REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

TDAH: per una mirada més àmplia

IMG_20130812_181727

Per Miquel Àngel Alabart

L’increment en les taxes de diagnòstic de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), i de la medicació de nens i nenes per aquesta raó, ens porta a abordar aquest tema des d’un punt de vista més global.

En Pol era un nen de deu anys, molt mogut; a classe no estava mai per la feina, més aviat semblava dedicar-se a entorpir la dels companys i companyes. Fins i tot quan feia alguna tasca que el motivava, la motivació li durava ben poc. Una vegada es va voler apuntar a les classes de trompeta que s’oferien a l’escola, al migdia. Va començar amb moltes ganes, però al cap de poques sessions no va haver-hi manera que continués. En Pol tenia un diagnòstic de TDAH, i alguns altres de complementaris. Al cap d’un temps, va iniciar un tractament farmacològic, i tot va girar com un mitjó. “Sembla un altre nen”, afirmaven els mestres, alleujats. Va passar a estar tranquil i atent a la classe, a “portar-se bé” i, com a mínim, no “molestava”. Fins aquí, doncs, sembla que es va trobar una solució que li va permetre seguir força bé l’escolaritat i tenir unes relacions socials acceptables.

No obstant, davant casos com el del Pol, no podem evitar fer-nos com a mínim un parell de preguntes sobre aquests casos. La primera és sobre la medicació: sabem que els estudis diuen que no és nociva (o que no ho és gaire), i que no crea, com s’ha dit, dependència; però també sabem, amb dades fiables a la mà, que aquests estudis no són del tot independents de la indústria farmacològica. Només a tall d’exemple, més del 50% dels responsables del manual més famós de diagnòstic psiquiàtric (el DSM-IV, en què es descriuen els trastorns de manera que sembla pensada per a fer una recepta mèdica), declaren tenir interessos amb empreses. De fet, aquesta declaració és obligatòria, però no sempre es fa. Tenint en compte que fa un cert respecte que un medicament sigui capaç de convertir un nen o una nena “en un altre”, val la pena tenir presents aquestes dades. S’investiga prou en tractaments naturals, en dietes (hi ha diversos estudis, en aquest sentit, que mostren una relació entre certs aliments i també additius, i els símptomes del TDAH) o en teràpies psicològiques que puguin tenir, com a mínim, un efecte similar? Un repàs a la recerca científica ens farà veure que no: que la major part de la investigació que es fa sobre el tema, té a veure justament amb la medicació.

 

Canviar també nosaltres

L’altra qüestió és més profunda. I és que, si un infant, que no viu sol i aïllat del món, sinó en una família, un barri, una escola… té un problema de relació amb aquests contextos, per què ens entestem en “canviar el nen”, sense veure alhora què podem canviar en el context? Quan el metge – moltes vegades el metge de família o el pediatra, no sempre amb la formació adequada sobre una problemàtica tan complexa – fa la recepta, té en compte, tant en el possible origen com en la possible solució, totes les dades psicològiques, educatives i familiars que envolten aquesta criatura des del seu naixement? Perquè està clar que, si bé no ho podem explicar, i encara menys resoldre-ho tot, des de fora de la medecina, tampoc sembla raonable que ens quedem amb la dada que entre el 5 i el 10% de la població de nens i nenes tenen un “trastorn psiquiàtric”. Això, entre altres coses, aplana el camí per fer diagnòstics a la lleugera, per mínims indicis de conductes “indestijades” . De fet, l’OMS i la UNICEF han denunciat diverses vegades que el sobre-diagnòstic, en el cas del TDAH, és desmesurat.

En Pol, per exemple, és un nen que va ser adoptat amb dos anys en un país centreamericà. Òbviament aquesta dada, per si sola, no pot explicar res. Hi ha molts infants adoptats que no manifesten cap problemàtica d’aquest tipus. Però sabem que, segons alguns estudis, la taxa de diagnòstic de TDAH entre els adoptats és el doble de la mitjana. Què ens diu, això? Doncs pot ser un indicador més de la necessitat fonamental d’un vincle afectiu segur en els primers mesos de vida, ja que també se sap que tenir-lo és un important factor preventiu de problemes conductuals en general. Després, cal tenir en compte que segons les mancances dels primer mesos de la infància – respecte al contacte físic, l’estimulació natural que dónen les relacions, la possibilitats de mobilitat i d’altres – algunes funcions vitals i emocionals es poden veure afectades. De fet, en altres nens i nenes adoptats dels qui es tenen més dades sobre l’origen, s’acostuma a trobar una relació entre les condicions inicials de vida i el seu desenvolupament posterior. En altres casos, com ens mostren alguns terapeutes, els desequilibris en les relacions del sistema familiar, dels que moltes vegades no en són conscients els adults, causen o almenys agreugen algunes problemàtiques.

Més natura
De vegades, la natura hi té un paper destacat. Per donar un altre exemple, i continuant amb en Pol, un dels seus tutors, a 4t de primària, acostumava a fer moltes activitats al bosc que hi havia al costat de l’escola. En aquests casos, i sense la medicació, en Pol també “semblava un altre nen”. Corria i saltava més que ningú, però alhora se’l veia molt més content i capaç de participar en els jocs amb els companys i companyes. També en fer activitats amb les mans, com fer modelatge amb fang, hi posava força interès. Tot plegat ens recorda el “trastorn per dèficit de natura”, expressió encunyada per Richard Louv en el seu llibre Last Child in the Wood, un trastorn (en realitat, possibles problemes de tota mena) que òbviament millora gràcies al contacte amb la natura, que sovint falta en els nostres infants. Si per a tots els nens i nenes la manca de contacte amb la natura pot ser font de malestar i de mancances afectives, físques i fins i tot intel·lectuals (vegeu els articles de Heike Freire en aquesta revista o el seu llibre Educar en verd), els nens amb especial sensibilitat deguda a altres problemes, poden acusar més encara aquesta necessitat bàsica i poc reconeguda.

Com ens poden ajudar aquests coneixements? En definitiva, el que plantegem és que si un nen o nena manifesta un problema, el que sigui, aquest problema no es dóna en el no res, sinó en uns contextos determinats: família, barri o poble, escola, context natural. Per tant, és recomanable que, a més d’intentar comprendre quin ha estat el paper d’aquest context en l’origen del problema i en el seu manteniment, mirem de trobar com ha de canviar perquè la relació de l’infant amb ell també millori. A propòsit de les mancances de la primera infància o els desequilibris dins el sistema familiar, per exemple, un procés d’orientació o si s’escau, de teràpia familiar poden ajudar les famílies a introduir petits canvis que els ajudin a reequilibrar-se, a comunicar-se d’una manera que generi menys tensió o bé ajudar l’infant a restablir alguns dels vincles perduts, segons els casos. En altres casos, un treball de psicomotricitat pot ajudar l’infant a refer l’equilibri intern trencat o debilitat. Per altra banda, un context on existeixi la possibilitat del joc lliure, la llibertat de moviments o el contacte amb la natura pot ser molt enriquidor i sanador per a infants molt neguitosos, quan és evident que tenen un excés d’energia que cal consumir i una intensa necessitat de relació física amb el món.

I l’escola?
El context escolar és també determinant en molts casos, sinó en l’aparició, en el manteniment del problema. Sovint, el tipus d’activitats plantejats a l’escola (escoltar, llegir, escriure, normalment el mateix i alhora per tothom) són adequats per a un nombre limitat d’infants, trobant-se, molts d’altres, que són ells qui s’han d’adaptar. Activitats que no imposin pressions excessives i innecessàries i, en canvi, responguin a diversos interessos, ritmes i estils d’aprenentatge, afavoreixen la participació d’un nombre més gran de nens i nenes. A més, una atenció específica i un vincle més saludable entre el nen i els adults de l’escola – no centrat sempre en el trastorn ni en la conducta disruptiva – pot facilitar que l’infant vulgui ser actiu en resoldre els problemes d’impulsivitat que pugui tenir. És el que s’anomena una aliança terapèutica: compartir, adults i infant, uns objectius i unes propostes de solució. Això evita que empitjori l’autoestima del nen o la nena, i la seva relació amb l’escola i els aprenentatges, que és un dels perills freqüents quan es comença a veure (i a mirar) un nen com a “problemàtic” . Llavors serà el moment d’introduir algunes activitats psicopedagògiques per ajudar a controlar la impulsivitat, per exemple, però sempre amb la complicitat de l’infant.

En definitiva, més que parlar de “trastorn” d’un nen o nena, és interessant reconèixer que sovint es dóna és una relació conflictiva entre una criatura i els espais on es desenvolupa, causada per diversos factors que cal explorar. Per trobar-hi una solució, no podem mirar només les conductes “disruptives”, sinó intentar comprendre quins són els moviments que cal que tothom faci per gestionar millor aquesta relació: com en tot conflicte, tothom ha de canviar alguna cosa per tal que tots hi sortim guanyant. El que era un “trastorn” pot esdevenir, així, una oportunitat per fer créixer tothom, i possibilitar que l’infant, en lloc de sentir-se atacat o bé sentir que “té un problema” i que “se l’ha de canviar”, pugui sentir-se partícep, juntament amb els adults que l’envolten i que l’estimen, de la possible solució.

 

 

Miquel Àngel Alabart és psicopedagog i director de la Revista Viure en Família.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 2 Juny 2014 by .
%d bloggers like this: