REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

«Mira, mama!»

reconèixer que els nens necessiten atenció

2014-08-30 14.10.56

La nostra autoestima es nodreix de dues experiències: quan les persones més importants en la nostra vida ens «veuen» i ens reconeixen com som, i quan sentim que la gent ens aprecia per ser qui som.

Jesper Juul

 

Aquests dos factors (…) són requisits bàsics per gaudir d’una vida saludable amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Deixeu que m’expliqui. En la meva opinió, tots els pares estimen els seus fills, però no tots són capaços d’expressar els seus sentiments de la mateixa manera. Tanmateix, expressar l’amor és un factor clau en el desenvolupament de l’autoestima. Perquè, de què serveix l’amor d’un pare si no és capaç d’expressar-lo de manera que el nen el percebi? Tant se val el que els pares intenten expressar; el que importa és el que el nen percep.

“Mama, mira!”
Els nens petits expressen sense cap vergonya la seva necessitat de ser vistos. Al parc, la Katherine, una nena d’1 any i mig, està a punt de llançar-se per primera vegada per un tobogan; mira la seva mare i crida: «Mama, mira!». La majoria dels pares estan més que disposats a mirar, tot i que sense voler-ho responen alguna cosa molt diferent del que demana el nen.
Per exemple, la mare de la Katherine la premia amb un «Oh, que llesta que ets! Que bé que ho has fet!». La mare fa aquest comentari amb la millor de les intencions, però és un comentari desafortunat, ja que confon ser amb aconseguir.
Passa el mateix quan els adults mantenim un «diàleg de sords». Suposem que convidem un amic a sopar i que, mentre prenem el cafè, comentem: «Feia molt de temps que no ens vèiem!», i que obtenim com a resposta: «Sí, realment has après a cuinar!». És clar que mantenim dues converses diferents.

Així és com se sent la Katherine: com si ella i la seva mare no s’estiguessin comunicant. La nena no s’havia plantejat mai que havia de ser llesta per passar-s’ho bé al tobogan. Està a punt d’experimentar una cosa nova i quan diu «Mira, mama!», l’únic que demana és una confirmació de la seva experiència i de la seva existència; ni més, ni menys.

P1140085
Altres pares expressen el seu amor d’una manera més egocèntrica: «Vés amb compte! Pots caure i fer-te mal!». Aquest tipus de preocupació prematura enverina el desenvolupament de l’autoestima, perquè el missatge que rep el nen és: «No crec que ho puguis aconseguir». A més, aquest tipus de reacció allunya l’atenció del nen de la seva nova experiència i la centra en el que senten la mare o el pare. Si els pares estan sempre preocupats, el seu fill, en general, cooperarà tornant-se poc actiu i preocupat (cooperació directa), o bé cooperarà convertint-se en un nen maldestre i propens als accidents, cosa que compleix les expectatives negatives dels pares (cooperació inversa).

Què poden fer els pares en aquesta situació per potenciar l’autoestima dels fills? Tot el que ha de fer la mare de la Katherine és establir-hi un contacte visual, saludar-la i dedicar-li un «Hola, Katherine!». D’aquesta manera, li indicaria que ha estat testimoni de la seva experiència. El que rebria la Katherine a canvi és una gran informació: sap que l’està observant. Això satisfaria la seva necessitat de sentir-se estimada i que aquest amor se li comuniqui.

Però suposem que la mare de la Katherine li vol donar alguna cosa més que el seu reconeixement. En aquest cas, podria mirar atentament la cara de la seva filla i si la seva expressió és de diversió, dir-li: «Katherine, sembla que t’ho estàs passant molt bé, oi?». Si l’expressió és una barreja de diversió i de por, li podria dir: «Katherine, això sembla molt divertit… tot i que és una mica perillós, oi?». El que està fent és donar-li una expressió (o un llenguatge personal) per a la seva experiència. I, tal com s’ha comentat anteriorment, el tercer requisit bàsic per desenvolupar una autoestima sana és tenir un llenguatge personal. Hem de tenir en compte, però, que els infants només podran adquirir un llenguatge personal quan els pares dediquin el temps que calgui a mirar els seus fills i interpretar-ne les expressions i els sentiments.

En altres paraules, els nens necessiten ser observats per poder aprendre a expressar la seva existència verbalment. Els nadons, que només es poden expressar amb sons i moviments, depenen dels pares perquè els descobreixin què motiva les seves expressions. Plorar, per exemple, pot significar: «Estic trist», «No em trobo bé», «Tinc gana», «Tinc fred» o «Estic nerviós». És una tasca dels pares descobrir què distingeix cada plor. Fins i tot quan els nostres nens són nadons, és important que els mirem als ulls i els parlem: «Oh! Tens fred, petitó?», «Ah, tenies gana, oi?».

Un llenguatge personal
Per què és tan important donar un llenguatge personal als nens amb el qual puguin entendre i expressar els seus sentiments i les seves experiències? Tots els conflictes entre persones que són importants les unes per a les altres només es poden resoldre amb un llenguatge personal. Si no ens podem expressar d’una manera personal, acabem confosos sobre qui som i resulta difícil per als qui ens envolten entendre quin lloc ocupen en el nostre món.

IMG_20131008_081730

La Sara té 4 anys. Si ha desenvolupat un llenguatge personal, serà capaç de dir, després d’haver-se menjat part del sopar: «No, gràcies, ja estic tipa». En canvi, si la seva mare ha persistit a pressionar-la i manipular-la, reaccionarà d’una manera menys expressiva: apartarà el plat i dirà: «No en vull!», «No m’agrada!» o alguna cosa semblant. En aquesta situació, ella ha après només dues maneres de reaccionar: identificar-se amb les necessitats i els sentiments de la mare, o bé rebutjar-los. En qualsevol cas, ha perdut el contacte amb els seus sentiments i les seves necessitats, i també ha perdut l’habilitat per expressar-los. Aquesta falta de contacte amb ella mateixa no sols crearà conflictes entre ella i la seva mare a mesura que la Sara vagi creixent, sinó que provocarà, sens dubte, problemes en les relacions amb els seus amics, amb la seva parella i amb els fills que pugui arribar a tenir algun dia.

És tan greu? La veritat és que sí! És un dels problemes seriosos que sorgeixen quan les famílies elogien valors secundaris, com haver-se d’acabar tot el menjar del plat. En aquest tipus de famílies, el llenguatge personal o bé és dissuadit o bé és tolerat només quan els nens són petits. A mesura que es van fent grans, el llenguatge personal se substitueix per un llenguatge social, «amable», completament inadequat per tractar problemes personals i interpersonals.

(…)


 

 

 

Jesper Juul és educador i terapeuta familiar, i dirigeix el Family-Lab International.

 

 

 

Fragment de l’obra: El seu fill, una persona competent. Herder, 2012. Reproduït per cortesia de l’editorial.

Més info:
www.family-lab.com
www.jesperjuul.com

 

Finestres del número 51 de Viure en família, Novemdre 2013.

Anuncis

One comment on “«Mira, mama!»

  1. Lota
    25 Setembre 2014

    gràcies! ho comparteixo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 25 Setembre 2014 by and tagged .
%d bloggers like this: