REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Trencar el tabú de la lentitud

Una “conversa virtual” entre Joan Domènech i

Carl Honoré

entrevista

Carl Honoré és escriptor, periodista i estudiós del moviment slow. És lautor dels volums Elogio de la lentitud (2005) i Bajo presión (2008), ambdós publicats per RBA.

Joan Domènech és mestre, formador de mestres, director de lescola Fructuós Gelabert de Barcelona i autor dElogi de leducació lenta (2009). També és coautor dels volums Mirades a leducació que volem, amb el fotògraf Joan Guerrero (2005), Leducació primària, amb Susanna Arànega (2001) i La organización del espacio y del tiempo en el centro educativo, amb Jesús Viñas (1997). Tots han estat publicats per Graó.

El moviment ‘slow’ creix a un ritme imparable. Domènech i Honoré són els principals responsables del fet que també l’educació i la vida dels infants es mirin a la llum d’aquesta filosofia.

Joan Domènech (J. D.): Els moviments de la lentitud (slow food, slow cities, etc.) intenten tornar temps a les persones. Aquest plantejament comú connotacions clarament educatives. Què nopines, Carl?

Carl Honoré (C.H.): Sens dubte. Aprendre és una qüestió de ritme i de timing. Els infants necessiten trobar reptes acadèmics adequats al seu estadi de desenvolupament i que sels doni el temps suficient per processar el que estan aprenent. Això implica que el poder sobre el temps es transfereix del mestre i el currículum a linfant o que la seva necessitat de temps se situa en el centre de leducació.

J. D.: Les pressions sobre l’escola perquè augmentin els continguts del currículum o se n’avancin els objectius (per exemple, aprendre a llegir) estan molt generalitzades. Intueixes alguna relació entre aquestes pressions i l’anomenat “fracàs escolar”?

C. H.: El fracàs escolar té moltes més causes. Però, certament, en podem donar part de la culpa a la nostra obsessió amb l’educació precoç i ràpida. Aquesta manera de fer és contrària a l’aprenentatge. A l’Àsia estan modificant aquest model d’alta pressió; les escoles de tot Anglaterra estan boicotejant els SAT (test estàndard d’assoliments) ja que els mestres consideren que posen massa pressió en els infants i distorsionen l’educació. En canvi, Finlàndia, on els infants comencen l’escola als set anys i fan menys exàmens, deures i hores de classe, ha esdevingut el país favorit de l’educació internacional.

Algunes experiències

J. D.: Adaptar l’escola als ritmes d’aprenentatge de cada infant sembla que és un bon objectiu relacionat amb els plantejaments de l’educació lenta. Coneixes experiències en aquesta direcció?

C. H.: Els bons mestres, sigui quin sigui el sistema amb què ensenyen, miren de respectar el ritme de cada alumne. A l’escola primària pública de Londres a la qual van els meus fills, per exemple, els mestres agrupen els infants en funció dels aprenentatges. No fa gaire que vaig visitar l’escola Steiner de South Devon, un centre Waldorf al sud-est d’Anglaterra, i em va impressionar la seva insistència a adaptar-se al ritme de cada infant. El model d’escoles de Reggio Emilia, a Itàlia, és un altre exemple brillant de com donar curs a la curiositat i la capacitat d’aprendre dels infants, a través del respecte als seus ritmes.

J. D.: Avui dia les famílies semblen presoneres de la pressa. Volen donar el millor als seus fills, però no poden estar amb ells i això es tradueix en més estrès. És possible l’educació lenta a casa?

C. H.: De fet, l’educació lenta comença a casa. Molt abans que els infants vagin a l’escola, els pares poden donar forma al seu ús del temps, mostrar-los el valor del silenci i la reflexió, ensenyar-los l’art de la paciència. Abans que res, però, pares i mares haurien de deixar de viure accelerats. És dur, però no impossible. Sempre hi ha maneres de reduir el frenesí i portar la calma a casa.

Cultures més lentes

C. H.: El terme slow education (educació lenta) sha fet global. Joan, penses que algunes cultures tenen més inclinació natural a acceptar aquesta nova manera de pensar sobre educació?

J. D.: Segurament. El que passa és que, amb la globalització, en aquestes cultures han identificat la velocitat amb el progrés i, per tant, han pensat que o acceleren o perden el tren del progrés i la millora educativa. La globalització, però, també la part positiva destendre arreu del planeta la idea que cal desaccelerar les nostres vides i, naturalment, leducació si volem el desenvolupament duna societat més justa, més inclusiva, més equitativa.

C. H.: Els crítics de vegades diuen que leducació lenta només funciona amb infants de famílies estables de classe mitjana. Creus que és veritat?

J. D.: L’educació lenta i el retorn a la veritable qualitat dels aprenentatges i de l’educació són dos aspectes íntimament units. L’educació lenta, des del moment que intenta oferir el temps necessari per tal que els aprenentatges es puguin fer amb el temps just, dóna una oportunitat a tots els qui són exclosos perquè el seu ritme no és l’adequat. Sovint, aquests ritmes més lents es relacionen amb processos socials i familiars amb més mancances en l’àmbit cultural o socioeconòmic. És en aquests entorns que la resposta des de l’educació lenta ha de donar més fruits.

Una revolució cultural

J. D.: Hi ha raons per pensar que els plantejaments slow tenen també un sentit profundament polític, democràtic. Hi veig una relació directa amb plantejaments com els del decreixement o els moviments ecologistes. Creus que el moviment slow és una alternativa no tan sols individual, sinó també social, econòmica i política?

C. H.: El moviment slow no és una nova tendència de moda de la qual parlen els suplements dominicals. Va més enllà. És una revolució cultural amb el poder de redimensionar tot allò que fem. Crear un món lent implica reescriure les regles de tot: des de la política i la democràcia fins a leconomia o la manera com conduïm les nostres relacions personals i construïm les comunitats. El moviment slow comparteix amb altres moviments com lambientalisme o el decreixement lobjectiu de reinventar completament la nostra societat i la nostra cultura. Un cop comences a alentir una part de la teva vida, obres lespai a una reflexió més profunda i això comporta canvis molt més poderosos.

J. D.: L’educació lenta ha d’anar acompanyada d’una vida lenta. Com podem ser més conseqüents i no sentir que realitzem només experiències aïllades?

C. H.: Hi ha moltes pressions (expectatives en el lloc de treball, la cultura del consumidor, etc.) per continuar anant ràpid, però potser lobstacle més gran per alentir és el tabú cultural en contra de la lentitud. El primer pas per provocar una revolució lenta és destruir aquest tabú. Hem de mostrar de moltes maneres que alentir seria bo. Podem escriure blocs, llibres, articles; fer conferències i concedir entrevistes; ensenyar aquesta lliçó als nostres infants… O, simplement, fer saber als altres que anar més lents ens ha donat una vida rica i feliç. Aquest canvi ja sestà produint. Jo continuo sent optimista, perquè lanhel de la lentitud és ara increïblement estès i poderós.

 

Domènech, J. , Honoré C. (octubre, novembre 2011). Trencar el tabú de la lentitud. Un “diàleg virtual” entre Joan Domènech i Carl Honoré. Viure en Família, núm.36.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: