REVISTA VIURE EN FAMÍLIA

Per a mares i pares: criança, educació, psicologia i salut

Adopcions: una vida millor

Un estudi recent basat en entrevistes a desenes de nens i nenes adoptats, quan ja tenen entre 6 i 12 anys, destaca que aquests se senten plenament integrats en les seves famílies d’adopció, i tots, sense excepció, diuen estimar els seus pares adoptius. El que més em va sobtar en llegir-lo va ser adonar-me de la naturalitat amb que accepten (“assenteixen”, que dirien els terapeutes sistèmics) la seva realitat: molts declaren que estan contents que les coses hagin anat així, ja que han pogut tenir una vida millor que la que segurament haurien tingut si s’haguessin quedat amb les seves famílies d’origen. Això no vol dir que menysvalorin o guardin rancúnia a aquestes, ben al contrari: molts mostren comprensió, respecte i, en alguns casos, ganes de conèixer-les. És ben bé que, de forma inconscient, els infants adoptats tenen molt clar el que també expliquen molts psicòlegs: cal trametre als nens i nenes adoptats aquest missatge que goso qualificar de “destí adequat”.

Com es faria en la teràpia de les constel·lacions familiars, és positiu imaginar una mena de ritus, en que per exemple la mare biològica li diu a la mare adoptiva: “t’entrego aquesta criatura perquè en tinguis cura”; i la mare adoptiva mira la mare biològica amb respecte i li diu “tu hi eres abans, jo tindré cura de la teva filla”. El missatge que podrien dir els nens i nenes seria “gràcies a haver-me entregat, he pogut tenir una vida millor que la que hauria tingut”. Com hem vist, la majoria dels nens i nenes adoptats, això ja ho tenen molt clar. I és que difícilment deixaran d’estimar, també, els seus pares biològics, i això no vol dir que no estimin amb bogeria els seus pares adoptius!. A algunes famílies això els costa de pair, però jutjar o deixar-se portar per la gelosia respecte la família d’origen només pot ser nociu per a tots plegats. En canvi, que els pares adoptius reconeguin i acceptin el vincle que sempre hi haurà  és posar les coses al seu lloc i permetre als seus fills tenir aquesta vida millor que ells també volen per a ells.

Miquel Àngel Alabart

Director de “Viure en família”

Advertisements

2 comments on “Adopcions: una vida millor

  1. iolandaserrano
    24 Agost 2012

    Benvolgut Miquel Àngel,
    la visió que dones al teu text em resulta un pel ensucrada i poc realista. Fa un temps vaig col·laborar amb la vostra revista, i através de l’entrevista amb la Montserrat Marçal, crec que vaig deixar clar que el sentiment d’agraïment que tenim les persones adoptades ens minva molt l’autoestima i per tant no és gens positiu.
    Per què haig de donar gràcies?? per haver tingut uns pares?? Per haver rebut educació? Per haver estat alimentada i cuidada? No és això el que fan tots els pares responsables amb els seus fills, biològics o adoptats?? i els fills biològics?? també han de sentir-se agraïts??

    No es adient vincular adopció i agraïment, igual que tampoc no ho és vincular l’adopció a la pobresa, ni adopció i solidaritat.

    L’adopció és una mesura subsidiaria de protecció als menors, i és l’últim recurs quan aquest infant és declarat en situació de desemparament. Els organismes competents, tant en adopció nacional com internacional han de vetllar en la mesura del possible per fer romandre aquest menor amb la seva família d’orígen. Tan és que siguin pobres, hi ha moltes famílies pobres que s’estimen els seus fills, i malgrat la probressa, el millor lloc on pot estar un nen és amb la seva mare i pare biològics. Ara bé, quan aquestes figures es desenten, o bé se’n despreocupen i fan un abandonament comprobable, llavors l’adopció és el recurs adient per tal que aquell menor pugui tenir una familia.

    Del teu text també se’n desprén una idea que no m’agrada gens. Potser sóc jo que interpreto de forma equivocada, però entenc que el que vens a dir és: “els teus pares biològics t’estimaven tant, que van deixar que fossim uns altres els que ens fèssim càrrec de tu”. Lleig!! molt lleig si és així. No veus que si el missatge és aquest, les persones adoptades no podrem mai confiar en l’amor de les persones del nostre entorn?? el pensament d’un infant és simple a primeres edats. Imagina’t un nen de 5-6 anys que reb aquest missatge… el desenvolupament que farà d’aquesta idea serà: si les persones que més m’estimaven em van abandonar… ara…tot aquell que em digui que m’estima… també m’abandonarà??

    Confío en dur-te a la reflexió de les idees que has exposat. Tot i així, us felicito per la feina que feu a través de la vostra publicació.

    Salutacions cordials!

    • viureenfamilia
      26 Agost 2012

      Benvolguda Iolanda,

      Abans que res, moltes gràcies per les teves reflexions, que efectivament em fan reflexionar també a mi. Voldria comentar-te que probablement no m’he explicat molt bé en aquest post, i em sap greu que hagi donat lloc a les interpretacions que comentes.

      En primer lloc, ja que crec que tot el malentès deriva del “ritus” imaginari que descric, volia deixar clar que no vull dir que siguin els nens i nenes actuals, amb la seva edat, els que han de rebre aquest missatge, sinó que pot ser un exercici adequat imaginar-ho així per als adults que en tenen cura, i potser per als propis nens i nenes un cop són grans. Tot el post va dirigit als pares adoptius i no als fills, almenys mentre aquests són nens.

      En segon lloc, comentar que tal com tu dius, no és la intenció del post vincular adopció i agraïment de forma específica, com si els adoptats haguessin de sentir un agraïment superior al de la resta de fills i filles. Aquí sí que entenc el teu disgust i vull deixar clar que no és el que volia dir. Per mi, l’agraïment de les persones adoptades no és diferent a l’agraïment que es bo que puguem sentir tots, adoptats o no, pel fet d’haver rebut la vida i que s’hagi tingut cura de nosaltres, de la manera que sigui (i sí, crec que tots l’hem de sentir i expressar). En tot cas la idea és evitar el contrari: el fet que per haver estat adoptats, siguem incapaços de sentir aquest agraïment que, repeteixo, crec que és bo que tots puguem sentir per tal de sentir-nos lliures. En aquest sentit es tracta de veure que “gràcies a haver-me entregat, he pogut tenir una vida millor que la que hauria tingut”. Sens dubte és confús tal com ho vaig escriure, però no volia dir “gràcies per haver-me entregat”, sinó “a causa d’haver-me entregat”, “pel fet que m’heu entregat”, com a contraposició a “per culpa d’haver-me entregat”. És a dir, contrarestar el possible judici negatiu sobre la pròpia entrega i adopció amb una frase que no vol ser un agraïment, sinó un reconeixement, precisament sense judici, de com han anat les coses, de la vida tal com ha estat. La idea que volia trametre amb aquesta frase ritual no és la d’agrair, sinó mirar, no rebel•lar-se contra allò que no es pot canviar, perquè és el passat.

      En tercer lloc, i suposo que derivat d’aquesta mateixa confusió, comentes que sembla que estiguem dient: “els teus pares biològics t’estimaven tant, que van deixar que fóssim uns altres els que ens féssim càrrec de tu”. Aquí també he de dir que, si la frase s’entén com tu dius, potser encara entenc més que et faci sentir malament! Per suposat, si volgués dir això, seria un judici – en aquest cas positiu – i precisament el que en el fons intento trametre és que cap judici no ens ajuda, ni per part de cap fill (adoptat o no) cap a cap pare o mare; ni tampoc de cap pare o mare adoptius cap a els pares i mares biològics.

      Reconec que el post està redactat de tal manera que pot dur a confusió i per tant en demano disculpes. Espero que aquest comentari ajudi a aclarir-ho, tot i que entenc que no tothom té per què compartir-ne el contingut.

      Una abraçada i gràcies de nou.
      Miquel Àngel Alabart

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 23 Març 2012 by .
%d bloggers like this: