REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Ecologia a petita escala

ecologiaPer Montse Escutia

La Maria té 10 anys i viu en un poble gran. Els seus pares són ecologistes declarats: medi ambient, estalvi d’energia, consum responsable. El relat es converteix en un petit manual d’ecologia domèstica.

A mi, al matí em costa sortir del llit, sobretot a l’hivern perquè la casa està una mica freda. Els pares tanquen la calefacció durant la nit i tenen el termòstat a 19ºC durant el dia. Si fa sol, els radiadors no escalfen, perquè uns grans finestrals encarats al sud ja fan que la casa estigui ben calentona.
Sovint el Petit, el nostre gat, em ve a despertar i s’està una estona al llit amb mi. També tenim una gata, la Nini, però ella persegueix la mare perquè li doni menjar. Els vam adoptar tot dos, al poble hi ha un refugi per animals abandonats i un grup de voluntaris se’n cuida. Quan jo sigui més gran també els aniré a ajudar i adoptaré molts més gats. Ara els pares ja no em deixen agafar-ne més perquè diuen que amb dos ja n’hi ha prou.

Canvio entrepà per galetes!
Quan aconsegueixo sortir del llit em vesteixo ràpid i faig el llit. A taula m’espera un bon esmorzar: llet (de vaca per a mi, de civada per al meu germà petit), torrades o cereals i una mica de fruita. La mare és una mica rara amb això del menjar i gairebé tot ho compra ecològic. A mi no m’agrada ser diferent, però ella sempre diu que és un menjar més sa, que ara estem posant els fonaments del nostre cos i que si són forts tindrem menys problemes de salut quan siguem grans. Tampoc no m’agrada que sempre em faci un entrepà per a l’esmorzar de l’escola. Sort que de tant en tant puc canviar-li a la Bruna, que està cansada de les galetes que li posa la seva mare. Diu que són més bons els entrepans de la meva.
Després d’esmorzar em rento la cara, em pentino i… cap a l’escola, sense oblidar-me la carmanyola amb l’entrepà. Si fa fred hi anem caminant i quan arriba el bon temps agafem la bicicleta. Vivim en un poble gran i hem d’anar amb compte perquè trobem molt de trànsit per anar a l’escola. Molts pares hi van amb cotxe perquè després han de marxar a treballar a d’altres pobles o a la ciutat, i el transport públic no és prou bo als pobles: tot just un autobús cada hora! Nosaltres també anem amb cotxe quan la mare o el pare han d’anar a algun lloc després de deixar-nos a l’escola. Però no és gaire sovint, perquè la mare treballa des de casa. Ha tingut molta sort amb la seva empresa, perquè fent-ho així s’organitza millor el temps i s’estalvia viatges. Si visquéssim en una ciutat gran, podríem anar a l’escola amb metro. A mi m’encanta agafar el metro quan anem a visitar a l’àvia, i trobo que tenen molta sort de tenir un tren per anar ràpid a tot arreu!
A la tarda, quan tornem de l’escola, fem els deures tots plegats a la taula de la cuina o del menjador. El pare està obsessionat amb els llums: si podem estar junts en un únic espai no ens cal tenir tants llums encesos. A la nit repassa tota la casa i desendolla tots els aparells perquè no quedi cap petit pilot encès: ni el rentaplats, ni la Wii, ni la tele, ni l’encaminador… res de res. I sabeu què fa, també? doncs tanca la planxa, el forn i el foc abans d’acabar-los de fer servir: diu que amb l’escalfor residual es pot acabar la feina.

No demanis maduixes…
Els dimecres és el dia d’anar a buscar la fruita i la verdura. La mare la compra a una pagesa del poble, que és d’una xarxa de pagesos agroecològics. Cultiven sense químics i tenen fruita i verdura de prop i de temporada. Només els plàtans els han de portar de Canàries. De vegades és una mica avorrit… a l’hivern ens fem un fart de menjar cols i bròquils i a l’estiu vinga menjar amanides de tomàquet… com si estigués prohibit menjar maduixes fins que no arriba la primavera! És com un ritual: no entra una sola maduixa a casa fins al 20 de març, encara que el mercat n’estigui ple des de finals de febrer. Jo li dic a la mare que per què no en comprem si tot plegat les que compra després segurament vénen del mateix lloc. Però ella és tossuda, diu que és una qüestió de principis, que quan ella era petita només es menjaven maduixes a la primavera i que si no ho fem així perdrem la il·lusió per les coses. Que ara ho tenim tot i sempre, i que hem d’aprendre a tenir paciència i bla, bla, bla, bla… sort en tinc de l’àvia, que em compra maduixes a l’hivern. De tota manera, no em puc queixar: tenim una gran jardinera plantada de maduixeres i a la tardor encara mengem maduixes!
Quan acabem els deures, ens deixen mirar una estona la tele. No tots els dies perquè diuen que ens quedem hipnotitzats. La mare es posa molt nerviosa quan el meu germà li pregunta si renta els plats amb Fairy! El Pau té molta memòria i de ben petit ja repetia tot el que veia als anuncis. La mare no para de dir-li que no es pot creure tot el que surt a la tele, i llavors el Pau sempre pregunta si el que veu al telenotícies ha passat de debò o no. Es fa un embolic amb aquestes coses!
Al vespre sopem tots junts a la cuina, i sense la tele. Només alguns divendres ens asseiem tots junts al sofà menjant una pizza i mirem un programa de riure i un de reportatges sobre el mar. El Pau i jo fem torns per parar taula i també per recollir-la. A casa hi ha tres cubells (per als envasos, per al vidre i per a la resta), una paperera on hi va tot el paper i un recipient més petit a la cuina on aboquem les restes orgàniques abans de llençar-les al compostador, perquè, com que tenim un jardí, l’ajuntament ens en va cedir un. És molt curiós veure com tot desapareix i en lloc de fer pudor es converteix en una terra que fa olor de bosc. Una vegada se’ns hi va instal·lar una família de ratolins i els gats s’ho van passar d’allò més bé. Al principi em feien molta pena, però el pare em va explicar que la vida a la natura és així i l’hem de respectar, tant si ens agrada com funciona com si no.

Massa química…
Abans d’anar a dormir ens rentem les dents. Fem servir una pasta dentífrica d’argila, un xampú d’ortigues i un sabó d’espígol. Ja ho veieu, en aquests temes la mare també és rara. Mira sempre les etiquetes de tot abans de comprar, i compra cosmètica ecològica sempre que pot. Diu que la resta té massa productes químics que no són bons per a la salut i que cada vegada hi ha més gent amb al·lèrgies. Un dia vam veure un programa d’unes senyores que no podien sortir de casa i quan ho feien havien de posar-se mascaretes. La mare anava dient: massa química, massa química… i feia cara de molta preocupació.
A casa no ens dutxem cada dia perquè la mare també diu que no es bo per la pell i que a més no es pot gastar tanta aigua. Un any que hi va haver molta sequera, el pare va posar un cossi a la dutxa i la primera aigua, la que surt freda, la posàvem allà. Després l’aprofitàvem per al vàter. Es va acabar la sequera però el cossi es va quedar allà, i els pares van decidir que era bo estalviar aigua encara que no hi hagués sequera.
Quan arriba l’hora de ficar-se al llit, tots anem al llit dels pares a llegir. De vegades la mare ens llegeix un còmic una estoneta, després cadascú el seu llibre. Quan se’ns comencen a tancar els ulls el pare ens envia a cadascú al seu llit. Si hi ha sort, la mare ens farà un petit massatge per ajudar-nos a relaxar. I fins l’endemà.

Montse Escutia és secretària general de l’Associació Vida Sana

CONTACTE:
info@vidasana.org
Més informació:
Fundació Terra: http://www.terra.org
Associació Vida Sana: http://www.vidasana.org

Escutia M. (maig i juny 2011). Ecologia a petita escala. Viure en Família, num. 39

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 27 Juny 2013 by and tagged , , .
%d bloggers like this: