REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Regalem un llibre de Tonucci

Aquest estiu, les persones subscriptores de “Viure en família” rebran de regal un llibre de Francesco Tonucci, gran pedagog i dibuixant italià. Es tracta de tot d’articles apareguts en diversos mitjans de comunicació, la majoria adreçats als pares i mares i a la societat en general, en que parla d’educació, l’espai públic i la vida familiar. El llibre, que no defuig temes polèmics – com la obligatorietat de l’escola – , conté també algunes vinyetes signades com a “Frato”, el seu alter ego. Us oferim en primícia un dels articles i una de les vinyetes.

Un bon pare

Per tal de fer una recapitulació provisional d’aquests apunts sobre els nostres infants i des del seu punt de vista, crec que és legítim preguntar-nos què és ser un bon pare o una bona mare. Evidentment, la resposta no existeix, perquè tampoc no hi ha una recepta. Però, en qualsevol cas, voldria fer un petit retrat, encara que només sigui un esbós provisional. La primera característica d’un bon pare crec que podria ser la de ser cada dia menys necessari per al seu fill. Quan neix un nen, potser el moment més important i significatiu de la transformació profunda que es produeix en uns pocs minuts és el tall del cordó umbilical. En aquell precís instant el nen se separa de la mare i pot començar la seva relació amb ella i, a través d’ella, amb el món. Comença aleshores la gran aventura de l’autonomia, en la qual cada dia la separació es va confirmant i consolidant o, en cas contrari, retardant i negant. Cada dia podem anar convertint-nos en éssers menys necessaris per als
nostres fills i, d’aquesta manera, ajudar-los a allunyar-se de nosaltres; o, al contrari, podem lligar-los a nosaltres amb nous
cordons. Una segona característica del «bon pare» crec que és la de ser un bon model d’adult, un adult que faci pensar al nen que val la pena fer-se gran per ser com ell o per conèixer persones com ell. És a dir, un adult serè, feliç, compromès amb la vida. Que busca realitzar les seves aspiracions, que cultiva les seves passions, que viu amb harmonia la seva sexualitat, que es compromet amb força i coherència amb la seva professió, amb els seus ideals, amb les seves creences. És a dir, un adult que no se sacrifica pels seus fills sinó que, ho repeteixo, es realitza, que viu bé. Per descomptat, tot això no significa que hagi de desatendre els seus fills en pro del seu propi plaer, dels seus interessos. Tots sabem que, sovint, hem de
pagar un preu alt per fer créixer els nostres fills. Però el que no hem d’oblidar és que per a ells som la imatge del seu futur: «val la pena fer-se gran per ser com ell (o com ella)?» Naturalment, ningú no voldrà convertir-se en un adult trist, pansit, frustrat. I això no tan sols és vàlid per a pares i fills, sinó també per a mestres i alumnes i, en general, per a adults i nens. Crec que aquesta perspectiva de la vida és bella, fascinant, i que ens invita a viure serenament i a comprometre’ns amb la vida per tenir fills més feliços.

(L’Unità, 19 d’abril de 1995)

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 3 Juliol 2012 by .
%d bloggers like this: