REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Record infantil i felicitat adulta

sexo post

per Rosa Jové

La majoria dels pares volem que els nostres fills siguin feliços, tant durant la infància com a la vida adulta. Però això només és possible si el que es va gravant al cervell, des de petits, ho propicia.

Quan naixem, el nostre cervell encara no s’ha acabat de fer. De fet, trigarà força temps a estar-ne. Però per al tema que ens ocupa, la fita més important se sitúa al voltant dels dos-tres anys. En aquest moment, finalitza la mielinització del còrtex cerebral, responsable de la nostra memòria explícita.
Hi ha diversos tipus de memòria. La que més coneixem és l’episòdica i explícita (tinc un record en el qual em succeeix alguna cosa o en sóc testimoni. És com si fos una pel·lícula que vaig recordant). No és possible tenir aquest tipus de memòria abans dels dos anys atès que la mielinització del còrtex cerebral (responsable d’aquest tipus de memòria, així com del raonament, la capacitat d’abstracció, etc.) encara no s’ha acabat. Si algú creu que té records d’aquella època, s’equivoca. No és possible. És com si ens diguessin que un nen ha nascut sabent caminar o parlar: és impossible.

Una agulla a la mà
Allò que, segurament, sí que haureu notat en els vostres fills (i és el que confon molts pares) és que els nens i les nenes tenen, des del néixer, memòria implícita, un tipus de memòria que no es recorda, però que modifica sense saber-ho el nostre comportament.
Oliver Sacks ho explica molt bé en un dels seus llibres: el Dr. Claparède (1911), per acomiadar-se, li va donar la mà a una pacient afectada per la Síndrome de Korsakoff (amnèsia). A la mà, s’havia amagat una agulla que la va punxar. A partir d’aquell moment, cada dia, quan s’acomiadaven amb una encaixada, ella retirava la mà, espantada. A la pregunta de per què ho feia, va respondre que no ho sabia. “No ho sé, a vegades les mans poder fer mal i prémer fort o punxar.” Evidentment, no se’n recordava de res, però en la seva ment havia quedat gravat un senyal d’alarma envers les mans. És per això que els nostre fills ploren cada vegada que veuen una bata blanca: no saben el perquè (fins i tot, és possible que el metge sigui diferent), però tenen un senyal d’alarma que se’ls va quedar gravat en el moment en què un metge els va fer mal.

Impressions, no records
Hi ha pares que pensen que els seus fills tenen memòria a aquestes edats: “Fixa’t, fa una setmana va caure’s al parc i ara, quan hi anem, no se separa de mi. Quina memòria que té! Jo ja ni me’n recordava!”. Però no es tracta d’això. El nen no recorda exactement que un altre nen el va empènyer i es va fer mal, únicament li va quedar la impressió que el parc és perillós, no sap el perquè, però sent esgarrifances. Mai sabrà que va ser a causa d’un veí que de gran té por als tobogans, mai sabrà per què la sorra del parc el posa nerviós als seus trenta anys perquè l’origen no es recorda de forma explícita i episòdica, sinó que es grava de forma implícita, sense saber-ne el perquè.

Això és el terrible. Hi ha coses que poden quedar gravades abans dels dos anys que no sabem que hi són i que, de grans, ens fan actuar d’una manera determinada. Per aquest motiu, molts nens aprenen que qui els vol els farà plorar i, quan creixen, es deixen agredir per les seves parelles o suporten vexacions de qui ells pensen que són els seus amics. Quan, en una teràpia, se cerca el perquè d’un comportament d’aquest tipus, sovint no apareix perquè està gravat a foc en el nostre cervell més antic i amagat. No recorden res que els pugui fer actuar així… però hi és.

Diu Oliver Sacks: “En els dos primers anys de vida, encara que hom no conserva records explícits, es produeixen records i associacions emocionals profundes en el sistema límbic i altres regions del cervell on es representen les emocions, i aquests records emocionals poden determinar el comportament d’una persona per a tota la vida”.

Xarxes en construcció
Per què “per a tota la vida”? Quan patim un impacte emocional abans dels tres anys, no només queda gravat al nostre cervell sense que sapiguem per què, sinó que, com el nostre cervell està en formació, les xarxes que es teixeixen poden variar. Si un nen passa la major part del temps feliç, el seu teixit nerviós s’enllaçarà en camins i xarxes d’optimisme perquè aquest és el patró que se li estimula. Si un nen passa la major part del temps frustrat, el seu teixit nerviós el portarà per camins de pessimisme. “Si en el passat s’ha estimulat cert patró, augmenta la possibilitat d’activar un perfil similar en un futur.” (D. J. Siegel, 2007.)
És per aquest motiu que un bebè que rep amor té més probabilitats de ser feliç en la seva etapa adulta. Abans dels dos-tres anys, doncs, hauríem de propiciar que les emocions que es gravin en els cervells dels nostres bebès siguin les de seguretat, autoestima i amor.
Rosa Jové és psicòloga especialitzada en psicopediatria i autora, entre d’altres, de La crianza feliz (2009) i Dormir sense llàgrimes (2007), ambdós publicats per La Esfera de los Libros.

PER SABER-NE MÉS:
Sacks, O., Musicofília. Històries de la música i el cervell, Barcelona, La Magrana, 2009.
Siegel, D. J., La mente en desarrollo: cómo interactúan las relaciones y el cerebro para modelar nuestro ser, Bilbao, Desclée de Brower, 2007.

Jové, R. (setembre, octubre, novembre 2012). Record infantil i felicitat adulta . Viure en Familia, num.32.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 7 Mai 2013 by and tagged , , , , .
%d bloggers like this: