REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

LA FELICITAT D’UN INFANT… …COMENÇA EN EL COR DELS SEUS PARES

b

«Que els nostres fills creixin feliços i sans!». Aquest és, sens dubte, el desig prioritari de qualsevol mare o pare desdel primer instant de la vida d’un fill: la salut física i psíquica, el benestar material i emocional d’aquell petitó que han volgut portar al món.
per SYLVIA KABELKA

Per això, des del moment que es confirma l’embaràs, les mares cuiden la seva salut i la seva forma física –a través de la nutrició, el descans,
l’exercici físic, els controls mèdics pertinents– i es preparen per al part i la criança. Igualment, els dos pares solen dedicar prou temps i esforç a preparar la llar per a l’arribada d’un bebè, a fer lloc, a decorar, a adaptar l’espai a les necessitats especials d’una criatura.

Mentre s’ocupen de tots aquests detalls materials del moment, necessaris i imprescindibles, el seu pensament una vegada i una altra també es dirigeix cap al futur, cap als mesos següents al part, quan per fi ja coneguin la seva filla o el seu fill, quan el puguin veure, escoltar, tocar i
meravellar-se cada dia del seu creixement: Com serà? Què necessitarà? Sabrem comprendre’l i respondre a les seves peticions? Què haurem de fer per veure’l riure i saber que no li falta res? Com puc ser aquella bona mare o aquell bon pare que tant desitjo ser?

I al costat de totes aquestes preguntes il·lusionades, de vegades en sorgeixen també d’altres, més o menys conscients, més o menys inquietants: Com trencar amb determinats patrons de la meva família d’origen?… Com donar un exemple diferent del dels meus pares?… Com tractar amb la família política a partir d’ara?… Es repetiran els errors?… Quina relació tindrà la nostra filla amb els seus germanastres?… Com donar-li una infantesa més feliç que la meva?… Com protegir-la de les càrregues del passat?…

Aquests i molts altres solen ser temes no resolts, imatges i emocions ben guardades que afloren precisament ara, davant d’un canvi que s’intueix profund i irreversible. Com si el fill, ja abans de néixer, servís de mirall als pares i els ajudés a prendre consciència de la seva pròpia història, dels seus temors, de les seves mancances, dels seus anhels i, també, de les tasques pendents. Davant d’aquests avisos, els pares tenen diferents opcions. O bé ràpidament tornen a apartar aquestes idees per intentar funcionar com fins llavors, o bé aprofiten l’oportunitat per a preparar, també, l’espai anímic davant de l’arribada del seu fill.

c copia
UN ESPAI EMOCIONAL SEGUR
Per comprendre la importància que l’ambient emocional en la família pot tenir per a un fill, n’hi ha prou amb dirigir la nostra mirada per uns moments a un nadó: es tracta d’un ésser absolutament indefens, absolutament dependent del seu entorn, dels adults que l’envolten. Només ells li garanteixen l’aliment i les atencions que necessita per al seu desenvolupament, i també d’ells necessita rebre afecte i contacte per poder créixer. En realitat, el més important és el vincle estable amb ells, saber que estan disponibles i que la pertinença al grup –-i amb això, la supervivència– estan assegurades.

Aquesta experiència, viscuda molt abans que un infant disposi de paraules per compartir-la, queda gravada en el fons del seu subconscient i en determina el comportament des dels primers moments de vida. Per assegurar-se l’atenció i les cures de la mare, del pare o d’altres cuidadors adults, un bebè aprèn ràpidament a sondejar el seu entorn i a captar els senyals més mínims. Percep la cadència de les veus o el silenci, la calor de la pell o el fred de la soledat, l’aroma dolça de la llet o l’olor agra de l’angoixa, la mirada relaxada i amorosa de la mare o la seva expressió tensa i absent. Tots els seus sentits registren també allò que passa entre les persones –les relacions i la comunicació–, aquests fils invisibles que uneixen els diferents membres de la seva família i en determinen, en gran part, l’estat anímic.

D’aquesta manera, qualsevol infant acaba sent un expert en lectura corporal, i la informació que rep, bé el tranquil·litza, dient-li que tot està en ordre i que el seu món és segur, o l’inquieta i alarma, posant en marxa tota una sèrie de reaccions de resposta, que expressen el seu
desassossec d’una banda, i el seu intent de compensar les mancances o necessitats dels adults d’una altra. Alguns es preguntaran potser què significa «compensar necessitats» en aquest context: com un nen petit pot assumir tasques pel bé dels grans?

post alba padro
L’AMOR PRIMARI DEL FILL ALS PARES
Doncs sí. Els fills, des de molt petits i de manera inconscient, assumeixen tasques en el sistema i, en determinades situacions, fins i tot se sacrifiquen pel bé de la família. Des de la seva total dependència i necessitat de pertinença al grup, actuen amb una entrega incondicional, sense tenir en compte les conseqüències per a ells mateixos.

D’entre una infinitat de dinàmiques possibles, només en podem exposar aquí unes quantes: Una filla, gustosament i sense qüestionar-ho, adopta el paper de mare de la mare quan li falta la relació nutrícia amb la seva pròpia mare. La nena es preocupa per la mare i se’n fa càrrec a la seva manera, cuidant-la, mimant-la, sent afectuosa d’una banda, i mostrant-se exigent, superior i manaire altres vegades.

Altres vegades, un fill fa el salt per omplir el buit en la relació de parella dels pares: d’una banda, substitueix l’home al costat de la mare i li ofereix aquell caliu emocional que ella no rep de la parella; d’altra banda, el nen en aquest rol invariablement entra en conflicte amb el pare, servint així de «parallamps» per a la descàrrega de moltes tensions acumulades. De la mateixa manera, una nena, des de ben petita, pot desenvolupar una relació especialment propera amb el pare i, en canvi, mostrar-se distant o fins i tot hostil amb la mare. Un rerefons possible seria el d’una parella anterior, en aquest cas del pare, que en la família actual és obviada o fins i tot menyspreada. En un cas així, la tendència d’una filla serà la de representar aquesta dona, fer que el sistema la recordi i, també aquí, amb una insistència que no para compte en el preu que la nena, com a filla, pagarà per això.

Altres vegades, els pares es troben encara immersos en un procés de dol per un fill que va morir prematurament, durant l’embaràs o poc després de néixer, quan neix una altra criatura. Aquest nou fill percep la tristesa i el dolor dels pares, per nombrosos indicis, encara que en la superfície cap dels dos mostri els seus sentiments ni en parli. També aquí el fill, instintivament, intentarà ajudar. Sovint són nens o nenes summament afectuosos, «l’alegria de la casa» i, quan són una mica grans, molt aplicats en els estudis, fent tot el possible per dissipar els nuvolots que una vegada i una altra cobreixen les cares de la mare o del pare.

També poden ser nens amb comportaments realment difícils, que no sembli que donin de cap manera mostres d’amor. Mirant-ho bé, no obstant això, també aquest tipus d’actuacions tenen la seva funció. És com si el nen digués: «mentre els mantinc ocupats i distrets, no podran recordar-se de la seva pena; i mentre lluiten amb mi, els veig units». Perquè, de fet, les pèrdues doloroses no poques vegades separen les parelles quan no són capaces de portar el dolor junts i de buscar ajuda externa. També podem observar nens i nenes extremadament porucs, que ploren desconsoladament en separar-se dels pares, o que fins i tot reaccionen amb vòmits, febre o altres símptomes físics a l’hora d’anar al col·legi o d’haver de dormir fora de casa. Si ens preguntem per la intenció inconscient d’aquest tipus de comportaments, una resposta possible la trobem en la preocupació del nen pel que pugui passar a casa mentre ell serà fora, o la convicció que la mare, el pare o tots dos «el necessiten».

Tots aquests exemples ens mostren la percepció tan precisa que els nens i les nenes tenen de la realitat, d’allò que apareix en un primer pla i també d’allò que s’amaga al darrere. Ens mostren el seu sentit agut de la justícia i de l’equilibri per a la xarxa relacional que els envolta. Ja que ells encara usen tots els seus canals de percepció sense qüestionar-los, els seus cinc sentits i també la intuïció, el seu accés a la informació és molt més directe i espontani que el dels adults. I és per això que, en determinades ocasions, els nens no atenen als nostres arguments racionals: ells ho saben millor, en l’autèntic sentit de la paraula.

Què podem fer, doncs, els adults per alliberar els nostres fills de les càrregues que no són seves, d’aquestes missions impossibles que els costen la força vital i no els permeten dedicar-se al que realment són les seves tasques: créixer, aprendre i desplegar el seu potencial?

a
EL PODER DE LES NOSTRES ACTITUDS
En alguns casos, l’ajuda professional serà imprescindible. Però en moltes altres ocasions, els pares poden aconseguir canvis importants en l’estat emocional o el comportament dels seus fills, canviant primer la seva mirada i actitud interna.
Els pares poden aconseguir canvis, canviant primer la seva actitud interna: tot allò que movem en el nivell subtil dels pensaments i sentiments, els arribadirectament.

Precisament perquè els nens i nenes registren sobretot la comunicació no verbal, tot allò que movem en el nivell subtil dels pensaments i sentiments els arriba directament.

Això suposa que els pares tinguin clar que les seves mancances, necessitats, conflictes o ferides són seus, i pertanyen a l’àmbit dels adults. Que els fills, per molt afectuosos i entregats que siguin, o per molta guerra que donin, mai no poden omplir aquests buits. I que, com a adults, tenim els recursos personals i externs necessaris per solucionar els nostres problemes. Significa, això, transmetre als nostres fills amb, però sobretot sense paraules, missatges que deixin ben clar l’ordre en el sistema, que els permetin ocupar internament el seu lloc de nens, de petits, i percebre’ns a nosaltres com els grans en els quals poden recolzar-se i confiar.

Aquestes frases que podem formular en el nostre interior podrien ser, per exemple: «El que passa entre el papa i jo és cosa nostra; no t’amoïnis, nosaltres ens fem càrrec. I passi el que passi, ens alegrem de ser els teus pares i que tu siguis la nostra filla”. O: “El germà que va venir abans que tu, se’n va anar massa aviat, i ens va doldre molt, molt. De vegades la mama encara es posa trista, i llavors el papa la consola; i quan el papa està trist, la mama és amb ell. Sempre portarem el teu germà gran al cor, i si tu també l’estimes, nosaltres ens n’alegrem. Ell va ser el primer i després vas venir tu, el segon, i per a nosaltres és un gran regal poder estimar-vos als dos”.

També és possible adoptar una actitud de respecte davant d’aquelles persones que mirem amb menyspreu, o de reconeixement per a aquells que preteníem oblidar. Moltes vegades no podem canviar els fets ocorreguts, però sí que som lliures de triar les actituds internes que volem cultivar. I per descomptat val la pena experimentar la diferència –en nosaltres mateixos i en els nens– quan passem del rebuig al reconeixement, del silenci al diàleg, de la rancúnia al perdó, del dolor a l’amor, de la crítica a la gratitud.

Podem crear aquestes imatges internes com si fossin pel·lícules que projectem en una pantalla de cine per a nosaltres mateixos i per als nostres fills. Com si expliquéssim les velles històries amb paraules noves que, per fi, expressen també allò que abans s’intuïa al darrere del silenci. Són paraules i imatges en què coincideixen l’explícit i l’implícit, en les quals la superfície i el fons concorden, i on l’ordre natural de les relacions entre adults i nens es recupera. I, com totes les bones històries, en algun moment cobren vida i ens porten amb elles, en un viatge cap a llocs inesperats i sorprenents.
silvia

 

 

SYLVIA KABELKA és assessora sistèmica, formada en Constel·lacions Familiars Sistèmiques per B. Hellinger, de qui és també traductora i intèrpret.

Dirigeix BETH, Centre d’Assessorament en Sistemes Humans.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 18 gener 2015 by and tagged , , .
%d bloggers like this: