REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Viure el part, pas a pas

Per Sílvia Díaz-Maroto Pedret

part pas a apas

Cada vegada més obertament, considerem i parlem del part com una experiència transformadora en la vida d’una dona. Però què és el fonamental per viure’l positivament?

Un antic conte japonès es refereix al part com una metamorfosi: com l’eruga es transforma en papallona, la dona es transforma en mare.

La vivència del part, sigui com sigui aquest, marca un abans i un després en la nostra existència. I que sigui una experiència positiva i feliç no depèn, com podríem creure, del fet que es produeixi de forma fisiològica o medicalitzada.

Dos ingredients imprescindibles
Què cal perquè una dona tingui una vivència plena i personal del seu part? Cada dona és diferent tant en els aspectes físics com emocionals, i per tant també ho són les seves expectatives i els seus desitjos. En general, desitgem sentir-nos segures i respectades; aquesta seguretat la transmet, en gran mesura, l’ambient on transcorre el part i la gent que hi participa. El respecte té a veure amb la llibertat de decidir què necessitem en cada moment, i en la nostra capacitat i implicació a l’hora de prendre decisions. Si es donen aquests requisits, encara que el part no es desenvolupi com s’havia imaginat, la dona en podrà sortir sentint-se valuosa.

Per a prendre decisions, és imprescindible tenir informació clara i suficient; les dones m’han ensenyat que la prioritat, en la seva preparació, és conèixer la fisiologia del part. Per mi, la prioritat és que aquesta informació en faciliti una altra de més profunda: que puguin descobrir en quin lloc i context se senten més confortables física i emocionalment, i que és allà on han de poder parir. Un altre requisit imprescindible per afrontar el part és comprendre que el cos de la dona està preparat i dissenyat per parir i que, en la gran majoria dels casos, s’aconsegueix sense gaire dificultats. Hi pot haver algun entrebanc físic o emocional però, amb el què sabem, i la tecnologia que tenim a l’abast, parir no implica el risc que de vegades se’ns vol fer creure.

Arrenca el viatge
Uns dies abans del part s’inicia el rebombori hormonal. Apareixen sensacions que solen indicar la proximitat del gran dia: més energia, ganes de fer el niu, molèsties lleus al baix ventre, sobretot al vespre o durant una activitat i de vegades, algun indici de sagnat lleu, o la secreció d’un moc vaginal d’una consistència nova, el famós “tap mucós”. Les molèsties van intensificant-se de forma diferent en cada dona, en algunes de forma sobtada, en d’altres més lentament, durant alguns dies.

Quan les contraccions s’estabilitzen, prenent una certa regularitat en la seva freqüència i durada, considerem que el procés del part ha començat i, en gran mesura, és l’oxitocina que segrega la mare, la responsable que les contraccions progressin. L’oxitocina és la substància natural més important durant el part…però és una “hormona tímida”: no es secreta amb fluïdesa davant la presència d’una altra hormona, l’adrenalina. Aquesta apareix bàsicament davant la por i el fred, és la responsable de posar-nos en alerta davant un perill, ens manté atents a l’entorn i ens fa tremolar.

Quan la dona arriba a l’hospital o la maternitat, és freqüent sentir: “amb tantes contraccions que tenia a casa i ara que sóc aquí, se m’han aturat”; és el que Ina May, l’àvia de les llevadores modernes, anomena “quedar-se astorada”. Un lloc poc o gens conegut, una llevadora o un ginecòleg que observa i pregunta, un monitor que valora l’estat del nen i la intensitat de les contraccions, són elements que afavoreixen l’adrenalina i per tant la inhibició de l’oxitocina. Proporcionar una acollida càlida i garantir un entorn tranquil i discret, minimitzant soroll ambiental i llum, reduint la presència de professionals al costat de la dona, disminueix l’adrenalina i per tant l’ “astorament”, i afavoreix novament la producció d’oxitocina i la progressió de les contraccions i la dilatació.

part pas a pas

La dilatació: com anar a favor del corrent
Quan el part segueix el seu curs, les contraccions són cada cop més freqüents i més intenses. En circumstàncies concretes, es poden interrompre (en l’arribada al centre hospitalari, en sentir-se sola o espantada) o tenir pauses (en necessitar un descans). Sovint, això motiva una intervenció mèdica per restablir-les, sigui trencant la bossa de les aigües de manera artificial, o administrant a la dona oxitocina sintètica, per via venosa.

Mentre la bossa de les aigües es manté sencera, el nadó és com si es trobés dins un globus ple d’aigua. La pressió provocada per les contraccions es reparteix de manera més uniforme per l’interior de l’úter i és poc probable que es comprimeixin estructures fetals com ara el cordó umbilical. També permet que els moviments del nadó siguin més lliures, cosa que facilita el posicionament del seu cap a l’entrar a la pelvis i en facilita la sortida. L’administració d’oxitocina sintètica va directa al torrent sanguini, però no arriba al cervell, de manera que actua com una hormona però no com a neurotransmissor, i produeix els efectes mecànics però no els emocionals. A més, l’ oxitocina sintètica sol provocar contraccions més intenses i freqüents que la natural, i poden ser més difícils de suportar per la criatura; per això es fa necessària la monitorització contínua del batec del nadó, mitjançant unes corretges col•locades al voltant de la panxa de la dona. Si no es disposa de telemetria (monitorització sense fils, que permet el moviment i les postures que es necessitin), la dona ha de mantenir-se unida al monitor, cosa que disminueix considerablement la seva llibertat de moviments. Les contraccions estimulades amb oxitocina sintètica solen ser percebudes com a més doloroses i és freqüent la necessitat d’analgèsia farmacològica.
En un part medicalitzat, l’anestèsia epidural sol administrar-se quan la dona ho demana, però és recomanable que s’hagin superat els 4 cm de dilatació. L’anestèsia s’injecta en una zona concreta de la columna vertebral, amb l’objectiu d’eliminar la sensació de dolor sense interferir en la mobilitat ni en altres sensacions, tot i que pot disminuir la percepció del perineu. L’epidural d’ús comú requereix la monitorització continuada, l’allitament i el dejuni de la dona. Els estudis actuals afirmen que l’epidural no augmenta el risc de cesària, però que triplica el risc que calgui utilitzar instrumental per ajudar en l’expulsiu (fòrceps, ventosa o espàtules).

Més tard, l’epidural també pot fer que tant la mare com el bebè estiguin menys “desperts” per iniciar l’alletament; alhora, pot tenir efectes sobre el vincle emocional i sobre la contractilitat de la matriu, necessària per controlar la pèrdua de sang. Per això, al final d’un part medicalitzat, és important continuar administrant oxitocina sintètica o altre medicació que ajudi a contraure l’úter.
Si el part pot evolucionar espontàniament, sense anestèsia ni oxitocina sintètica, la dona rep tots els efectes de l’oxitocina natural que segrega, que fa més acceptable la sensació de dolor, i augmenta la producció d’unes altres hormones, les endorfines. Les endorfines són la resposta de l’organisme al dolor “acceptat”, i les produïm, per exemple, quan fem exercici físic intens. Són substàncies molt semblants a la morfina i el seu efecte també és semblant: produeixen analgèsia i donen una sensació de cansament, adormiment i benestar en absència de dolor. És important deixar-se anar i fruir dels moments de benestar, que permeten períodes de relaxació profunda. A mesura que avança la dilatació, augmenten les sensacions de dolor. En algunes dones arriben a ser intolerables i no permeten la relaxació; llavors és recomanable fer servir massatges, aromateràpia, contacte amb l’aigua, o acupuntura, per reduir la sensació de dolor i ajudar al relaxament del cos, o mesures per inhibir-lo, com l’anestèsia epidural.

L’expulsiu: final i principi
Un cop aconseguida la dilatació completa de l’úter, cal que el nadó sigui impulsat cap a l’exterior. De forma espontània, la dona sent la necessitat irrefrenable d’empènyer el nadó cap a l’exterior. Si el part té lloc a casa o en un centre mèdic que ho permet, la dona pot dur a terme aquesta fase en la postura i la forma que el seu cos reclama, sigui la que sigui, que li ho facilita i li proporciona una percepció més suau del dolor. L’adrenalina que genera el cos en aquesta fase, ajuda a despertar la dona i preparar-la físicament per rebre el seu fill, tot i la dificultat física i psicològica que implica aquest acte d’expulsió del cos matern.
El nadó, en sortir, necessita el cos de la seva mare abans que cap altra cosa: li transmet escalfor i sensacions conegudes com l’olor i els sons de la respiració, dels batecs del cor i de la veu. A més, en contacte amb la pell de la mare, el seu cos es colonitzarà de bactèries conegudes, pròpies de l’entorn on viurà. En circumstàncies normals, el nadó comença a respirar poc a poc i de forma molt irregular. Ja ha passat a la història la creença de que se l’ha d’estimular “perquè plori enèrgicament i així se li eixamplin els pulmons”. Els pulmons, per desplegar-se, necessiten omplir-se de sang, i és el volum de sang que circulava del nadó a la placenta i de la placenta al nadó mentre era dins l’úter el que en permetrà l’obertura. Aquest procés pot trigar uns minuts, i són els que cal esperar abans de tallar el cordó: si el cordó es pinça immediatament, el volum de sang necessari s’aconsegueix bàsicament de les extremitats, i per això veiem molts nadons que durant les primeres hores o fins i tot els primers dies tenen els peus i les mans de color morat i freds. Poc després del tall del cordó, la placenta es desenganxa de l’úter i fa el mateix camí que ha fet el nadó fins a l’exterior.

En contacte pell a pell amb el seu fill, la mare deixa anar més oxitocina, que desencadena una ràpida contracció de l’úter i afavoreix la creació del vincle afectiu: la mare s’enamora del seu fill. Durant les primeres hores, el còctel hormonal d’adrenalina, endorfines i oxitocina fa que tant la mare com el nadó se sentin desperts, contents i plens d’amor. Tots dos estan molt alerta, amb els ulls ben oberts i es miren amb intensitat; el bebè, utilitzant els seus reflexos, és capaç de trobar el pit i iniciar l’alletament. És un moment decisiu, prou important per protegir-lo sense que res ni ningú no el pertorbi.

part pas a pas

Ha nascut un nadó…i més coses!
El naixement d’una criatura és més que això. És el naixement d’una mare, d’un pare, d’uns germans, d’uns avis….És un moment en què la mare pot sentir-se una dona poderosa, forta i sàvia, un sentiment important per viure la metamorfosi que comença a travessar.
El 1935, D. Janet Campbell, responsable del departament de salut materno-infantil del ministeri de sanitat anglès, va afirmar: “És fàcil oblidar-se de la utilitat de l’amabilitat i la consideració per la dona, per confortar-la i relaxar-la, així com explicar-li tot, per reduir la por i l’ansietat. Una dona tranquil•la té molta més facilitat per tenir un part fàcil, que una dona que té molta por o se sent pressionada. Aquesta mena de tracte ha de formar part de la nostra bona praxis, així com de totes les nostres relacions humanes”.

Les fases del part
Lenta o de pròdroms. S’inicien molèsties irregulars que normalment permeten continuar amb la vida diària. Pot durar dies o hores, depenent de la intensitat. Comencen els canvis en la matriu que permetran la dilatació, el coll l’úter s’estova i s’escurça.
Dilatació. Les molèsties són cada cop més intenses i regulars en freqüència. Durant la contracció costa bellugar-se, parlar o mantenir l’atenció en quelcom que no sigui el propi cos. La durada mitjana són unes 12 hores, però és molt variable. El coll de l’úter es va obrint fins permetre el pas del cap de la criatura.
Transició. Depèn molt de cada dona. De vegades és una pausa prèvia a la fase d’expulsió que permet un descans abans de l’últim gran esforç, de vegades es manifesta com un neguit provocat, segurament, per la sensació de no poder aguantar més. La durada pot variar molt i de vegades passa desapercebuda.
Expulsiu. El cap del nadó acaba de travessar la pelvis, baixa per la vagina i finalment surt a l’exterior seguit de la resta del cos. Apareixen unes ganes irrefrenables d’empènyer que es van intensificant. La sensació és que necessitem fer caca. Al final, l’extensió màxima dels teixits perineals provoca una sensació molt intensa com de cremor. En un primer fill pot durar una hora o més.
Despreniment de la placenta. Sortida de la placenta a l’exterior. Requereix una mica d’esforç matern per ajudar-li a fer el descens per la vagina. La sortida sol provocar una agradable sensació. Té lloc en algun moment durant la primera hora posterior al part.

Sílvia Díaz-Maroto Pedret és llevadora.

Per saber-ne més:
Parto Seguro. Beatrijs Smulders, Mariel Croon. Ed.Medici. 2009
El nuevo gran libro del embarazo y del parto. Sheila Kitzinger. Ed. Medici. 2007

Díaz-Maroto, S. (maig, juny, 2012). Viure el part, pas a pas. Viure en Família, núm.44.

Anuncis

One comment on “Viure el part, pas a pas

  1. Rosa Roca
    25 Mai 2013

    M’ha agradat molt aquest article. Molt clar i ben explicat i molt necessari. Voldria afegir-hi cosa que em sembla important que se sàpiga: els últims estudis científics confirmen que l’oxitocina sintètica que s’administra a la mare passa a través de la placenta, inunda el corrent sanguini del bebí (el nen/a intrauterí; proposta de nou mot a utilitzar en comptes de la paraula “fetus”) i li arriba al cervell. Com que la seva barrera hematoencefàlica encara no és prou madura, el seu cervell s’inunda de quantitats d’oxitocina sintètica molt superiors a la que produeix la mare de forma natural. Això provoca la “desensibilització” de les cèl·lules sensibles a l’oxitocina que hi ha al cervell i una alteració de l’equilibri del sistema de l’oxitocina del nadó. Les conseqüències són també,entre d’altres, dificultats amb l’alletament (la durada de l’alletament té a veure amb les quantitats d’oxitocina sintètica administrades, per exemple) i problemes en el desenvolupament psicomotriu de l’infant. (dades obtingudes en un estudi dut a terme a l’hospital universitari de Màlaga. La doctora Ibone Olza també ha estudiat aquest tema en profunditat.) De totes maneres, caldran encara molts altres estudis per poder fer-nos càrrec dels efectes que realment provoca l’ús de l’oxitocina sintètica, perquè aquesta intervenció mèdica, que és la més utilitzada en els parts d’avui dia, és en canvi la gran desconeguda a nivell científic.

    Per això el dr. Michel Odent aconsella el següent: primer de tot, comprendre la fisiologia i respectar al màxim les necessitats de la dona de part, creant un entorn favorable perquè el part sigui fàcil, ràpid i segur. Però si malgrat això les coses no van bé, és preferible fer una cesària sense urgència durant el part abans que continuar amb la perfusió d’oxitocina sintètica durant hores i hores (hores i hores en què el cervell del bebí s’inunda d’aquesta oxitocina sintètica+ els efectes de l’epidural que normalment cal també administrar en aquest cas) i corrent el risc d’haver d’acabar amb fòrceps o ventosa o cesària d’urgència.

    Oi que si fóssim el nadó també ho preferiríem?

    Rosa Roca

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 22 Mai 2013 by and tagged , , .
%d bloggers like this: