REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

El meu fill no menja!!

menjant

“El meu fill no menja!”.

Cada cop que arriba l’hora de dinar o sopar et quedes amb els plats plens i la paciència acabada? Què li diríeu a una mare o pare preocupats per aquest tema?

Explica’ns el teu cas  o la teva proposta!  Amb totes les respostes escriurem el text de la secció “A mi també em passa” del proper número.

cabana milanta  i, a més a més,  participaràs en el sorteig aleatori d’una cabana de tela Milanta.

Esperem les teves respostes fent un comentari en aquesta entrada fins al dilluns 25 de novembre!

Anuncis

11 comments on “El meu fill no menja!!

  1. Marta
    18 Novembre 2013

    Prendre-s’ho amb calma. Perquè els nens del primer món no moren de gana. De fet la majoria estan sobrealimentats. I ho dic com a mare d’un nen que sempre està per sota la curva…

  2. nicole batievsky
    18 Novembre 2013

    La frase que le diría es la misma que le digo a mi hijo: “no pasa res”.
    Es fácil perder la paciencia, pero con el tiempo he aprendido que es mejor escuchar a su cuerpo y apetito… de hambre no se va a morir!!!

  3. Gemma Pujol Capó
    18 Novembre 2013

    “El meu fill no menja!” Ho he sentit tantes vegades a l’ escola… És una de les preocupacions més grans de les famílies. La meva resposta sempre és la mateixa: està saludable? És feliç? No menja res o menja poc? De vegades els adults pensem que sabem amb exactitud quines quantitats són les més adients pels nostres petits. Però molt sovint ens equivoquem. Cada infant regula les quantitats de menjar segons les seves necessitats. I és en són tant d’ inteligents! Se que és molt difícil fer aquest canvi de perspectiva, però ens estalviarem molts maldecaps i llàgrimes si fem aquest esforç. I per reforçar aquest pensament recomano llegir al pediatra Carlos Gonzalez, qualsevol publicació és fantàstica però pel tema en concret que estem parlant “Mi niño no me come”. A la nostra família som fans i hem comprovat que funciona. Bon profit!

  4. Vanessa Leo
    18 Novembre 2013

    Bones!!
    En la meva experiència, fins ara satisfactòria…el que més ha resultat es cuidar molt l’ambient i la relació amb el menjar de la meva filla Bruna de dos anys…
    M’explico, hem intentat seure-la el més aviat possible a dinar amb nosaltres, tots plegats, d’aquesta manera, ella sola s’ha anat interessant pels menjars que veia als nostres plats i, de forma progressiva, hem anat introduint novetats sense cap tipus d’imposició, etc.
    El resultat fins ara, es que ella es una nena que li agrada provar coses (desprès li poden agradar o no) i es molt estrany que no menji res un dia…i si passa, no ens amoïna, no passa res per un àpat…(segur que ha berenat o ha menjat fa una estona).
    En resum, si es separa molt l’àpat de l’infant del de la resta de la família, crec que la seva relació amb el menjar pot canviar també substancialment…

    Salut!
    Vanessa.

  5. Cristina Sans
    18 Novembre 2013

    En la nostra cultura el tema dels nens i el menjar preocupa molt les famílies. Jo mateixa recordo la pressió que em posaven quan era petita perquè m’acabés el menjar del plat. He arribat a veure barbaritats, com un pobre cosinet meu a qui tapaven el nas perquè obrís la boca i li poguessin entaforar una cullerada de farinetes…
    Per això, amb el meu fill he volgut fer tot el contrari: prendre-m’ho amb calma i confiar totalment en ell.
    Des que va néixer l’he alimentat amb la meva pròpia llet fins al dia d’avui (ara té gairebé tres anys). Als sis mesos vaig començar a oferir-li trossos de fruita perquè hi pogués experimentar. Poc a poc li vaig anar oferint aliments cada vegada més diversos i sempre vaig deixar que s’ho mengés ell sol. Molts dies no menjava res; només s’embrutava. Alguns dies tastava cosetes. Rares vegades es menjava tot el que jo li posava al plat.
    Ara menja sol i menja gairebé de tot. Hi ha coses que li agraden més i coses que li agraden menys. Encara hi ha vegades que deixa el plat tal qual, sense menjar res. Però no em preocupa; penso que ell deu tenir els seus propis motius per menjar més o per menjar menys. Com els adults, de fet…
    Entenc que cada nen és un món i cada família també. La meva opció és prendre-m’ho amb calma i deixar fer.
    Salut!

  6. annaestrada
    18 Novembre 2013

    Primer de tot, caldria saber la raó perquè el nen no menja… i si realment no menja res. Descartat qualsevol problema de salut… el nen segur que menja el que necessita. Ara bé, és molt fàcil aconsellar els pares dels nens que no mengen… però quan és el teu fill que no menja, fa patir! El meu fill gran (6a) m’ha fet (ens fa) gruar bastant per menjar (li agrada poca cosa i no vol provar-ne d’altra, si bé amb l’edat hem anat millorant i ampliant el repertori). La seva actitud a la taula -a casa, a l’escola és tota una altra cosa- no és l’adequada (s’aixeca constantment, no sap menjar sense distracció…) i imagino que això és degut a la nostra insistència perquè mengés des de petit (li muntàvem un circ, si calia, però que mengés!). És un nen a qui el menjar no li interessa (ja de nadó de dia preferia veure món que mamar) i menja per viure. Està sa, fort i dins el seu pes normal. Només podem demanar que a la seva edat comenci a millorar el comportament a la taula, més enllà de la quantitat que menja, que no és ni molt ni poc. La meva filla petita (17m) és ben diferent: ho vol provar tot i, encara que va per èpoques -dèries concretes, molt normals a aquesta edat-, sol menjar prou bé. Com que encara pren (molt) de pit, no em preocupo si hi ha algun àpat que no menja gaire. També està sana, forta i dins del seu pes normal. Conclusió: amb això del menjar, com en gairebé tot, cada criatura és un món i no es pot generalitzar. Les mares -esperonades per les àvies- som patidores de mena i ens preocupem amb excés de la quantitat -i potser massa poc de la qualitat- de menjar que ingereixen els nostres fills.

  7. ana
    18 Novembre 2013

    hola! la meva resposta seria que com a mare o pare escoltessin el seu cor per damunt de tot, de qualsevol percentil, pediatra, veïna, avia, amic…i que confiessin en el que el seu petit/a els hi demana,ja que solament ells ens poden dir que necessiten, quina quantitat,a quina hora…. i aixi es sentirien mes en pau amb el que fan, la manera amb la que ho fan..perque solament escoltant el nostre cor farem el correcte, ja que no hi ha res escrit del que esta absolutament correcte o no. gracies!!! amor… 😉

  8. Marianna
    19 Novembre 2013

    La meva filla de 21 mesos és d’aquestes nenes que la gent diu que no mengen (jo també ho deia), però si que menja, el que ella necessita, que probablement és menys del què necessiten els nens de la seva edat (parlant en general). Però tant és, tots els nens són diferents!
    Després de la meva experiència crec que no ens ha de preocupar tant si menja poc o molt, sinó si agafa pes o no, si va creixent. En definitiva, que no s’estanquin. Però sense obsessionar-se. Jo seguia les recomanacions del pediatra de no mirar les corbes de creixement, ni els percentils, perquè era molt angoixant. I mentre l’infant vagi endavant, tant és si ho fa per sobre o per sota de la resta, l’important és que ho faci.
    A mi em va preocupar que durant uns 4 mesos la meva filla no agafava pes, estava estancada. Això si que em va neguitejar molt. Però de tot se n’aprèn i un cop descartat que no tenia res, cap intolerància ni res i en veure que ella estava feliç, alegre i activa, ens vam deixar de preocupar. Li vam ajudar a obrir la gana amb un medicament, jo no estava massa convençuda però després de veure que passen els mesos i no engreixa, ho vam provar i salvats! Va fer efecte, i va començar a menjar una mica més i a agafar pes, poc i sempre menys que la resta, però com he dit això per a mi no és l’important, mentre vagi creixent al seu ritme. Cadascú al seu ritme!

    Conclusions que he arribat amb una filla que no menja tant com la majoria de nens:
    – mai forçar-la a menjar, no serveix de res!
    – menjar tots junts i el mateix, ajuda a que mengi una mica més.
    – no posar-se nerviós, tampoc serveix de res.
    – només fer cas a una persona si no vols tornar-te boja, jo vaig decidir fer cas al pediatre (dóna molta tranquil·litat confiar totalment amb el teu pediatre, bé, a mi m’ha ajudat molt per estar més tranquil·la)
    – si cuines com si fos per a tu però amb poqueta sal, els hi agrada molt més i mengen més. No són “tontos”, les coses insulses i avorrides tampoc els agraden.

    A hores d’ara he aconseguit no comparar la mida dels nens de l’edat de la meva filla amb ella. Tot un què!!

  9. marlorente
    20 Novembre 2013

    Hola! La meva experiència es poca, ja que tinc una filla de deu mesos, que per sort sempre ha menjat de tot i tot. Però el que si que li podria recomanar es tranquilitat. A mi em va anar molt be llegir el llibre del Dr Carlos González “mi niño no me come”. La veritat que el que mes em va transmetre es tranquilitat, ja que cada nen es prou intelligent com per sapiguer el que necessita. També es veritat que al Donar-li pit si alguna vegada es salta algun àpat no pateixo ja que se que ha fet pit. I sobretot a mi em va ajudar molt el fet de no tenir horaris…no vol dir que dins a les quatre de la tarda, però si que dina amb nosaltres i li agrada mes, ja que si ells veuen que disfrutes a taula ells també hi estan be…i sobretot mai fer cas de les corbes ni comparar…jo em quedava amb el que em diu el pediatre…un petó!

  10. Noemí
    17 gener 2014

    Crec que els infants, si se’ls deixa, encara tenen la capacitat d’autoregular-se, i menjar el que necessiten. Jo mai he obligat a menjar a les meves filles i tot i que no sempre mengen com voldria, confio en elles i en el seu cos. Hi ha dies que mengen molt i dies que mengen menys però procuro que sigui de manera sana i equilibrada. És tot un aprenentatge per a les famílies i els infants…
    Jo recomanaria dos llibres: “Mi niño no me come” de Carlos González i “Se me hace bola” de Julio Basulto.

  11. Laura
    11 Novembre 2014

    Els nens mengen allo que tenen gana, si es molta, molt i si es poca, poc, com totes les persones…..Per mi com a mare i persona es important oferir al meu fill diferents aliments i diferents moments per menjar i difereñts situacions en les que es menja, d,aquesta manera he anat descobrint coses que mes i menys li agraden, que menja millor desde que mengem tots junts i tambe desde que menja ell sol, tambe he descobert que quan estem en una situacio de festa poden passar les dues coses, una que mengi molt i l.altre que vagi menjant cosetes i no mengintant el plat, que el meu fill menja mes apartir del dinar i fins al vespres que no pas al mati, i tot aixo de moment perque pot canviar en qualsevol moment com tots els processos que estN en evolucio…., poder no mengen poc, no??? Observem i coneguem els nostrs fills, son persones diferents a nosaltrs i als altres nens…..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 18 Novembre 2013 by .
%d bloggers like this: