REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Rajos culpa

(un avançament de l’editorial del número de maig-juny del Viure, que és ja a la impremta)

L’altre dia, la meva companya i les seves dues filles van anar a casa dels seus avis. Com que sabia que s’hi voldrien quedar a dormir, les va advertir abans que no volia que ho demanessin, perquè aquell dia pràcticament no s’havien vist, i volia estar amb elles. Un cop acceptades les condicions, hi van anar. Però a l’hora de marxar,  malgrat els pactes i tal com havia previst la seva mare, les nenes s’hi volien quedar. Mentre els recordava com havien quedat i els repetia que a ella li sabia greu perquè volia estar amb elles, una de les nenes li va dir a l’altra: –No la miris als ulls, que et farà sentir culpable!.

És veritat que, com aquells súper herois que tenien rajos làser, els pares i mares de vegades, hi tenim rajos culpa, als ulls. Uns rajos que ens permeten fer xantatge emocional i aconseguir coses fàcilment, però que posen més difícil als nostres fills i filles prendre les seves decisions lliurement, sense sentir que estan fent mal als seus pares. I això és fotut. No estic dient que sentir culpa sigui sempre dolent; segurament és bo si realment han fet mal a algú i els fem adonar d’això, perquè els recorda que ells mateixos saben que allò no està bé. Però fer sentir culpa amb els nostres rajos als nens i nenes per allò que volen o desitgen, crec que els fa un mal favor, ja que ens posa per sota d’ells, a mercè de la seva compassió.

Parlant-ne després nosaltres dos, vam veure que tenim altres maneres d’aconseguir el que volem. Si de debò els volem deixar triar amb llibertat, podem expressar clarament el nostre sentiment i necessitat com a adults que som, assertivament (m’agradaria estar amb vosaltres aquest vespre), sense càrregues emocionals; i llavors, és clar, acceptem la seva tria de forma neta. O bé, si realment creiem que ha de ser “obligatori” perquè aquella decisió és bona per a ells i elles, apel·lem directament a l’autoritat que com a pares i mares tenim. En aquest cas concret ja hi havia hagut un pacte i, per tant, només calia dir: –hem quedat d’una determinada manera,  ara ho heu de respectar. En definitiva, es tracta de ser clars i no manipuladors: això els fa forts i fortes, lliures, mentre que la culpa castra, deteriora l’autoestima i genera relacions malaltisses. Oi que he dit igual que els rajos làser dels súper herois? No, els rajos culpa poden ser molt més nocius.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 23 Abril 2012 by .
%d bloggers like this: