REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Quatre dubtes freqüents en l’alimentació infantil

per Julio Basulto

2
Si no li dic que mengi, no menja
Els casos més comuns són els dels pares que consideren imprescindible que el seu fill prengui tot el que se li posa al plat perquè creixi bé. Un ens totpoderós i etern els ha infós la capacitat de valorar les necessitats nutricionals del seu xaiet? Ningú més que la gana del nen pot “saber” quantes calories necessita per créixer: no hi ha càlculs algebraics més precisos. ¿Està escrit en algun document de referència que “educar” (ehem, ehem…) els infants a taula a base d’obligar-los a menjar el que no volen és positiu des del punt de vista psicològic o fisiològic? Està escrit just el contrari. Si hem d’educar els nostres fills en alguna cosa és a no alimentar-se si no tenen gana […]. Si obliguem els nens a prendre més calories de les que necessiten, no creixeran fins a convertir-se en jugadors de bàsquet? Doncs no, emmagatzemaran aquestes calories en forma de greix i podrien convertir-se en lluitadors de sumo. El petit problema és que la vida d’aquests lluitadors és deu anys inferior a la mitjana per culpa de la diabetis, la hipertensió, el càncer o les malalties del cor que acaben patint a causa de l’obesitat.
La revista Appettite va publicar al gener de 2007 una investigació amb el títol “Just hree more bits” (només tres queixalades més). L’estudi va avaluar l’ambient familiar a l’hora de menjar en una mostra aleatòria de 142 famílies de diferents nivells socioeconòmics. Els resultats donen sentit a aquest llibre: el 85 % dels pares o cuidadors va intentar que els seus fills (o els infants al seu càrrec) mengessin més del que ells volien, la qual cosa es va traduir en el fet que el 83 % dels menors va menjar per sobre de la gana que tenien, i el 38 % va menjar notablement més del que hauria menjat si ningú els hagués dit res. I així ens va. (…)

Què faig per animar-lo a ampliar els seus gustos?
Hi ha una màxima universalment acceptada a aquest respecte, que bé podria convertir-se en un nou axioma de la llei de Murphy: com més interès tenim a fer que el nostre bebè [o el nostre fill, tingui l’edat que tingui] mengi alguna cosa que hem preparat per a ell, menys probabilitats hi ha que a ell li vingui de gust menjar-ne.
Així que deixa de llegir, pela una pastanaga, talla-la a tires i posa-les en un plat bonic al menjador. Se les menjarà el teu fill de dos anys? Ni ho somiïs. Te les menjaràs tu, sense adonar-te’n. I aquí estàs nodrint el teu fill: amb l’exemple quotidià.
Tant els nadons com els nens, com bé indiquen els experts en alimentació infantil, són capaços de regular mil·limètricament els nutrients que necessiten si tenen aliments sans al seu abast, sempre que se’ls deixi menjar el que vulguin (dins d’una oferta d’aliments saludables) i no se’ls imposin horaris arbitraris i inflexibles.
Si et costa assimilar la frase “que mengin el que vulguin dins d’una oferta d’aliments saludables”, substitueix-la per aquesta altra: “que es vesteixin com vulguin d’entre el que tenen a l’armari”. Quan a l’armari hi ha roba d’hivern i som a l’estiu, potser al teu fill li vindrà de gust posar-se una jaqueta. I a la inversa, si hi ha roba d’estiu i som al pic de l’hivern, hauràs d’enfrontar-t’hi si vol anar en cos de camisa. Pitjor serà si aquest armari té a l’interior, i a la vista, roba que reservem per a ocasions especials: les disfresses. L’armari d’un nen petit no hauria de tenir, en suma, roba que no li correspon, i així ens evitarem molts conflictes. Quelcom totalment vàlid per al rebost de casa nostra.
He de permetre que [a la meva filla] li entrin arcades pel bròquil, que se li faci bola, i que possiblement l’acabi odiant durant força temps? No val la pena, creu-me. Si a un convidat li respectes quant, quan i què vol menjar a casa teva, per què no fer-ho amb el teu fill? Que potser no és un convidat? Potser mentre llegeixes aquestes línies les meves filles ja s’han emancipat. Per això, a casa, més que “ensenyar a menjar” (cal un professor per aprendre a obrir la boca, mastegar i empassar?), els ensenyem que els seus desitjos, siguin a taula, al carrer o on sigui, es tenen en compte, són valorats i respectats. Amb això aprenen no tan sols a valorar i a respectar el proïsme (com s’ensenya si no és amb l’exemple?), sinó a sentir que són dones valuoses i respectables.

Inculquem hàbits?
Com ens agraden les solucions ràpides, miraculoses i sense esforç! Bellesa per sempre amb cirurgia estètica. Cos d’atleta mitjançant les proteïnes del lactosèrum. Intel·ligència excel·lent amb àcids grassos omega-3. Aprimar-se sense fer cap canvi en els hàbits d’exercici. Mètodes i rutines infal·libles per inculcar en els nens l’hàbit de menjar bé i de tot. […] Quan algú diu que els pares, per inculcar uns bons hàbits als nostres fills, hem de dominar sempre la situació i no canviar mai d’opinió ni d’estratègia (encara que el nen es posi molt insistent), li passo el sa filtre de l’escepticisme. Potser serà perquè quan llegeixo la paraula “inculcar” recordo inevitablement l’educació nacionalcatòlica. Una de les moltes coses que m’han ensenyat les meves filles és que si cedeixo sense retrets davant d’una petició insistent seva, no els ensenyo que sóc un tou i un insegur i que això tergiversarà el seu procés d’aprenentatge. Tampoc no provoco que em prenguin el pèl a la primera de canvi. El que passa és just el contrari: aprenen i integren en els seus hàbits que és bo i normal cedir, i també comprenen que són mereixedores de ser escoltades i valorades […]. És probable que tingui a veure amb el fet que nosaltres cedim moltes vegades quan elles “es posen molt insistents”.
El meu objectiu és que criïs els teus fills amb respecte cap a les seves necessitats no tan sols físiques (com sens dubte ho són els requeriments nutricionals) sinó sobretot afectives. Cada vegada em sembla més dramàtic descobrir que continua sent alta la xifra d’infants que deixen de somriure quan arriba l’hora de dinar, sigui al menjador de l’escola o (sobretot) a casa seva.

Article basat en fragments seleccionats del llibre Se me hace bola. Cuando no comen como queremos que coman. Julio Basulto. Debolsillo, 2013

Julio Basulto és dietista-nutricionista

www.juliobasulto.com

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 5 Octubre 2014 by and tagged , .
%d bloggers like this: