REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Mantenir-se en parella

parella viure Per Miquel Àngel Alabart

La maternitat i la paternitat són situacions de risc per a la parella, i si es té més d’un fill encara més. Però n’hi ha moltes que passen la prova dels fills amb nota. Quin és el truc?
“Des que vam tenir el segon, que ens vam començar a distanciar”. Quants cops no hem sentit o potser dit –o pensat– una frase com aquesta? La maternitat i la paternitat són una situació única que alhora que ens alegren, ens emocionen i ens omplen, també ens trasbalsen. Cada nova criatura és una situació de risc, una prova de foc que, si ja desestabilitzen cada persona individualment, poden ser directament l’inici de la fi per a la parella… o no. També hi ha parelles on la frase és la contrària: “els fills van ser la cirereta per al pastís; si ja estàvem bé abans, des que tenim fills estem pletòrics”. I entre mig, els matisos que vulgueu.

El que sembla clar és que l’aparició dels fills accentua situacions que ja hi eren abans, però no són –i no hauríem d’esperar que ho fossin– la solució als nostres problemes de relació. Una altra cosa és que la diferent actitud davant el fet de tenir fills –per exemple que la dona els vulgui i l’home no– sigui motiu de problemes en la parella. L’ideal és que els fills siguin el resultat d’un projecte conjunt de parella, i quan no és així –perquè un dels dos no ho volia, o bé perquè arriben per sorpresa i no hi hagut temps de fer-se’n a la idea– és més probable que la seva arribada destaroti la relació.

En resum, doncs, hi ha factors anteriors a l’arribada de la criatura que juguen a favor –o en contra– que la relació ho “resisteixi”. I hi ha factors que tenen a veure amb la pròpia presència dels fills.(…)

Necessitats de cadascú
La metàfora de l’home-nen o la mare-nena poden semblar caricatures una mica exagerades, però el que sí que està clar és que amb l’arribada de la criatura cal assumir responsabilitats en la pròpia vida que són imprescindibles per fer-se’n càrrec. Estimar la parella i la criatura tenen com a conseqüència una sèrie de renúncies a més de les satisfaccions, i cal que tots dos ho tinguin present de manera similar, encara que no siguin les mateixes en els dos casos.

Ara bé, tot això no vol dir que haguem d’ignorar les nostres necessitats, moltes de les quals seran noves. N’hem de ser conscients i, si és possible, satisfer-les; això també farà bé a la criatura! Això vol dir, de vegades, saber demanar. No ens semblaria raonable que un home, l’endemà de ser pare, digués que necessita el seu espai i se n’anés dos dies de cap de setmana. Cal suposar que la seva responsabilitat d’adult ja no li deixarà fer. Però sí que sembla més raonable que al cap d’uns dies de treballar fora i dintre de casa –fent la major part de la feina domèstica per tal que la mare pugui estar exclusivament pel petit- expressi un gran cansament  i busqui la manera de poder fer una migdiada de 45 minuts. O que la mare, exhausta i potser angoixada pels plors que no comprèn del seu nadó, demani desaparèixer un parell d’hores i anar a fer un cafè amb una amiga. I que miri de tenir ajuda i companyia més sovint. La solitud és una gran enemiga de la criança… i de la parella.

Sovint, cadascun dels membres de la parella necessita també reconeixement, saber que l’altre veu el que fa: que està entregat a la família, que la dedicació a la feina o al negoci és necessària per al sosteniment de la casa, que la feina de casa és molt més gran que abans, que la cura del nadó ja exigeix una gran energia de per si, que ha renunciat durant un temps a les seves expectatives professionals; en resum, que la intenció és bona. Dir-se frases d’agraïment i lloança mútua poden alimentar la parella en aquests moments.

Cal dir que avui dia la situació és molt diferent de la que vivien les parelles amb fills de fa cinquanta anys. Hi ha dos elements que en són, ens sembla, la clau. D’una banda, els rols estan en negociació permanent en moltes parelles. Fins i tot quan en la pràctica és la dona qui es fa càrrec dels fills i l’home del sosteniment econòmic, cap d’ells no vol, lògicament, renunciar a l’altre aspecte. Però aleshores això implica molta comunicació i ajustament mutu, perquè no sempre és fàcil per a cadascú entendre el que signifiquen per a l’altre les seves renúncies… ni que tots dos puguin fer-ho tot alhora! És necessari que les decisions siguin el màxim de compartides i que es busquin formes imaginatives d’organitzar-se. Sinó, qui sent que ha renunciat a més coses sense haver-ho triat, tindrà un gran ressentiment envers l’altre.

Parelles soles
D’altra banda, la parella normalment es troba força sola davant l’estrès en tots els sentits que comporta la criança. Quan a més les criatures són dues, és més probable que l’eufòria que va acompanyar l’arribada de la primera no sigui tan gran, i en canvi la feina sí que ho sigui. Si la parella en conjunt no troba el sosteniment que necessita –de la família, de la societat– és habitual que al final cadascú per la seva banda intenti demanar-lo a l’altre, o fins i tot exigir-li i alhora retreure-li tot allò que li manca o que va malament, com si fos culpa de l’altre. “De vegades sembla que tot el que comporta tenir criatures és culpa meva”, ens deia una mare desconcertada. Però sabem d’homes que se senten igual. Això pot anar minant la relació, perquè el reconeixement és una necessitat de les persones quan sentim que donem al límit. La clau és, un cop més, la comprensió i la confiança que tots dos estem remant en la mateixa direcció, encara que de vegades no ens ho sembli.

No tot ho podem controlar sempre!
La parella com a tal necessita també el sosteniment extern. Al principi en forma de suport físic, hores de feina… –cal demanar si cal aquesta mena de voluntariat que abans feia la família extensa i fins i tot les veïnes–, emocional –i ja hem comentat que sobretot qui es fa més càrrec del nadó en necessita més, no només de la seva parella–, i econòmic –hi ha països que ho han previst en forma d’ajuts de veritat, però malauradament no és el nostre cas. Les dificultats econòmiques serioses acaben sent un factor de risc important per a la parella. Després, necessitaran temps per estar junts, comunicar-se, tenir intimitat, retrobar-se, de mantenir el seu amor, en definitiva.
Acordar criteris

Un motiu important de conflicte dins les parelles amb fills són els criteris de criança i educatius. Cal pensar que si la parella té idees semblants respecte la vida mateixa –que s’hauran pogut ajustar, a més, durant la vida de parella sense fills– serà més fàcil posar-se d’acord també en aquest tema. Malgrat això, sempre hi haurà discrepàncies perquè, a diferència de la resta de la convivència, la criança no s’ha pogut “assajar” ni permet gaires equivocacions, de forma que tots dos membres de la parella es van adaptant sobre la marxa. Un punt important que cal tenir present és que les criatures no són propietat de cap dels dos. Per tant, recórrer a termes com “es farà com jo ho dic” no ajuda gaire a mantenir una bona relació de parella. Per pesat que sigui, cal mirar de trobar punts de consens i pensar en el millor per a la criatura i no “guanyar la discussió”; i alhora, tenir present que moltes vegades és millor per a la criatura que els pares estiguin d’acord que la decisió educativa en si, per molt que a un dels dos li sembli equivocada.

Les persones evolucionem i ho fem juntament, o no, amb les nostres parelles. Cada fase que passem plegats posa les bases de la següent. De vegades hi ha situacions, com tenir criatures, que ens canvien molt i per sempre. Aleshores caldrà gairebé reconstruir la parella, perquè potser la relació que vam establir en el seu moment ens va servir per a una situació, però ja no serveix per a una altra. Pair junts aquests canvis –amb amor, humor, comunicació i generositat– és l’única manera d’ajustar-se per continuar junts.

parella 2

Claus per “resistir”:
-Abans de tenir fills amb la parella, cal que hi hagi amor i que sigui un desig dels dos.

-La relació dins la parella funciona millor si és equilibrada entre adults que es cuiden mútuament. No un que fa de pare o mare de l’altre.

-Més val acceptar que hi ha necessitats que caldrà posposar. Cal reconèixer les més urgents i expressar-les francament, i escoltar i acceptar també les de la teva parella.

Demanar és molt més amorós que exigir.

-I si li expresses a la teva parella almenys un cop al dia el reconeixement per tot allò que fa i per tot allò a què renuncia? Si heu repartit els rols, pots mirar de fer-li adonar que comprens el que li suposa el seu. I si no ho comprens, confia que la intenció és bona.

-És recomanable identificar les necessitats com a parella que no podeu satisfer tots sols, i buscar plegats suport a fora des del primer moment. Hi ajuda molt la complicitat d’altres famílies i fer “vida de comunitat” amb elles.

-Què us semblaria cuidar les estones en què esteu sols (un soparet quan les criatures dormen, una peli, un massatge, una banyera)? És important planificar plegats sobre l’agenda les estones per estar sols o amb amics. Al principi, curtes; a mesura que les criatures creixin, algun cap de setmana…
-Cal trobar punts d’acord quan discrepeu respecte la criança i l’educació, sent flexibles i realistes. Als fills no els calen pares perfectes, i en canvi sí que els cal que mirin de posar-se d’acord.

Miquel Àngel Alabart és psicopedagog i terapeuta gestàltic. És director i editor de Viure en Família.

Alabart, M.A. (Novembre i Desembre 2011 ). “Mantenir-se en parella”. Viure en Família, num.41.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 10 Desembre 2013 by .
%d bloggers like this: