REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Massa pes a les nostres espatlles

Per Tere Puig i Jader Tolja
Il·lustracions Glòria Vives

Per a cada persona, en funció del desenvolupament físic i emocional, hi ha una càrrega adequada, que ens permet mantenir el cos alineat i en forma i, amb això, també la ment.

postures3
En Raül i la seva mare van cap al parc, ell amb el seu tricicle i ella amb la bossa de joguines per al sorral: galleda, pala, rasclet i un parell de motlles de plàstic -li ha costat força convèncer el nen perquè deixés la bossa i s’ocupés només del tricicle. De tornada, en Raül està cansat, i la mare no dubta a carregar amb el tricicle, a més de la bossa amb les joguines i la bossa de la compra que ha fet de camí a casa.

En aquesta escena, en Raül tenia 4 anys. Ara en té 8 i fa tercer de primària: és habitual que els posin deures cada dia, de manera que sol anar a escola amb una motxilla amb un parell de llibretes, un llibre de text, el llibre de lectura, l’agenda, l’estoig, l’ampolleta d’aigua i l’esmorzar. Alguns dies, també hi du algun llibre extra, perquè s’ha descuidat de revisar l’agenda i no s’ha adonat que no el necessitarà. Els dies que té extraescolar, a més porta el berenar.

Les dues escenes resulten familiars per a molts de nosaltres: les veiem sovint i les acceptem com a normals. Però té sentit passar d’estar exempt de portar cap mena pes a estar obligat a carregar un pes excessiu? Quins efectes tenen sobre nosaltres aquestes dues situacions? Aquests efectes, són només físics?

Si rellegim les dues descripcions, sembla inevitable relacionar el pes amb la responsabilitat. Que la frase “carregar pes sobre les espatlles” no la utilitzem únicament en sentit literal no és una casualitat.
El pes adequat

En privar el petit Raül d’experimentar la seva capacitat de portar amb èxit un pes adequat –el de la bossa amb joguines de plàstic–, se l’està privant també de tenir una experiència de responsabilitat, i al mateix temps de poder, que és assumible per a ell. Si físicament és capaç d’assumir aquella càrrega, emocionalment també: una cosa és reflex de l’altra. Al contrari, quan arriba als 8 anys i es veu obligat a carregar un pes excessiu, no tan sols se’n ressent el seu cos, també sentirà l’asfíxia, la immobilitat i la falta d’energia per passar a l’acció que comporta un excés de responsabilitat. Tant l’absència d’un pes adequat com l’excés, generen en l’organisme una desorganització que es reflecteix en el camp emocional, i a la inversa.

Podem recórrer a estudis per quantificar quin és el pes màxim que una persona pot portar, en funció del seu pes corporal, la seva estructura, etc. Però hi ha un mètode més senzill, a l’abast de tothom, i que ens permet corregir a l’instant l’excés de pes o la distribució del pes: l’observació de la postura.

postures5

Molt i mal repartit: cansament i inseguretat
Quan el Raül carrega la motxilla amb massa pes, el seu tronc s’inclina i es corba visiblement cap endavant, com a única manera de contrarestar el pes que penja de l’esquena i així mantenir-se en equilibri. Quan això passa, físicament passen diverses coses: per un costat la musculatura anterior es contrau en excés i per un altre els ossos es desalineen.

 Una musculatura anterior excessivament contreta porta a una pressió sobre els òrgans interns que n’altera les funcions. Per exemple, la respiració és més dificultosa quan el pit està tancat i, avui dia, ja està demostrat que una respiració poc expandida, a més dels danys físics que ens produeix, ens porta a un estat d’ànim de tipus depressiu o nerviós.

Els nostres ossos desalineats no ens permeten recolzar-nos fermament sobre el terra. El fet de carregar o no carregar pes i portar-lo ben repartit o mal repartit és quelcom que fem de manera absolutament quotidiana i, com veiem, les conseqüències d’aquesta acció impliquen no tan sols el cos, sinó també el nostre estat d’ànim i la manera d’estar en el món.

Com evitar la sobrecàrrega
.Podem acostumar-nos a revisar regularment la nostra postura i actitud corporal per saber si carreguem el pes adequat per a cada un de nosaltres.

.Per carregar el pes de forma repartida, una boníssima solució és usar una motxilla amb dues bosses, de manera que queda una bossa a cada costat del cos. Així el pes està equilibrat sobre l’eix anteroposterior i sobre el dret-esquerre, de la mateixa manera que si portem una motxilla al davant i una altra al darrere, com sol fer la gent que viatja. El més important és que no carreguem més pes d’un costat que de l’altre, per evitar la desalineació dels ossos i les contractures musculars.

Si no és possible, optem per una motxilla lleugera a l’esquena. Si ens veiem obligats a carregar-ne una de pes superior al que podem portar, és millor usar-la amb rodes i arrossegar-la canviant de mà (i de costat) periòdicament, perquè d’una altra manera estarem creant, novament, una asimetria en el cos i la tensió crònica consegüent.

postures4

Tere Puig és formadora i professora de ioga per a l’embaràs i la criança.
El seu últim llibre publicat és “Una mirada iòguica l’embaràs”.

Vaig fundar de Ioga per Mares i Nadons l’any 2002.

Metge, psicoterapeuta, formador d’anatomia experiencial i Reseach director del BCD Lab de la Universitat de Bratislava.

Puig T., Tolja J.  (maig i juny 2011). Massa pes a les nostres espatlles. Viure en Família, num. 40.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 29 Octubre 2013 by .
%d bloggers like this: