dentista et cau bé o malament no és del tot important: t’empastarà la càries igualment. Però anar «a teràpia» és una situació que es basa precisament en una relació entre persones -la persona o la família amb el terapeuta. I, com en tota relació, o hi ha «química» o és difícil que funcioni. Per això hi ha persones que elles mateixes o bé alguns coneguts han tingut una mala experiència i generalitzen amb aquesta «manca de fe».

APRENDRE PER FER-HO SOLS
Una altra de les afirmacions freqüents és: «nosaltres mateixos ho podem resoldre». Fa un temps m’indignava una mica davant aquesta frase, em semblava veure-hi un orgull que no comprenia: si fins i tot per pentinar-nos fem servir un mirall, per què aquesta negativa a deixar-nos ajudar amb en temes més importants? Serà la por de sentir-nos jutjats, de sentir-nos «despullats» com a persona o, el que és pitjor, com a família? Amb el temps he comprès que potser els meus dubtes eren encertats, però també que darrera el “podem fer-ho sols” hi ha una intuïció molt lloable: que ningú no pot resoldre els nostres problemes  si no som nosaltres mateixos. Amb això coincidim plenament. Aleshores aquí la qüestió és trobar un terapeuta no tant per donar consells ni pistes si no ens les demanen, sinó per ajudar les persones i les famílies a trobar i desenvolupar els seus recursos. És a dir entendre , a aprendre més sobre ells mateixos per , efectivament, poder fer-ho sols. Un cop més, doncs,la metàfora del mirall: el terapeuta és més algú que ens posa davant de nosaltres mateixos que no algú que ens diu que hem de fer.

Una última resistència, també molt habitual i també molt comprensible és: «a teràpia hi van els que estan malament, i jo (o nosaltres), no ho estem tant com per anar-hi». També hi estem d’acord: la paraula teràpia originalment vol dir ‘guariment’ i per tant es refereix als que estan malalts. I una cosa és tenir un mal moment o necessitar un suport temporal, i l’altra és tenir un trastorn.
Tot i que en la pràctica fem servir la paraula teràpia per a tot, per als que necessiten una orientació o un suport,  alguns terapeutes fem servir la paraula acompanyament, potser més indicada en aquest cas. Es tracta de sentirse acompanyats durant un temps en un procés d’aprenentatge que en realitat durarà tota la vida.
Avui dia el treball amb famílies o amb persones de forma individual és molt ampli, molt adaptat a cada necessitat, i integra moltes tècniques i enfocaments. Durant el segle XX la majoria de psicòlegs s’han situat en dos plantejaments. Els professionals d’orientació més conductual optaven per tècniques de premis i altres reforços positius o negatius, sense aprofundir gaire en les necessitats emocionals dels infants. Els anomenatscognitivo-conductuals suposaven un pas endavant, ja que introduïen elements de presa de consciència en les persones. En l’altre pol, els d’orientació més psicoanalítica se centraven en la dinàmica de l’inconscient i en traumes i altres conflictes interns dels  quals sovint calia buscar l’origen en la infància. En tots aquests casos, s’acudia al psicòleg com si fos un metge: ell tenia els coneixements i les solucions.

CORRENTS NOUS
Les darreres dècades, en canvi, i sense renunciar al millor dels enfocaments anteriors – com ara la capacitat d’escolta i comprensió dels psicoanalistes o la recerca de solucions concretes dels conductistes-, s’ha optat per fer més actives les persones en el seu propi procés de canvi. En uns casos, per exemple, es proposaran exercicis per fer en la mateixa sessió o com a «deures» per a la propera per tal d’experimentar situacions noves. En altres es faran servir tècniques creatives o dramàtiques per representar problemes i així poder mirar-los des d’un altre punt de vista.

Bona part d’aquests canvis són deguts a la influència dels corrents nous. De cara a les famílies, sens dubte una de les grans aportacions ha estat la teràpia familiar sistèmica. Fundada més o menys simultàniament per diversos professionals a finals dels anys 50 del segle xx, aquest plantejament té d’original que no entén la persona com a individu aïllat, sinó com a part d’un sistema. En una família, per exemple, les conductes d’un nen no tenen tant a veure amb «el que li passa» a ell com a les necessitats del mateix sistema. Un nen potser està nerviós perquè així desvia l’atenció dels pares cap a ell i evita que afrontin un problema propi. D’altres vegades només està expressant l’estrès o la ràbia que un altre membre té dificultats per expressar. Moltes vegades els nens estan malament perquè estan assumint una responsabilitat massa gran. La manera de treballar, aleshores, és fer-ho tenint en compte tota la família, i no perquè el terapeuta «sàpiga» què hi passa -tot i que pot tenir les seves hipòtesis- sinó per proposar exercicis que provoquin canvis i que així els membres de la família s’adonin del que els funciona i del que no. Sovint, el fet que tota la família es posi a treballar fa que el nen que «tenia el problema» deixi de manifestar-lo: ja no és necessari. Una derivació d’aquesta teràpia, molt diferent però amb  principis comuns, ha estat el treball amb constel·lacions familiars sistèmiques, molt esteses avui dia. L’element més innovador és potser la perspectiva intergeneracional. És a dir, la presa de consciència que temes no resolts generacions enrere poden tenir implicacions en l’actualitat.

2 copia
Unes altres grans aportacions han estat les anomenades teràpies humanistes. La teràpia Gestalt, per exemple, treballa amb eines imaginatives i vivencials que fan que la persona prengui consciència de com funciona en la seva vida i les seves relacions -i no només des de la part mental- i pugui assajar altres formes, responsabilitzantse així de la seva pròpia vida. Així, davant d’un problema amb un company de feina, posem per cas, el terapeuta pot convidar la persona a imaginar que en una cadira buida hi seu aquest company, i guiar un diàleg a través del qual vagin aflorant les necessitats no conscients i per tant no expressades de l’un i de l’altre. El professional proposa i intervé activament, però qui fa la investigació sobre un mateix és el client.
Altres treballs com la teràpia narrativa ajuden de manera molt efectiva, per exemple, els infants i les famílies on, per una raó o per una altra, hi ha hagut problemes per a la creació de vincles afectius saludables en la primera infància.

UN AJUT ANTIC
L’acompanyament emocional s’ha donat des de temps immemorials i és intrínsec a les necessitats humanes. Ja els antics xamans acomplien aquesta funció, i posteriorment la figura del guia espiritual l’ha continuada. Per això no entenem tant el terapeuta com un científic que té respostes als nostres problemes, sinó com una persona que ha passat per una iniciació i ha après sobre si mateix, una feina que no acaba mai i que permet acompanyar altres persones en una part del seu camí d’aprenentatge.
Tot i les resistències inicials comentades més amunt, la major part de persones i famílies que inicien un procés d’aquest tipus el continuen durant un temps, al final del qual en valoren molt positivament els resultats: canvis en les relacions, més tranquil·litat, millor vincle, major sensació de ser cadascú en el seu lloc… En definitiva, tant si és un treball d’acompanyament o orientació com si és una teràpia més profunda, l’aprenentatge sempre hi és. Que d’això, en definitiva, és del que es tracta.
La major part de persones i famílies que inicien un procés d’aquest tipus el continuen durant un temps, al final del qual en valoren molt positivament els resultats.

 

Miquel Àngel Alabart

 

MIQUEL ÀNGEL ALABART és psicopedagog i terapeuta gestàltic i sistèmic a l’Associació Arae,.

És director de Viure en família.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 3 Març 2015 by .
%d bloggers like this: