REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

La mare i jo ens separem

unnamed

La sensació de culpa i de fracàs davant de la separació poden portar-nos fàcilment al judici i al retret. Però per abordar saludablement el procés, cal entendre’l com el que és: un dret en positiu, que pot exercir-se de comú acord o per la decisió d’una de les parts. Per vincular-se a algú cal la voluntat de tots dos; per desvincular-se n’hi ha prou amb la decisió d’un dels membres: només cal que un es vulgui separar, perquè això sigui el millor per a tots dos.

 

El dret a la separació

La separació d’una parella no és un fracàs, sinó una decisió possible i legítima que pot servir-nos per solucionar conflictes o per reescriure la nostra vida amorosa. Seguir vinculats a una persona o desvincular-nos-en són dues possibilitats constructives, si són decisions preses amb responsabilitat. Comprendre aquest dret a la separació suposa no analitzar la separació en clau de fracàs (això donaria per fet que la unió de la parella ha de ser necessàriament per a tota la vida). Tampoc en clau de culpa d’un o de l’altre o dels dos, sinó com un canvi més en el cicle vital; un canvi que no cal viure, però que és possible, com tants d’altres. I acceptar la decisió com un dret, amb independència de les causes, perquè efectivament ho és.

Que entenguem la separació com un dret no significa que no hi hagi causes doloroses i que no provoqui un gran patiment en un o en els dos membres de la parella, en els fills i en l’entorn. Hi pot haver causes difícils de tolerar, o que un dels cònjuges i els fills pateixin en gran manera o, per contra, potser el final de la convivència serà un alleugeriment per a tothom. En tot cas, és important per a tots poder ser veritablement humans en la manera de comunicar les coses, de relacionar-se, de repartir els béns.

 

Els pares no es divorcien dels fills

El vincle entre progenitors i fills no està sotmès als acords i desacords entre la parella. Els pares i mares poden i han de mantenir una relació incondicional amb els fills tant si es mantenen units com si trenquen amb l’altre progenitor sabent, a més, que aquests fills i filles sempre seran un projecte comú dels qui els van engendrar. No són tampoc propietaris dels fills, sinó responsables dels suports i ajudes que necessitin, siguin quines siguin les conseqüències de la separació.

 

Explicar-ho als fills

En relació a quan comunicar-ho, aconsellem fer-ho:

1. No abans d’haver pres la decisió ferma de separar-se.

2. No després que el procés hagi donat lloc a sospites i inquietuds que deixen els fills en un estat de confusió que no poden resoldre. El més adequat és que ho comuniquin pare i mare al mateix temps i a tots els fills junts, procurant que hi hagi temps de parlar i de preguntar, amb els mòbils apagats, amb silenci a casa.

 

Pel que fa a què dir, és important no oblidar alguns continguts centrals:

-Els pares no tenen el dret a desvincular-se dels fills: Ens separem nosaltres, ta mare i jo, ton pare i jo, però no ens separem de tu, de vosaltres. Ens preocuparem junts per vosaltres, col·laborarem perquè estigueu bé.

-Els pares van engendrar els fills quan s’estimaven i això pot omplir-los d’orgull i bons records:

Quan us vam tenir ens estimàvem i sou fruit d’aquest amor. Ara el mantenim amb cada un de vosaltres.

-No cal explicar amb duresa o detall els motius de la separació, això concerneix els pares. Es poden dir coses diverses, però sense mentir. Alguns exemples:

Després d’uns anys de viure junts, hem decidit separar-nos; hem canviat i volem provar de viure d’una altra manera, preferim portar-nos millor vivint separats, hem deixat d’estimar-nos com abans i quan passa això en una parella, el millor és separar-se.

La mare i el pare no ens volem barallar més, i volem portar-nos millor vivint separats. Continuarem sent el pare i la mare tota la vida. La decisió és nostra, nosaltres som els responsables de prendre-la; però també som responsables de vosaltres: sempre sereu els nostres fills.

Els fills no són culpables de la separació dels pares.  Aquesta és una decisió nostra, no té a veure amb vosaltres, encara que sabem que us afecta. Recordem no culpar ningú: responsable de la seva decisió sí, culpable no.

Els canvis en la vida quotidiana seran inevitables i cal reconèixer-los, però assegurant-los que seran atesos com sempre. Anirem concretant les coses i us tindrem en compte, però viurem en cases diferents. Les dues cases seran casa vostra, i ens organitzarem perquè estigueu bé amb tots dos.

 

En el procés, és fonamental tenir-los informats i demanar-los opinió sobre allò que els afecta: els habitatges, l’habitació, l’escola, el règim de visites o estades… Els adults han de ser generosos entre si i, sobretot, amb els fills.

Els avis continuen sent els avis. És important aconseguir que les dues famílies (d’avis) col·laborin, respectant la separació.

En el moment de la comunicació amb els fills, cal evitar algunes conductes: fer-se retrets, acusar-se, fer peticions materials, amenaçar l’altre, plorar, lamentar-se de la situació, acusar els fills. Si es considera probable entrar en dinàmiques acusatòries, serà preferible que cada progenitor parli separadament amb els fills.

També és important posar atenció a la nostra actitud cap als fills i filles, evitant sobreprotegir-los, trencar amb el seu estil de vida de forma brusca, sentir gelosia de l’altre progenitor o disputar-se el temps que s’està amb ells.

 

El benestar del menor com a criteri

El dret de la parella a separar-se és compatible amb el dret dels fills a seguir sent-ho i a comptar amb els pares. En les decisions que els concerneixen cal considerar:

1. El benestar dels fills. Quan reorganitzem la nostra vida i la seva, cal preguntar-se: “Aquestes decisions juguen a favor del seu benestar i del seu desenvolupament?”

2. La participació dels fills en aquestes decisions, elaborant propostes després d’escoltar-los i fer-los participar d’acord amb la seva edat i a la qüestió que es tracti.

3. Comptar amb professionals o mediadors, en el cas que hi hagi discrepàncies importants.

foto1

Reorganitzar les nostres vides… i les seves

Les solucions organitzatives poden ser molt diverses, però recordem algunes idees bàsiques per al benestar dels fills:

1. Tenir (i exercir) la custòdia compartida és la millor solució simbòlicament, perquè suposa que tots dos s’ocupen igualment dels fills comuns. Però no significa que aquests fills es parteixin per la meitat (vivint tres dies en una casa i tres en una altra, mentre rota el setè dia), sinó que els dos progenitors es responsabilitzen per igual, és a dir: del tot.

2. No separar els germans en la vida quotidiana, mantenint-los, mentre siguin menors, en la mateixa llar. Això no significa que hagin de fer-ho tot junts.

3. Oferir al fill un lloc que sigui estable i propi, en una casa i habitació concretes. No és recomanable afegir a la separació canvis en l’habitatge, especialment si suposen una pèrdua de qualitat.

4. Facilitar que també tingui el seu espai en la casa del progenitor que se’n va i que pugui considerar-la casa seva.

5. En la mesura que sigui possible, mantenir-lo en la mateixa escola, barri i entorn d’amics,

evitant canvis i pèrdua de la xarxa social. Mantenir relacions bones i freqüents amb els avis de

les dues famílies.

6. Mantenir els acords sobre el sistema de criança compartit durant anys, o arribar a acords nous si cal (que, després de la separació, han de ser més explícits que abans).

 

La mediació com a recurs

El pitjor camí per als qui se separen és convertir aquest procés en una lluita permanent. En aquests casos, el més recomanable és recórrer a mediadors professionals, ja que hi ha dues alternatives bàsiques: enfrontar-se judicialment o recórrer a una mediació per arribar a algun tipus d’acord; i un procés judicial hauria de ser l’última alternativa, perquè és la que pot provocar més perjudicis als membres de la parella i als fills.

La mediació és un procés voluntari en el qual tots dos decideixen resoldre els conflictes deforma col·laboradora, a favor de tots dos i dels fills, en una relació de comunicació mútua en la qual cadascú escolta i es fa escoltar, defensa els seus drets tenint en compte els de l’altre, procura ser objectiu, moderat i educat, es deixa aconsellar pel mediador i finalment tots dos resolen de comú acord, conforme a dret, de manera que ningú no guanya ni perd. Això sí, ensurten beneficiats tots dos i, de manera molt especial, els fills.

 

 

 

 

Félix López Sánchez és catedràtic de Psicologia de la Sexualitat i autor, entre d’altres llibres, de

Separar-se sense esquerdes. Com patir menys i fer-ho bé amb els fills. Editorial Graó, 2010

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 31 Octubre 2014 by and tagged , , .
%d bloggers like this: