REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

LA INTENCIÓ I EL GEST, Rituals per obrir i tancar cicles.

rituals

Text: Montse Voltes amb la col·laboració d’Anna Ortiz

Fa algunes dècades, quan les nenes deixaven la infantesa abandonaven les trenes, i als nois, quan començaven a tenir pèl a les cames, se’ls acabaven pantalons curts. De manera inconscient o més reconeguda, certes formes externes indicaven un canvi d’etapa. Els humans sempre hem buscat elements que ens ajudin a mostrar els canvis vitals, i cada cultura ha establert les seves pròpies fórmules compartides, que l’identifiquen.

Un ritual és un acte o una seqüència d’actes que expressa de manera simbòlica una realitat interna. Els rituals es basen en la repetició de gestos i de fórmules de llenguatge, són especials i puntuals, i s’aprenen participant-hi.
El ritual ens ajuda a centrar l’atenció i les forces, d’una manera conscient, cap a una fita en concret. Ens permet indagar què volem i què necessitem, i posar-nos en contacte amb el que és possible i amb el que no.
Un ritual és un gest que mobilitza els nostres recursos -formatius, cognitius, emocionals i financers- per fer-nos conscients de les nostres fites, les dificultats i les eines disponibles per assolir-les.
Els rituals també són un full de ruta que ens guia i ens orienta en moments de canvi, de trànsit en la nostra vida (de la 1a a la 2a infància, de la infància a l’adolescència, tard o d’hora acabem formant part del món dels adults, després la vellesa i finalment, preparar-nos per afrontar l’última etapa del nostre periple vital, la mort). Ens serveixen,especialment, per aplegar forces quan afrontem un canvi important i concret: l’inici d’una vida en comú amb una parella, un canvi de feina, l’arribada d’una primera criatura.

Per això els anomenem rituals de pas o de passatge, i es donen en situacions molt sensibles, de gran ambivalència, tant si es viuen col·lectivament (un casament), com íntimament (el viatge de noces). Els rituals, finalment, ens centren i ens fan més conscients quan sentim que volem agrair alguna cosa, homenatjar o fer una ofrena a algú. Ens donen una visió més completa de la nostra situació i atorguen sentit al que hem viscut fins aquell moment.

rituals2

ACTES COMUNITARIS
Antigament, la maduració era un fet compartit, a càrrec de tota la comunitat, i comptava amb referents com el mestre o el capellà. En la nostra època, els rituals d’iniciació i els de pas pràcticament han desaparegut: hem viscut una substitució i un canvi profund en els rols i les funcions. Tanmateix, el paper dels rituals és important pel que fa a la psicologia individual i el creixement, perquè té a veure amb les necessitats de pertinença, de reconeixement i d’identitat, amb la contenció de l’ansietat o l’elaboració del dol. És cada vegada més acceptada la relació directa entre l’absència actual de rituals de referència, de consciència col·lectiva i de relleus simbòlics i la desorientació, el malestar i la conflictivitat entre molts dels nostres adolescents, com apuntava, entre d’altres, Boris Cyrulnik en aquesta mateixa publicació (vegeu Viure en Família, 37,
desembre 2010).

En aquest sentit, alguns rituals vinculats a una creença o una fe religiosa, com és el cas d’alguns sagraments catòlics, han fet funcions de rituals de pas, amb un format i contingut molt estable de celebració.
Com a rituals de pas, expressen moments de crisi, entesa com a cruïlla en el creixement, en què cal deixar enrere unes coses, i obrir-se a d’altres. En aquesta transició,l’acompanyament dels qui ja hi han passat té un valor terapèutic i d’apoderament del protagonista: li permet agafar força, sentir que no està sol o sola, que els altres «el miren amb bons ulls» i estan al seu costat.

rituals3DEIXAR LES TRENES
L’abandonament d’alguna cosa pròpia de l’etapa que s’acaba és una manera de fer visible que canviem d’estat, i de registrar el que abans ens era propi i ara ja no, el que s’esperava de nosaltres i se’ns permetia i ara ja no. Perdre privilegis o perdre el cos conegut fins llavors pot espantar, però només per aquesta porta s’accedeix als nous drets i noves responsabilitats; els gestos sobre el que deixem enrere, ens ajuden a prendre’n consciència, i amb aquesta consciència construïm la nova fase.

TANCAR
Si obrim una etapa nova sense haver tancat l’anterior, és gairebé segur que ens faltaran eines, aprenentatges fets i revisats. Coses per poder aplicar i practicar, coses per no repetir, les unes i les altres són lliçons apreses. És per això que, en cloure una etapa, i de la millor manera que puguem, cal mirar-la i respectar-la, donar-hi valor. No cal haver-ho resolt tot, ni sentir que n’hem sortit airosos; però cal que ens preguntem: de les vivències d’aquesta etapa, què n’he après que em sigui útil per continuar?
Però si ens preguntem en què l’hem encertada i en què l’hem espifiada, és possible que el judici s’instal·li inevitablement darrere la pregunta. Podem, doncs, canviar-la formulació de la pregunta; què m’ha agradat i satisfet? què m’ha disgustat o frustrat? I acceptar les respostes conjuntament, com un tot. No de manera passiva, sinó indagant en què he contribuït i col·laborat perquè les coses fossin tal com han estat. Sense línia de judici que separi uns resultats bons d’uns de dolents, hi pot haver valoració i gratitud per tot, perquè tot és aprenentatge i omple la caixa d’eines personal, l’equipament amb què podem continuar el camí. Si hi passem per sobre, no ens queda res de l’experiència viscuda. Però si ho acollim, l’acceptació del que hem viscut ens enforteix i ens permet fer espai al que vindrà.

OBRIR
Quan iniciem una etapa, és habitual que sentim l’ambivalència de la il·lusió, la incertesa, el respecte i el desig. Es fa necessari fer lloc a la possibilitat que les coses no vagin com voldríem o com preveiem, fer lloc també a la frustració. Connectar amb aquesta mescla d’emocions és important, i el que ens provoca dependrà, en part, de com es viu o s’ha viscut el canvi i la novetat a la nostra
família: amb por o amb alegria, amb sensació d’amenaça o d’oportunitat. Sigui com sigui, ens podem plantejar: com imagino aquesta nova etapa? com vull que sigui? i, sobretot: com vull col·laborar amb la vida en això que vull? Com ho concretaré?
De rituals d’obertura n’hi ha de tota mena, tots ells vàlids i poderosos per mobilitzar les nostres energies i recursos: es tracta de concretar la voluntat, expressar-la de manera visible i activar la nostra pròpia capacitat per fer-ho possible.
Un ritual d’obertura té també un sentit d’invocació a la vida, al futur, als altres: beneeix-nos!, protegeix-nos!, envia’ns bons desitjos!… ja sigui una degustació per obrir un negoci, estavellar una ampolla de cava a la coberta d’un vaixell nou abans de salpar, o un sopar de dones quan una d’elles és a punt de casar-se.

EL GUIÓ I L’ATREZZOrituals4
Els rituals donen molt de joc, tant si seguim els establerts personalitzant-los, com si inventem els nostres. Però cal respectar un cert guió intern perquè els nostres gestos i accions tinguin aquest valor de ritual: són les parts de qualsevol inici, que reflectim de manera conscient perquè serveixin al creixement i la maduració personal.

1. La revisió dels beneficis: què he aconseguit fins ara? què he après? (aprenentatge, formació, experiència…), què he
obtingut, què m’ha aportat? (diners, prestigi, experiència professional, relacions…).
2. L’avaluació de costos: què he perdut, què he sacrificat? què m’ha costat, què he deixat anar?
3. Els agraïments: a qui vull o a qui he de donar les gràcies?
4. A qui ho dedico: a qui vull dedicar el meu esforç?, per honorar qui?

La posada en escena depèn, en gran part, del nostre tarannà:
preparem l’entorn i ens ajudem d’elements que reforcin el volem expressar, sempre que ens hi trobem còmodes.
Els rituals poden tenir un efecte terapèutic, perquè ens faciliten la presa de consciència. Ens ajuden a comprendre que la nostra vida avança com un procés i que tot procés té un ritme: tot respira! Per això, una de les coses que contribueix a la bellesa i a la força dels rituals és que són puntuals i efímers: tan bon punt s’acaba, les flors duren el que duren, les olors es dissipen, el menjar desapareix, els vestits tornen a la seva funcionalitat diària. Queda, però, l’experiència, la vivència, que s’instal·la en les nostres cèl·lules per recordar-nos qui som, on estem i vers on ens encaminem.

 
MONTSE VOLTES és terapeuta Gestalt.

ANNA ORTIZ és redactora especialitzada
en maternitat i criança.

PER SABER-NE MÉS: www.simboliza.org

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 19 Desembre 2014 by and tagged , , , .
%d bloggers like this: