REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

“A ell n’hi has posat més!” (La gelosia entre germans)

Per Miquel Àngel Alabart

gelosia

L’escena és ben coneguda: un dels germans es queixa, no ja de tenir poc del que es reparteix, sinó de que l’altre en tingui més. I no per habitual ens deixa de sorprendre.

Mil i una vegades sentim mares i pares exclamant-se de fins quin punt els seus fills mesuren el que es reparteix i reivindiquen un tracte presumptament igualitari. Però els adults occidentals som els primers en no haver comprès, i molt menys acceptat, les diferències entre les persones. El “greuge comparatiu” genera drets acceptats per tothom, i no és per casualitat que bona part de la nostra literatura es basi en rivalitats, enveges, i lluites pel que no tenim.
Reconeixent això, podem intentar comprendre millor la gelosia dels nostres fills i filles, i buscar què podem fer perquè això no els ho faci passar gaire malament – ni a nosaltres tampoc.

L’ego no deixa de ser una eina bàsica de supervivència, que ens permet assegurar-nos el que necessitem per viure. Això inclou l’instint d’autoprotecció, i també el d’impedir que d’altres ens prenguin allò que és nostre. Defensar el dret a ser prioritari per als progenitors que tenen cura d’ell és una necessitat bàsica de qualsevol infant. I defensar la “propietat” dels propis objectes, que entre l’any i els tres o quatres anys, aproximadament, són una extensió del propi “jo”, és senzillament defensar la pròpia integritat. Si les actituds egocèntriques lògiques en aquestes etapes es perllonguen molt en el temps, aleshores acaben establint-se relacions més conflictives.

Una forma de por
Tot això forma part de la natura humana gravada en els gens, i el millor que podem fer és acceptar-ho amb comprensió, acompanyar els sentiments que tot això genera, evitar els mals majors que se’n puguin derivar – agressions físiques o psicològiques excessives – i esperar temps millors. No volem dir que la gelosia tingui només uns períodes concrets per aparèixer; però sí que, probablement, molts episodis posteriors de gelosia, fins i tot els que experimentem molts adults, són repeticions del que en aquestes edats vam aprendre. Sota formes més subtils o més sofisticades, molts atacs de gelosia amaguen una estructura realment infantil: es tracta del mateix ego immadur que, davant l’amenaça, reacciona amb por i amb agressions fantasioses o reals fora de mida. (…)

Com es reforça
Tot això és el que es pot viure de forma natural quan s’és petit. Però, què fa que tot sovint aquests sentiments perdurin i s’enquistin durant molt més temps? L’experiència ens mostra que hi ha una sèrie d’actituds que semblen reforçar els conflictes de rivalitat entres germans. Com ens indiquen els terapeutes estratègics, sovint és precisament allò que es fa per solucionar el problema el que acaba empitjorant la situació. Veiem-ne alguns exemples.

Una mare reparteix “lacasitos” als seus dos fills. En dóna 5 a cadascun, tot fent molt d’èmfasi en el fet que els dóna als dos exactament la mateixa quantitat, per evitar rivalitats. Més tard, a l’hora de sopar, els germans estan ben atents per assegurar-se que la quantitat repartida és exactament igual, i protesten si els sembla que no és així. La pròpia mare ha instaurat la norma de “la mateixa quantitat”. Però potser un d’ells té més gana que l’altre. La norma de la igualtat no és sempre és necessària ni certa, ni tampoc convenient: cal donar a cadascú el que necessita, no el mateix a tothom!

La germana gran mira a la tele els seus dibuixos preferits, que duren mitja hora. La petita en mira uns que duren només un quart, però quan s’acaben vol veure més coses. El pare li diu que ja n’ha vist prou. Ella es queixa que la gran n’ha vist més, de tele, i el pare li acaba dient que d’acord, que demà ja en veurà més estona. Aquí hi entra un altre factor important, que és el de l’ordre en la família. És lògic que un germà més gran tingui alguns petits privilegis. Va amb l’edat, i és bo que el petit ho reconegui i ho accepti. El reconeixement de qui és la gran i qui és la petita, en aquest cas, alleuja ambdues nenes de l’esforç d’haver de ser sempre iguals. Això no vol dir, òbviament, que s’hagin de permetre ostentacions de privilegis, humiliacions o abusos.

Alliberar el gran
Cal dir també que massa vegades es dóna als germans grans un pes excessiu en la responsabilitat sobre els petits. L’expectativa de tenir-ne cura o fins i tot l’obligació d’estimar-lo xoca amb els sentiments descrits, i pot ser molt contracdictòria. Podem demanar-li favors, però tenint clar que li ho demanem per nosaltres com a adults, i no perquè se n’hagi de cuidar.

(…)

Una bona manera de prevenir que es fixin els sentiments més egoïstes és assegurar-se que la criatura té totes les seves necessitats cobertes, ja des d’abans que hi hagi un germanet. Si s’ha patit una carència o abandó prematurs és més probable tenir por de tornar-los a patir. El nen que ha estat feliç, en canvi, pot experimentar igualment sentiments de gelosia, però d’una forma més lleu, i en tot cas li costarà menys superar-los. En definitiva, la gelosia no és més que la por de perdre. Si ha tingut un bon vincle, a la criatura li serà més fàcil acceptar possibles separacions o esperes. Encara que al capdavall es tracti d’un camí que cal fer, i del que se surt gairebé sempre amb més força.

Pas a pas

-Si el teu fill o filla té un atac de gelosia, atura’t, mira’l i intenta acompanyar-lo:

Reconeix els sentiments del teu fill o filla, posant-hi paraules: “veig que estàs molt enfadada”.
Accepta aquests sentiments com a vàlids, sense jutjar-los: “potser volies que jo estigués només per tu”.
Atura qualsevol intent de traduir aquests sentiments en agressions.
Dóna alternatives per expressar els sentiments: “si vols t’acompanyo a fora i crides fort “estic molt enfadadaaa!!!”.
-Dedica una estona a pensar quines necessitats té pendents el fill o filla gelós, procura d’estar-hi una estona en exclusiva, fes-li un “extra” de tant en tant…

monstre“Ha estat el petit monstre!”

És freqüent que els nens i nenes que es mostren gelosos, sigui en el moment del naixement d’un germà o més endavant, facin regressions com tornar a fer-se pipí, parlar com ho feien temps enrera o perdre costums ja adquirides. Trastocar l’ordre familiar genera molt inseguretat, i res no sembla estar al seu lloc. Moltes mares i pares opten per no donar-li importància, ja que la criatura és la primera en avergonyir-se’n. Un conte molt maco i divertit sobre aquesta època és Ha estat el petit monstre, de Helen Cooper, on una nena projecta en un “petit monstre” tot allò que sent però ningú – ni ella mateixa – accepta fàcilment. Us el recomanem per llegir-lo…sense buscar-hi moralines.

 

Miquel Àngel Alabart és psicopedagog i terapeuta gestàltic. És director i editor de Viure en Família.

 

 

 

Alabart, M.A. (març, abril, maig 2009). “A ell n’hi has posat més!” (La gelosia entre germans). Viure en Família, num.30.

Anuncis

2 comments on ““A ell n’hi has posat més!” (La gelosia entre germans)

  1. Laia Bosch
    22 gener 2015

    Moltes gràcies pel article. Sovint es tracta la gelosia entre germans amb tabú o es donen “receptes màgiques” per evitar-la. M’ha agradat molt llegir-lo. Tant de bó l’hagués trobat abans, m’hauria ajudat a passar més tranquilament un període com els qundescriu l’autor.

    • Blogs manager
      23 gener 2015

      Moltes gràcies a tu pel teu comentari, ens alegrem que t’hagi estat útil, i segur que tindràs més oportunitats de tenir-ne presents les reflexions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 4 Juny 2013 by and tagged , , , .
%d bloggers like this: