REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

«I per què s’ha morit, l’àvia?»

avia

Il·lustració: Maite Rosende

Tant com el dolor o la maldat, la mort és un dels grans temes que no ens resulta fàcil de viure i de parlar amb els infants… però créixer és també fer-ho!
Per Àngels Ponce

Els infants tenen consciència de la mort molt abans que ens n’adonem. La veuen (amb formes i intensitats molt diverses) a la televisió, als contes, als videojocs. És part de la vida real que entra casa i part de la vida imaginada, plena d’històries, personatges i aventures. Si els volem ajudar a créixer, els hem de transmetre que està bé preguntar, que està bé parlar-ne, i que està bé expressar el que ens provoca el contacte amb la mort, sigui genèrica o d’algú conegut. Parlant amb ells i elles, podrem assabentar-nos del que saben i del que no, de les seves idees, pors o preocupacions. Només així els podrem oferir consol i comprensió. Només si els permetem viure i parlar amb nosaltres sobre la mort, els podrem oferir informació, espai i temps per assumir-la.

La dissecció dels cucs de terra
El que diem als nostres fills sobre la mort dependrà de la seva edat i maduresa, i també de les nostres experiències, creences, sentiments i circumstàncies. En general, és més fàcil parlar de la mort quan hi estem menys involucrats emocionalment, i pot ser útil, per exemple, parlar sobre el que passa a la natura. Alguns nens petits mostren una intensa curiositat sobre els animals morts, els volen examinar detalladament, fan preguntes sobre el que passa físicament als animals quan es moren. Encara que això ens pugui semblar morbós, és una manera directa i útil d’aprendre sobre la mort, i el seu interès pot ser una ocasió per arribar a la idea que tots els éssers vius es moren.
La mort també els arriba per les notícies, i de vegades per l’escola, o per les nostres converses. És un bon moment per acollir les seves preguntes, donar-los la informació que demanen o aclarir les idees confuses que puguin tenir. En tot cas, quan plantegen preguntes, necessiten respostes tan honestes, tranquil·les i senzilles com sigui possible.

El que no es parla, no existeix?
Molts de nosaltres tendim a no expressar les coses que ens afecten més profundament, amb l’esperança que si no les pronunciem en veu alta, tot anirà millor. Però no parlar sobre una cosa no vol dir que no estiguem comunicant: els infants són grans observadors, llegeixen entre línies i escolten els nostres silencis. Quan els adults defugim parlar, els infants dubten: «si els pares no en parlen, segurament és una cosa dolenta, i és millor no parlar-ne». En lloc de protegir-los, callant els podem generar més preocupació i, alhora, no els permetem que ens diguin com se senten… i la por del que és desconegut sempre és pitjor que la realitat per afrontar. Però tampoc no és prudent donar als nens i nenes informacions que no entenen, que no estan a punt per acceptar o que directament no volen saber. El repte, doncs, és trobar un equilibri entre eludir i confrontar, que implica:

-Ser receptius als seus desitjos de comunicació, quan estiguin preparats per fer-ho.
-Mantenir una mentalitat oberta, que animi els seus intents de comunicació.
Escoltar i acceptar els seus sentiments, siguin quins siguin, sense jutjar-los.
-Donar–los explicacions sinceres d’acord amb el que sentim (estem tristos, enfadats, l’enyorem… ).
– Quan pregunten, donar-los respostes breus, senzilles i adaptades a la seva edat.

Quan parlem amb els infants, podem sentir-nos incòmodes si no tenim totes les respostes. Els nens i nenes petites assumeixen que les mares i els pares ho sabem tot sobre tot, i són aliens a la paradoxa que precisament la mort, l’única cosa certa en la nostra vida, és també la incertesa més gran. Encara que no totes les respostes poden servir de consol, podem centrar-nos en compartir el que de veritat creiem. Quan tenim dubtes, dir «no n’estic segura», pot resultar més reconfortant que una explicació que realment no ens creiem, i que pot generar inquietud i desconfiança. És bo que tinguem respostes humils i honestes davant del que senzillament no coneixem.

Malgrat les fases evolutives, és important recordar que els nens i les nenes creixen a un ritme individual. Experimenten la vida de manera única, tenen la seva manera d’expressar i gestionar els seus sentiments, i necessiten temps per entendre la mort i les seves conseqüències emocionals. N’hi ha que comencen a formular preguntes als tres anys, i d’altres poden semblar indiferents davant la mort d’un avi alhora que reaccionen de manera apassionada davant la mort d’una mascota. Pot ser que no parlin mai de la mort, però que exterioritzin les seves fantasies en els jocs o els dibuixos. Més enllà de la manera com responen a la mort o com expressen els seus sentiments, necessiten respostes comprensives i sense judicis per part dels adults. Els infants en edat preescolar necessiten explicacions breus i senzilles. L’ús d’exemples concrets i coneguts pot ser útil: per exemple, la mort es pot explicar en termes de l’absència de funcions vitals: quan les persones es moren ja no respiren, no mengen, no parlen i no hi senten. Un infant petit pot formular preguntes immediatament o pot respondre amb el silenci i fer-les més tard. Cada pregunta seva mereix una resposta senzilla, i cal comprovar si ha entès el que li hem dit. Sovint necessiten repetir les preguntes i escoltar les respostes una vegada i una altra. Després, amb el temps, necessitaran més aclariments i matisos.

avia2

Il·lustració: Maite Rosende

I tu, quan et moriràs?
Una pregunta que als adults ens pot semblar insensible pot ser la manera en què un infant està demanant consol. «I tu, quan et moriràs?» és una pregunta que ha de ser entesa en el context necessari: el petit que la formula, entén la mort com una cosa temporal. Si bé la finalitat de la mort no és una cosa que pugui entendre totalment, pot adonar-se que mort significa separació, i això l’inquieta. «Qui em cuidarà» és, probablement, la preocupació realista i pràctica que batega sota la pregunta directa i, per tant, cal tranquil·litzar-lo: «Et preocupa que jo no sigui aquí per cuidar-te?». Si es tracta d’això, «espero no morir-me i ser aquí per cuidar-te durant tot el temps que em necessitis, però si la mare o el pare ens morim, hi hauria moltes persones que et cuidarien: els avis, els oncles…».

La mort a casa
Quan un familiar es troba prop de la mort, les vivències són molt més punyents i les decisions respecte als infants es prenen en uns estats emocionals molt intensos. La decisió sobre si una criatura ha de visitar o no el qui s’està morint, depèn de la criatura, del pacient i de la situació. Si té edat suficient per comprendre el que està passant, i sempre i quan l’infant ho vulgui i ho demani, cal acompanyar-lo a visitar-lo, sobretot si es tracta d’una persona important en la seva vida. En algunes circumstàncies, el contacte amb malalts terminals pot ser útil per a un infant: pot disminuir els misteris i les fantasies sobre la mort i ajudar-lo a desenvolupar formes més realistes d’encarar-la, i també pot obrir vies de comunicació. És important que l’infant estigui preparat abans de la visita, informant-lo del context i de l’aspecte del familiar. Si la visita no és possible, les trucades telefòniques o una carta poden ajudar el nen o la nena a sentir-se menys impotent i més connectat a la persona que s’està morint. Sota cap circumstància hem d’obligar un infant a visitar el familiar moribund o a assistir al funeral, ni fer-lo sentir culpable per haver decidit no fer-ho.
Els nens i nenes necessiten temps per adaptar-se a la pèrdua i, quan és possible, cal avisar-los de la proximitat de la mort. Quan arriba el moment, el funeral i altres actes de comiat també compleixen una funció important en el procés del dol. Si l’infant és prou gran per comprendre el sentit del ritual i vol participar-hi, incloure’l pot ajudar-lo a acceptar el fet, en companyia de família i amics. Ha d’estar preparat pel que veurà i escoltarà abans, durant i després de l’acte, i saber que, en moments de dol, les persones expressen el seu dolor de formes diferents. Si és possible, ha d’estar acompanyat per un adult que mantingui la serenitat i que pugui atendre’l i respondre a les seves preguntes.

El temps del dol
La pèrdua d’una persona estimada posa a prova les nostres reserves emocionals i físiques, i ens pot fer difícil tenir cura dels petits. Això fa que, de vegades, pensem a deixar-los a casa d’altres parents o d’amics fins que ens sobreposem o resolguem decisions i tràmits. Cal valorar bé aquesta decisió, perquè en moments en què el protagonisme se situa en la vivència dels adults, els petits (també) necessiten el consol i el contacte amb els familiars més propers. Fins i tot els més petits s’adonen que està passant alguna cosa. Allunyar-los de casa, de vegades, pot amplificar les seves pors sobre la separació i agreujar les seves preocupacions. La proximitat de persones tan conegudes i familiars com sigui possible, afectuoses i comprensives, abans i després de la mort, ajuda a reduir les inquietuds que poden sentir durant aquests dies.
Plorar la mort és reconèixer una pèrdua que sentim profundament i és un procés pel qual tots hem de passar abans de recuperar-nos i seguir vivint la nostra vida. Si vivim sincerament el nostre dolor i podem expressar-lo, demostrem als nostres fills que està bé sentir-se trist i que està bé poder plorar. La mort és una de les realitats que ens condueix a fer-ho. Per seguir vivint, i perquè aprenguin, sobretot, a viure.

Presentación

 

 

 

 

 

 

Àngels Ponce és terapeuta familiar. Està especialitzada en famílies amb fills amb discapacitat i en processos de dol i acompanyament a la mort.

Per saber-ne més:
AGUSTÍ, A.M.; ESQUERDA, M. (2012): El niño ante la muerte. Cómo acompañar a chicos y adolescentes que han perdido a un ser querido. Lleida. Editorial Milenio.

DÍAZ TEBA, I. (2004): I ara, on és? Com ajudar els nens i els adolescents a entendre la mort. Barcelona. Oxigen Viena.

KIKUTA, M. (2008): Et puc veure sempre que vulgui. Barcelona. Editorial Glénat.

DURANT, A.; GLIORI, D. (2004):Per sempre més. Barcelona. Timun Mas.

 

 

Advertisements

One comment on “«I per què s’ha morit, l’àvia?»

  1. Celia
    12 Abril 2016

    Excel.lent d’article! Molt recomanable! Moltes gràcies !

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 21 Octubre 2014 by and tagged , , .
%d bloggers like this: